El peatge del PSOE: L’excepció terrorista d’Espanya amb Catalunya

L’amnistia podrà ser una realitat a final de maig, i es pot considerar tota una consecució de l’independentisme, perquè esborrarà les responsabilitats penals, administratives o comptables d’unes mil cinc-centes persones, segons els càlculs d’Òmnium d’ençà del 2017 (i pensem que la llei es remunta al novembre del 2011), represaliades en relació amb el procés d’independència. Però perquè fos així, aquesta llei ha hagut de pagar uns quants peatges imposats pel PSOE: que els policies espanyols també puguin ser amnistiats; que no hi hagi una assumpció explícita de responsabilitat de l’estat envers la repressió, ni un reconeixement de la vulneració de drets fonamentals; que hi hagi una apologia del constitucionalisme en el preàmbul que afirma que “tots els camins han de transitar” dins d’aquests límits. I, finalment, s’ha imposat l’exclusió dels delictes de terrorisme i de traïció en el text de la llei, cosa que no volien ni ERC ni Junts pel perill evident que fos aprofitat per alguns jutges per a impedir l’aplicació de l’amnistia en alguns casos.

I tots ho han acabat acceptant en canvi de condicionar-ho a les limitacions del dret internacional sobre violacions greus de drets humans. Però el fet cert és que Espanya esdevé el primer estat europeu que regula una amnistia tot excloent-ne el delicte de terrorisme, i ho fa sobre uns fets i uns actes en què mai no hi va haver cap violència ni terror que no fos el de l’estat.

L’entrada en vigor de la llei s’haurà acabat endarrerint unes quantes setmanes perquè Junts per Catalunya, en una decisió de darrera hora el 30 de gener proppassat, va votar-hi en contra al ple del congrés espanyol. El principal argument era que calia eliminar les exclusions de terrorisme i de traïció perquè feien perillar l’amnistia sobre desenes de persones, a qui els jutges de l’Audiència espanyola i del Suprem podrien continuar perseguint. Aquella exigència, la de retirar la referència al terrorisme i a la traïció, el PSOE no l’ha complerta. L’exigència del PSOE era de mantenir com a exclusió aquests delictes, per més que les normes del dret internacional que han anat establint d’una manera prou sòlida quines són les limitacions en les amnisties no en diguessin res, ni del terrorisme, ni de la traïció.

O cedien els uns o els altres, perquè altrament no hi hauria hagut llei. Ni legislatura, segurament. I Junts (i ERC, força abans) ha cedit acceptant que l’exclusió es mantingui. Però Junts pot dir (i diu) que ha arrencat del PSOE que la referència al terrorisme com a exclusió ja no remet al codi penal espanyol, sinó tan sols a la directiva europea sobre el terrorisme i al dret internacional. L’esborrany d’informe de la Comissió de Venècia filtrat divendres passat els ha anat bé, perquè una de les coses més significatives que deia era que allò que el dret internacional entén per violacions greus de drets humans (tortures, genocidis, crims de guerra, de lesa humanitat, violacions…) “no necessàriament” coincideixen amb allò que els codis penals dels estats, internament, consideren que són “delictes greus”. I ho deia en relació amb una pregunta que els feia la presidència del senat espanyol (del PP) sobre el fet que s’amnistiessin actes que haguessin atemptat contra la unitat territorial de l’estat espanyol.

Però allò que hauria pogut ser utilitzat perfectament com un argument per a exigir al PSOE que no s’entestés en la limitació del terrorisme –perquè el dret internacional no el recull com una exclusió exigida a les amnisties– ha acabat servint perquè els socialistes acceptessin la demanda que Junts havia anat formulant en una negociació feixuga i soterrada: que s’eliminés la referència al delicte de terrorisme tipificat en el codi penal espanyol i que tan sols es mantingués la referència al dret europeu i internacional. Una enèsima versió de l’exclusió del terrorisme feta (amb la idea que sigui) a prova de jutge prevaricador.

Perquè és evident que la definició tan vaga que fa el codi penal del terrorisme és un perill, oimés amb la resolució amb què el Suprem acceptava d’investigar per aquest delicte el president Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, de tal manera que qualsevol incident causat amb la intenció de subvertir l’ordre constitucional o atemorir la població pot ser considerat terrorisme, per més que es faci individualment o en grup però sense cap estructura ni organització al darrere.

La directiva europea també és perillosa

Si s’elimina la referència al codi penal espanyol, s’elimina el risc que els jutges que han d’aplicar l’amnistia al Tsunami o a l’operació Judes es deixin endur per una definició tan laxa i perillosa. El problema està en la directiva europea mateixa, que, llegida atentament, presenta si fa no fa els mateixos riscs que el tipus delictiu de terrorisme en el codi penal. De fet, el codi penal ja va transposar la directiva europea el 2019, per harmonitzar la legislació espanyola i l’europea en aquest àmbit. I així ens trobem que la directiva europea contra el terrorisme defineix tot un seguit de conductes que poden ser definides com a terrorisme, entre les quals n’hi ha que poden ser utilitzades pels jutges del Tsunami (“destruccions massives d’instal·lacions estatals o públiques, sistemes de transport, infrastructures, sistemes informàtics inclosos […], llocs públics o propietats privades, que puguin posar en perill vides humanes o produir un gran perjudici econòmic”) i pels jutges de l’operació Judes (“la fabricació, tinença, adquisició, transport, subministrament o utilització d’explosius o armes de foc…”).

I si el problema del terrorisme en el codi penal espanyol ve en bona part de la definició dels objectius que es pretenen, en la directiva europea passa igual, perquè diu que les finalitats a què es refereix l’enumeració d’accions que poden ser considerades terrorisme són: “intimidar greument la població; obligar indegudament els poders públics o una organització internacional a realitzar un acte o abstenir-se de fer-ho, i desestabilitzar greument o destruir les estructures polítiques, constitucionals, econòmiques o socials fonamentals d’un país o d’una organització internacional.”

Ara, el text de la llei acordada no acaba pas ací a l’hora de precisar quins són els casos de terrorisme que serien exclosos de l’amnistia. També diu que els fets “han d’haver causat de manera intencionada greus violacions de drets humans, en particular les regulades en els articles 2 (dret de la vida) i 3 (prohibició de la tortura) en el Conveni Europeu dels Drets Humans, i en el dret internacional.” I és clar que ni en el Tsunami ni en l’operació Judes no es va causar de manera intencionada ni cap mort ni cap tortura ni cap cas de tracte degradant. Això hauria d’obligar els jutges a aplicar l’amnistia a totes dues causes, però els qui han de prendre la decisió són uns jutges que ja han retorçat el dret per mantenir-les obertes i per impulsar-les, i poden tornar-ho a fer per no aplicar-hi l’amnistia. El sol fet que el terrorisme consti com a exclusió és un risc.

De fet, la justificació que va fer Junts de la seva esmena per a excloure el terrorisme deia: “Sempre hem tingut en l’horitzó a l’hora de treballar en aquesta llei les obligacions internacionals i no en trobem cap que ens obligui a excloure de l’àmbit d’aplicació de la llei actes que no essent terroristes són presentats com a tals.” I també: “Per aconseguir que l’àmbit objectiu d’aquesta amnistia englobi el major nombre possible de ciutadans perseguits per la seva militància o proximitat amb l’independentisme català han de retirar-se de les exclusions de la llei els actes tipificats” com a terrorisme. Aquestes condicions avui no han canviat.

Traïció sense invasió

I passa això mateix en el cas de l’exclusió del delicte de traïció. Què ho fa que s’hi hagi mantingut, si el dret internacional no exigeix pas que sigui una limitació en les amnisties? La resposta és que el PSOE sí que ho exigeix, perquè és una imposició política. El missatge que transmet el fet de mantenir l’exclusió de la traïció és que de cap manera no es posarà en perill la independència ni la integritat de l’estat espanyol, per més que s’amnistiïn independentistes que van pretendre la secessió. Però, segons el dret internacional, i que recullen les Nacions Unides en aquest document, tant la traïció com la rebel·lió i la sedició són amnistiables en un context de conflicte bèl·lic. I més encara, doncs, ho poden ser en un context de conflicte polític sense armes.

En el cas de la traïció, en la llei d’amnistia sí que es fa esment a la definició del codi penal espanyol, on hi ha uns articles que podrien encaixar amb allò que sosté el jutge Joaquín Aguirre, instructor del cas Vólkhov, en relació amb els suposats contactes entre dirigents independentistes i espies russos els dies pròxims a la declaració d’independència. L’afegit en la redacció definitiva de la llei fa que sigui difícil de no amnistiar els investigats de la Vólkhov, perquè limita l’excepció al fet que hi hagi hagut “una amenaça efectiva i real i un ús efectiu de la força contra la integritat territorial” de l’estat espanyol.

La llei s’expressa, en definitiva, en termes de blindatge de l’estat de dret espanyol, de reconciliació i de girar full, i no pas d’estadi previ i necessari per a poder exercir el dret d’autodeterminació, tal com l’havia reivindicada l’independentisme quan la va posar damunt la taula, és a dir, quan els presoners polítics encara eren a la presó. Les vies polítiques per a explorar les condicions amb què exercir l’autodeterminació de manera pactada amb l’estat han començat, molt discretament i silenciosa, amb mediació internacional, però amb un horitzó incert.