Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Demà fa dos anys de la confessió de Jordi Pujol d’haver tingut diners amagats a l’estranger durant trenta-quatre anys. I just ara l’ex-president de la Generalitat ha posat en funcionament una web en què publica alguns dels seus darrers escrits, una web que es diu Associació Serviol. Foment del pensament i coneixement de la societat catalana. Fa uns quants mesos que Pujol ha anat tornant, a poc a poc, ha anat essent present amb comptagotes en l’opinió publicada catalana, amb l’esperança d’incidir d’alguna manera en una opinió pública que l’ha condemnat.

Immediatament després de la confessió, de l’impacte i de la incredulitat pel que havia fet, Pujol es va refugiar, es va tancar, en una mena de reclusió de la qual només va sortir per anar a declarar al jutjat a respondre de les acusacions de frau fiscal i emblanquiment de capital i per fer una compareixença insòlita al parlament, on va arribar a esbroncar els diputats de la comissió sobre el frau fiscal.

I, això a banda, silenci. Cap més explicació, cap més reflexió. Fins que l’abril d’enguany va publicar un article al Punt Avui, a propòsit de la mort de mossèn Ballarín. Hi parlava d’ell, però també de si mateix i d’allò que va definir com el seu ‘problema’. Pujol explicava que Ballarín s’havia mostrat commogut i trist per la carta de confessió de Pujol el dia de Sant Jaume del 2014, i li agraïa l’actitud que va tenir amb ell. ‘Me’n va parlar amb llenguatge i actitud d’home just. D’home capaç de comprendre i estimar, però també exigent i just. I va fer una altra cosa: sense deixar de ser just i exigent va parlar afectuosament de mi. Sense condescendència’, escrivia. I acabava l’article dient que no es podien defugir l’expiació i la reparació necessàries de les errades i les falles i que calia mantenir viva l’esperança.

Després va escriure un parell d’articles més al Punt Avui, un al maig i un altre al juny: el primer, de reflexió sobre la immigració andalusa a Catalunya en la segona meitat del segle XX i l’altre sobre la importància de les infrastructures i el corredor mediterrani per a la vertebració de l’economia del país.

El següent article el va publicar directament a la nova web, aquest mes de juliol, tot i que el va escriure l’octubre del 2015. S’hi manifestava ben clar sobre el seu estat d’ànim: ‘Intento resistir l’ofensiva de desprestigi que em tiren a sobre.’ I reconeixia què l’angoixava realment: ‘El sentiment de culpabilitat em ve del fet que, no per cobdícia, però sí per por, desídia, lleugeresa i per debilitat, he comès una falta que no hauria d’haver comès, que crec que al seu moment es reconduirà.’

L’home de Santa Coloma que el va increpar
En aquest camí alhora de redempció i de reaparició progressiva a la llum pública, Pujol va publicar dijous un article, també inèdit, escrit l’any passat, arran de la mort de Lluís Hernández, primer batlle de Santa Coloma de Gramenet després del franquisme, amb qui havia tingut una relació política i personal intensa. Hi explicava un incident que va tenir quan va anar al funeral d’Hernández i un home que hi va assistir el va increpar, i quina resposta li va donar.

Pujol hi deia que havia decidit d’anar a l’Ajuntament de Santa Coloma, a la sala de plens, on hi havia el fèretre d’Hernández. Hi va entrar acompanyat de Jaume Patrici Sayrach, un dels capellans que als anys setanta a Santa Coloma havien fet una tasca important de sensibilització i de conscienciació sobre les condicions de treball i de vida que tenia la gent immigrada, sobre els seus drets.

I diu així: ‘Vaig entrar a la sala de plens acompanyat d’en Sayrach. Vaig estar al costat del fèretre, vaig resar un parenostre, vaig fer una breu meditació. Vaig trobar l’Hernández com rejovenit. Amb una cara serena. Una cara que traspuava pau.’

Continua: ‘Just aleshores un home es va situar davant meu a l’altra banda del fèretre i em va increpar. Em va dir que jo m’havia d’avergonyir pel que havia fet. Em va dir que havia vingut d’Andalusia feia més de cinquanta anys, que era molt amic de l’Hernández, que ell –en Lluís– sí que era un home exemplar. Però que jo havia fet molt de mal a aquest país. Algú va fer com que volia fer-lo callar, però jo vaig fer un gest perquè no ho fessin.’

Diu Pujol que li va dir que tenia raó: ‘No em va costar dir-li-ho. Perquè és veritat. També hauria estat veritat que li hagués dit que també havia fet coses positives. Però no tocava recordar-ho, ni la meva falla pot quedar esborrada pel que de positiu he fet per Catalunya i per Santa Coloma. Jo no estava en condicions de reivindicar res. No toca. I tinc sentiment de culpa.’

L’ex-president explica que després de dir-li que tenia raó i que li agraïa la interpel·lació, li va demanar de donar-li la mà. I hi va accedir. Diu que el gest el va reconfortar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.