El 17 de juliol passat, el diputat d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, tornava a insistir sobre les vulneracions de drets humans al Rif marroquí. Ho ha fet més d’una vegada en les darreres legislatures, cosa que l’honora. Tardà acusava el govern espanyol de posar-se perfil sobre la repressió actual: hi ha sentències de presó a desenes de joves empresonats que sumen més de tres-cents anys.

El dirigent Nasser Zafzafi i tres caps més de les protestes pacífiques dels anys 2016-17 d’al-Hirak al-Shabi, o Moviment Popular, són condemnats a penes de vint anys per rebel·lió. Exigien al govern marroquí millores socials, econòmiques i culturals a la regió. En total, segons advocats dels drets humans, el resultat dels darrers anys de repressió és greu. Ja hi ha vora quatre-cents presos del Hirak dispersos en deu presons marroquines. Espanya i la Unió Europea callen.

En la seva intervenció, a més a més, Joan Tardà tornava a posar el dit a la nafra del passat: ‘L’estat espanyol ha de reconèixer els seus crims contra la humanitat per haver utilitzat armes químiques contra els civils del Rif en temps de la guerra d’alliberament, durant els anys vint del segle passat’. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va optar pel silenci com a resposta.

Cal recordar que el 2007, ERC ja va fer una proposició no de llei al congrés perquè el govern espanyol reconegués els fets i n’indemnitzés les víctimes, que va ser rebutjada a la Comissió Constitucional amb els vots de PSOE i PP. Hi van votar a favor ERC, IU i PNB.

Fa anys, també, que l’Assemblea Mundial Amaziga es va adreçar al rei d’Espanya, infructuosament, en demanda d’un reconeixement oficial per tal de poder confortar les víctimes i reparar una injustícia que encara avui, segons algunes organitzacions, té conseqüències fatals, com la proliferació del càncer a la regió.

Després del desastre d’Annual (1921), on les tropes d’Abd-el-Krim van causar pel cap baix deu mil baixes a l’exèrcit espanyol, calia un canvi d’estratègia. Del 1923 al 1927, l’exèrcit espanyol se’n va venjar continuadament bombardant els rifencs amb gas mostassa, infal·lible per a massacrar l’enemic i els seus animals, aigua, collites i terres sense córrer cap risc.

El principal impulsor de la fabricació i utilització de bombes d’iperita a Espanya era el mateix rei Alfons XIII. Ell i l’exèrcit espanyol són els responsables dels primers bombardaments químics contra la població civil de la història. Si bé Alemanya, França i Anglaterra ja n’havien emprades a la primera guerra mundial, Espanya va ser la primera a fer servir l’aviació per a llençar-les.

Aviat farà un segle que la població del Rif és víctima d’onades successives de repressió i mort, sempre ocultes per un mur d’impunitat i desinformació. La riquesa de la regió en mines de ferro d’alta concentració és un dels factors que originaren la tragèdia. Els espanyols, sota les ordres d’Alfons XIII, els van massacrar als anys vint amb gas mostassa, fosgen, difosgen i cloropicrina. Temps després, per reprimir les revoltes de l’any 1958, els marroquins, sota les ordres del futur rei Hassan II, aleshores cap de l’exèrcit, ho van fer amb napalm. Són milers i milers de víctimes i desapareguts. Ni Rabat ni Madrid tenen gaire interès a tocar el tema del Rif.

L’agost passat, amb motiu d’id al-adha, la festa del sacrifici del xai, el rei del Marroc Mohammed VI va indultar cent vuitanta-vuit rifencs vinculats a les protestes, onze dels quals eren del nucli dirigent de l’Hirak, amb condemnes de tres anys. Un gest reial grandiloqüent, purament cosmètic, que no suavitza la tensió al Rif en absolut. Una tensió secular molt arrelada als pobles i famílies d’una de les regions més pobres, castigades i explotades del Marroc.

Quatre gotes de sang, diari d’un català a la guerra del Rif
Un dels millors relats que mai he llegit sobre la guerra del Rif (1921-1927), és el del poeta reusenc Josep Maria Prous i Vila qui, el 1921, avint-i-dos anys, va passar divuit mesos al Rif mobilitzat a les files de l’exèrcit espanyol. Es tracta del llibre Quatre gotes de sang, dietari d’un català al Marroc, publicat l’any 1936 en català per la Llibreria Catalònia i reeditat el 2003 pel Centre de Lectura de Reus. També es va reeditar en castellà el 2011 per Barril & Barral Editores.

Que Quatre gotes de sang fos publicat mesos abans de l’esclat de la guerra del 1936-1939 és com una premonició. Un avís de l’infern de la guerra i el caràcter d’aquell exèrcit al qual, aviat, ell i molts més, s’hi haurien d’enfrontar.

Prous arriba al Rif després del desastre d’Annual, en què les tropes d’Abd-el-Krim havien derrotat l’exèrcit espanyol i li havien causat més de deu mil baixes. El responsable de la greu derrota, el general Manuel Fernández Silvestre, era amic personal del rei Alfons XIII i aquest, segons que diuen, n’havia felicitat la valentia mesos abans amb la cèlebre frase: Olé, ahí, tus cojones! Però aviat tots dos s’adonaren que les guerres es guanyen amb uns altres òrgans. El fracàs d’Annual els va obligar a redefinir la política colonial espanyola, si és que en tenien cap.

Prous i Vila en fa una crònica molt realista i detallada. Eren dies de venjança i odi. El seu relat, vitalista, amarg, és terrorífic, infernal, amb episodis totalment gore. L’autor subratlla i descriu la covardia i brutalitat dels militars espanyols, els sanguinaris combats cos a cos, les piles de cadàvers abandonats, podrits, les malalties, la fam, la set i l’odi racial o el masclisme. És una narració antimilitarista i moderna que posa en evidència l’absurd i l’esperpent que era aquella guerra colonial. Hi ha imatges de vàlua documental: legionaris desfilant amb caps de rifencs clavats a les baionetes o cadàvers castrats entre figueres de moro.

L’amargor i la desolació que destil·la l’autor són equiparables a les millors narracions de soldats de qualsevol guerra absurda. Hi ha pensaments com: «Tot és falsedat, hipocresia: primer ens aplaudeixen, més tard, ens exhibeixen per quedar bé i, quan estem morts, ens segueixen explotant com a reclam per atraure turistes.» O «Aquí la vida i la mort són sempre cosa de l’atzar. Morir o seguir vivint, tot és casual.»

El poeta reusenc va tornar del front més independentista català i iberista que mai. No en va la tragèdia del Rif l’agermanà amb els altres joves soldats de tota la península. Anys després va defensar la Segona República espanyola, lluitant contra la sublevació franquista i aquell exèrcit embrutit que s’havia educat al Rif. El 1939 es va exiliar. Va morir a Perpinyà el 1978.

Ell es va poder deslliurar de les massacres químiques. Això no obstant, hi ha un detall molt significatiu en el seu llibre: explica que un avió espanyol llançava bombes i gasos. S’ha considerat que els atacs químics comencen entre el 1923 i el 1924, però, potser ja el 1921 començaven a fer-ne proves. Deixem aquí la dada per als investigadors de la història del Rif.

Al Rif hi ha més memòria que història
Són pocs els estudiosos especialitzats en la guerra del Rif. Cal destacar Maria Rosa de Madariaga, autora d’obres com En el Barranco del lobo. Las guerras de Marruecos (Alianza, 2005) i Abd el-Krim el Jatabi. La lucha por la independencia (Alianza, 2009). I Sebastian Balfour, autor de Abrazo mortal: de la guerra colonial a la guerra civil en España y Marruecos, 1909-1939 (Ed. Península, 2002). Gràcies a ells sabem que durant molts anys ni se’n va parlar, de la iperita. Hi havia hagut un silenci molt sospitós que amb el seu testimoni van començar a trencar Ramon J. Sender a la novel·la Imán i l’aviador republicà Hidalgo de Cisneros a Cambio de Rumbo.

No és fins al 1990, gairebé setanta anys després, que els historiadors comencen a investigar-ho. Concretament, els alemanys Rudibert Kunz i Rolf-Dieter Müller en l’obra, encara no traduïda al castellà, Giftgas gegen Abd-el-Krim. Deutchland, Spanien und der Gasgrieg in Spanisch Marokko, 1922-1927.

La qüestió és molt important, perquè l’ús d’armes químiques era prohibit  internacionalment. L’estat espanyol i l’exèrcit, amb el suport dels alemanys, les van usar d’amagat tot i el desarmament que exigia el Tractat de Versalles. És més, la llavor de violència i la neteja ètnica de la guerra del Rif, sumat a l’ús d’armes químiques, de segur va germinar en l’exèrcit franquista engendrant el salvatgisme amb què van actuar durant tota la guerra del 1936-1939. De l’extermini de rifencs al protectorat del Marroc van passar a l’extermini de rojos en terres metropolitanes. Tots, per a ells, éssers inferiors.

De quines xifres podem parlar? Segons Sebastian Balfour, no és possible de concretar l’abast i magnitud dels bombardeigs. Són centenars de milers de quilos de gas mostassa. Només els dos primers dies, el 22 i 23 de juny de 1924, se’n van llençar uns deu mil quilos. Els bombardaments foren diaris de llavors fins al 1926.

Esbrinar a fons i rigorosament què va passar i quines conseqüències va tenir en nombre de víctimes i més danys col·laterals és difícil. Al Rif hi ha més memòria que història. Les fonts són els testimonis orals, perquè l’estat marroquí no permet la investigació per haver estat, també, una guerra contra el sultà, a més de contra els espanyols.

Un bon treball sobre aquells dies en què al Rif plovia verí del cel és el documentari Arrhash (‘Verí’) dirigit per Tarik El Idrissi i Javier Rada.

Un treball que demostra, per primera vegada davant el gran públic, una veritat censurada i silenciada, amb la participació d’especialistes, historiadors i activistes dels drets humans. Però, sobretot, allò més impactant i valuós són els testimonis de les víctimes rifenques: la gent moria com rates, era una nova forma de mort, els cossos supuraven, les pedres cremaven, l’aigua dels rierols s’enverinava, l’aire feia pudor de medicament. Molts van tossir i tossir fins a morir. Els qui se’n van salvar, patiren d’asfíxia i ceguesa. I, amb els anys, diuen, els casos de càncer s’han multiplicat, un tema sobre el qual els especialistes debaten.

Les revoltes del 1958-59 i les actuals
A Tarik el Idrissi i Javier Rada també devem el documentari Rif, romper el silencio (58-59).

Un reportatge valent, perquè l’estat marroquí és altament sensible a qualsevol informació o denúncia d’aquells episodis. Novament, com que es fonamenta en testimonis directes dels fets, descobrim la crueltat, el menyspreu oficial i el patiment silenciós dels rifencs. Les escenes de repressió evocades són pàgines inèdites afegides al relat inexistent del drama de la història del Rif.

Què va passar? El Marroc va accedir a la independència el 1956. Els rifencs van passar de dependre de l’administració del protectorat espanyol a la de Rabat. El canvi, ells el van percebre com una nova colonització, la de la monarquia alauita i del partit Istiqlal. El malestar va provocar revoltes i una duríssima repressió. Abd-el-Krim, ¡de l’exili egipci estant aprovà i animà la rebel·lió. L’exèrcit marroquí sabia que si atacava per terra podia córrer la mateixa sort que els espanyols als anys vint. Finalment, seguint el seu exemple, l’aviació marroquina va aixafar la revolta a còpia de bombardaments de napalm i de fòsfor.

La magnitud de la repressió encara es desconeix avui. Durà molts anys, els anys de plom del Marroc. Aquell episodi històric sempre ha estat present en la ment dels rifencs que, fins avui, lluiten i es manifesten reivindicant unes condicions de vida més justes i humanes. Sens dubte, l’esperit de la lluita dels anys vint és present en les revoltes del 1958-59 i en les més recents del 2016-17.

L’Hirak, el moviment del corrent històric popular
L’octubre del 2016 una espurna va desencadenar, una altra olta, la solidaritat i la unió del poble rifenc. L’estranya mort del pescador Mohssín Fikri, a qui la policia havia requisat la mercaderia, va fer que la gent es concentrés. Era la gota que vessava el vas d’anys i panys d’opressió, manca de llibertats, misèria, abandó i impunitat policíaca. Les protestes van reunir desenes de milers de persones a Al Hoceima i a la diàspora. La mort sospitosa d’alguns joves a les mans de la policia ja havia passat abans. Mai no s’havia investigat res. La impunitat era total.

Després del funeral del pescador va néixer el moviment, l’Hirak. Els joves es van organitzar per recórrer tota la regió, detectar demandes, repartir tasques i fer assemblees públiques, retransmeses per les xarxes digitals. Demanaven millores laborals i humanes, la fi de l’exclusió social i la impunitat, la construcció d’hospitals, la fi de la militarització del Rif, etc. El nombre de seguidors creixia. Les vagues generals eren un èxit. Aviat començà la violència de pinxos armats i policies. Però els rifencs havien perdut la por. La policia va prendre carrers i llocs estratègics. Hi va haver centenars de detencions i empresonaments. Cap novetat per als rifencs, que tenen el país militaritzat del 1958 ençà.

Actualment, tal com ja he dit, tot i un petit indult de circumstàncies que ha decretat Mohammed VI, els quatre dirigents de l’Hirak són condemnats a vint anys de presó per rebel·lió. Ja hi ha vora uns quatre-cents presos de l’Hirak dispersos en deu presons marroquines. L’estat espanyol i la Unió Europea callen. El Rif no aconsegueix alliberar-se de la maledicció que pesa de fa un segle sobre els seus habitants i les seves terres.

 

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb