Montenegro commemora avui el desè aniversari del referèndum d’independència que va posar fi a la federació entre Sèrbia i Montenegro. 484.718 electors van ser cridats a les urnes per decidir el destí de la més petita de les ex-repúbliques iugoslaves. Un territori muntanyós, de la mida de la província de Lleida, amb una important minoria sèrbia (30% de la població). Als col·legis electorals, aquell 21 de maig, les paperetes tenien escrita la següent pregunta: ‘Desitja que Montenegro esdevingui un estat independent amb plena legitimitat legal i internacional?’.

Per a reconèixer una possible secessió, la Unió Europea va imposar dos requisits que s’havien de complir: un mínim del 55% de vots a favor del ‘sí’ i una participació superior al 50%. El ‘sí’ es va imposar pels pèls amb el 55,5% dels vots. Abans del referèndum, entre les files independentistes –liderades pel Partit Democràtic dels Socialistes de Montenegro (PDS)– es temia que el resultat acabés en l’atzucac de l’anomenada zona grisa; una victòria del ‘sí’ per sota del topall marcat per la UE. Una situació que segons Milo Dukanovic, primer ministre montenegrí i cap del PDS, ‘només portaria més agonia a Sèrbia i Montenegro’. La participació, per sobre del 86%, va superar amb escreix el límit imposat per la UE.

Quan va saber el resultat, el líder del bloc opositor, Predrag Bulatovic, va afirmar que ‘Montenegro està partit en dos. Hem de reconciliar-nos. El resultat final no és important, tots els actors polítics han de pensar en el futur europeu de Montenegro’. A Totes les regions on la minoria sèrbia era majoria va guanyar el ‘no’.

Distribució regional dels vots del referèndum. 'Sí' color vermell, 'no' color blau. (autor: Dmitrij D. Czarkoff)
Distribució regional dels vots del referèndum. ‘Sí’ color vermell, ‘no’ color blau. (autor: Dmitrij D. Czarkoff)

‘Sèrbia va perdre ahir el mar. Sèrbia va perdre el mar, i Montenegro es veia propietària de l’horitzó’, va escriure el periodista Plàcid Garcia-Planas l’endemà del referèndum. Després de vuitanta-vuit anys, Montenegro recuperava la seva independència. El 1918, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, els aliats havien annexionat a Sèrbia el regne independent de Montenegro. Els carrers de la capital, Podgorica, es van omplir de gent eufòrica amb samarretes vermelles i onejant banderes nacionals. Entre les ex-repúbliques iugoslaves, només Macedònia s’havia independitzat amb un referèndum pacífic.

Tres dies després, Boris Tadic, president de Sèrbia, va declarar: ‘Jo era partidari de mantenir un estat conjunt, però com a president democràtic d’una república democràtica reconec l’expressió lliure de la voluntat dels ciutadans montenegrins’. Afegint que ‘Montenegro tindrà sempre un amic fiable en Sèrbia, tant políticament com econòmicament’.

Sèrbia es va convertir en l’hereva de l’estat comú, fet que li va permetre conservar els seients a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM). Montenegro, en canvi, es va veure obligat a sol·licitar l’accés a tots els organismes internacionals. L’ingrés a la UE va esdevenir una prioritat estratègica del nou estat, especialment després que la mateixa unió congelés les conversacions per a l’admissió de Sèrbia per la manca de col·laboració amb el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. Concretament per la desídia sèrbia a l’hora de capturar Ratko Mladic i Radovan Karadzic, ambdós acusats de crims contra la humanitat.

El delirium tremens i la por de la comunitat internacional 

Arnaldo Otegi, llavors portaveu de Batasuna, va comparar –18 maig del 2006– el procés de pau basc amb el referèndum de Montenegro. Assegurant que el país balcànic era la prova que dins de la UE es podien portar a terme processos d’autodeterminació.

‘No hi ha cap semblança entre Montenegro, la República de Sèrbia i cap país que forma part d’Europa, inclòs el nostre, Espanya’, va contestar Javier Solana, Alt representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE. Afegint, a més, que qualsevol comparació amb Catalunya o el País basc ‘ratlla el delirium tremens’.

Tanmateix, Gustavo de Arístegui, portaveu del PP a la comissió d’Afers Exteriors del Congrés espanyol, va alertar que ‘Montenegro és l’exemple al qual tendeix l’Estatut de Catalunya (sotmès a referèndum aquell mateix estiu)’.

En l’àmbit balcànic, la comunitat internacional va témer que la República Srpska, una de les dues entitats que formen la federació de Bòsnia i Hercegovina –poblada eminentment per serbis–, instrumentalitzés el referèndum de Montenegro per a plantejar la seva secessió. Vulnerant, d’aquesta manera, els acords de Dayton que van posar fi a la guerra de Bòsnia (1992-1995). Milorad Dodik, primer ministre de la República Srpska, no es va atrevir a fer el pas, però va afirmar que la regió no renunciava el seu dret a celebrar algun dia un referèndum d’independència.

Un país que no existeix

Sèrbia i Montenegro van participar com una sola selecció a la Copa del Món de Futbol del 2006, tot i que la confederació s’havia desintegrat uns dies abans. L’equip del ‘país que no existeix’, com el definien alguns, va perdre tots els partits de lligueta que va jugar. La selecció va encaixar deu gols i només en va marcar dos. Especialment dolorosa va ser la derrota per sis a zero contra Argentina. Després del partit, Ilia Petkovic, seleccionador nacional, va afirmar: ‘Renuncio quan arribi al país’. La federació de futbol, fins i tot, va amenaçar de sancionar els seus futbolistes. La premsa local va fer similituds entre el joc pèssim de l’equip i el funcionament de l’antiga confederació. 

Una dècada d’independència 

Montenegro va debutar a l’escena internacional amb tres anys consecutius de creixements bestials del Producte Interior Brut (8,6%, 10,7% i 6,9%). Des del 2009, però, l’economia està estancada. La crisi, la manca d’indústria i la dependència del turisme han llastrat l’avanç del país. L’atur ronda el 20% de la població activa.

En l’àmbit polític, el govern montenegrí forma part de diversos organismes internacionals com l’ONU o el Banc Mundial. El país ha firmat el protocol d’adhesió a l’OTAN i està a l’espera que els membres de l’aliança ratifiquin el seu ingrés. Montenegro en prou feines es pot permetre un exèrcit. El 2015, les depeses militars van suposar un 1,65% del PIB; poc més de 60 milions d’euros.

El 2010, Montenegro va esdevenir candidat a accedir a la Unió Europea. De totes maneres, les negociacions d’integració progressen amb lentitud. Les principals traves són el crim organitzat, la poca independència del poder judicial i les deficiències en matèria ecològica.

Oficialment, el PDS acapara el poder des del 1991. Tanmateix, el partit és hereu de la Lliga de Comunistes de Montenegro: única formació política legal de Montenegro entre 1945 i 1990. Des de principis dels noranta, Milo Dukanovic, líder del PDS, ha passat per tots els càrrecs de govern. Les acusacions contra el PDS de clientelisme, nepotisme i corrupció són una constant. Familiars de Dukanovic estan esquitxats per diversos escàndols en la privatització d’empreses i el rescat amb diners públic del banc Prva; el més important del país.

El distanciament de Sèrbia i el referèndum d’independència

Montenegro va iniciar, el 1997, una política de distanciament envers Sèrbia. Adquirint, a poc a poc, competències pròpies d’un estat independent. L’allunyament es va produir després que el primer ministre montenegrí, Milo Dukanovic, trenqués la seva relació amb el seu mentor polític: Slobodan Milosevic, president de Sèrbia i posteriorment de Iugoslàvia.

El govern de Montenegro va proclamar la sobirania econòmica canviant de divisa. D’aquesta manera, el país va adoptar primer el marc alemany, i posteriorment l’euro. Dukanovic també va desmarcar-se de la política exterior Sèrbia, sobretot durant el conflicte Kossovès (1998-1999). El primer ministre montenegrí va denunciar que les formes despòtiques de Slobodan Milosevic havien aïllat a Iugoslàvia del món.

La caiguda de Milosevic i les reformes democràtiques no van fer desistir el govern de Montenegro de les seves aspiracions independentistes. El 2003, Belgrad va fer un darrer intent per evitar la ruptura. Es va firmar una nova constitució i es va enterrar definitivament el nom de Iugoslàvia. La nova federació va rebre el nom de Sèrbia i Montenegro.

Malgrat compartir parlament, president i algunes polítiques, les dues repúbliques van continuar actuant pràcticament com a entitats independents. De fet, la nova carta magna preveia que, passats tres anys de convivència, Montenegro tenia el dret de celebrar un referèndum d’independència (2006). En cas de perdre’l, el país s’hauria d’esperar tres anys per poder repetir la consulta.

El dia que Montenegro va salvar Iugoslàvia

A principis dels noranta, la República Federal Socialista de Iugoslàvia es va convertir en un trencaclosques sense solució ni futur. El puny de ferro del mariscal Josep Broz Tito –mort el 1980– havia unit de manera artificial repúbliques, ètnies i religions. El 27 de juny de 1991, Eslovènia i Croàcia van ser les primeres repúbliques a desentendre’s de la federació dels ‘eslaus del sud’. Poc després Macedònia i Bòsnia i Hercegovina també en van fugir.

Els Balcans ja eren terres de refugiats, plom i sang.

L’1 de març de 1992, Montenegro va sotmetre a referèndum la continuïtat del país en una federació iugoslava on només quedava Sèrbia. El ‘sí’ va guanyar de manera rotunda amb el 95% dels vots. Poc abans del referèndum, Momir Bulatovic, president de Montenegro, va declarar que els ‘interessos històrics i estratègics’ del país consistien en ‘viure amb Sèrbia en una relació d’igual a igual’. Els independentistes montenegrins i la minoria albanesa van boicotejar la consulta per la manca de garanties democràtiques.

El 27 d’abril de 1992 va néixer la República Federal de Iugoslàvia; integrada per Sèrbia i Montenegro

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb