Aquesta setmana he tingut el plaer d’entrevistar un referent teòric dels processos d’independència, el nord-americà Allen Buchanan. L’home és la moderació feta idea i corpus ideològic. Un moderat il·lustre, i il·lustrat. Tot ell és calma i poc soroll, no se n’amaga, i afirma que, per ell, la independència és la darrera opció. I ho demostra: en el cas català Buchanan encara optaria per intentar negociar més autonomia. Flipa. Però no tanca cap porta, l’home, tampoc la de la independència unilateral, que tant i tan bé ha teoritzat, i que ha entès millor, afirma, gràcies al cas català. Però jo, de les seves paraules em quedo amb aquests mots sobre la desobediència civil a Catalunya, que ara visita: «Ahir a Girona una persona del públic va posar damunt la taula la desobediència civil. No la violència. I la desobediència civil?, es demanava. Crec que fer-se aquesta pregunta és raonable. La desobediència civil és complicada. Tant d’un punt de vista estratègic, com moral. No es pot abordar amb lleugeresa, però certament la desobediència civil és una cosa a considerar, si no ha funcionat res més. I si no vols anar a les barricades amb rifles, la desobediència civil pot ser la millor alternativa.»

Una persona que no vol anar a les barricades amb rifles és l’escriptor Sánchez Piñol. Fa una setmana va fer un complex i contundent article, El tren de la república, per parlar-nos de desobediència civil: «Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses: disparar, i causar així una matança horrible, o renunciar al control del territori i concedir la independència de facto. En ambdós casos perdria. I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar!»

Un altre que aquesta setmana ha pensat en escenaris gandhians és Jesús Rodríguez, periodista de La Directa: «Es triï el camí que es triï, cal ser moltes, i no n’hi ha prou amb milers, calen centenars de milers disposades a caminar juntes. Pensem-hi, fem propostes, escoltem les propostes dels altres i tracem camí i estratègia.»

I per últim, Josep Huguet, ex-conseller d’ERC, en un article d’ahir (però en té més): «Passar de la fase democràtica tradicional a la nova, sense caure en l’insurreccionalisme fallit, vol una estratègia no violenta de llarg abast compartida, focalitzada, per fases i amb lideratges que donin la cara i no que s’amaguin darrere sigles amb direccions invisibles que no donen cap seguretat a la massa de mobilitzables.»

Hi ha gent que es desespera veient la inacció i feblesa del govern català i la classe política en general. Aquesta darrera setmana al Parlament ha estat realment impressionant. I la manifestació dels Mossos d’ahir, també:

La via política tradicional, doncs, té els seus límits. I els Mossos, també. Per això no em desespera, ben altrament, veure i llegir gent que creu que, el tros que falta, no el farem pas votant. Gent que pensa en Gandhi, ara i aquí. A mi, em sembla ideal. Humilment, també opino (El tros que falta) que obsedir-se amb els polítics, demanar que tot ho facin ells, i que tot ho solucionin, és un error. És poc pràctic i poc realista. Tots sols no se’n sortiran pas. I els Mossos, tampoc.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb