El que no pot ser, no pot ser (13)

De la mateixa manera que als restaurants hi podem trobar sabors únics que ens deixen records indelebles, també es poden convertir en llocs inabastables perquè han desaparegut o perquè és difícil accedir-hi. Un d’ells el tinc ben a prop de casa, és Can Ferran de Puigdàlber. Tothom me’n parlava i jo, per un motiu o per un altre, no hi vaig arribar a anar mai. Després em va semblar que havien tancat i no sé si s’ha convertit en casa rural o què ha passat. El cas és que el tinc a la llista de pendents.

D’un altre no estic segura ni del nom. La meva amiga llepafils però sibarita conserva una llibreta que va fer el seu pare on anotava tots els restaurants on anava i que valien la pena. Ella ha renovat el gènere amb un quadern on apunta els bars on es poden trobar les millors olives, el bacallà més ben cuinat, les millors anxoves, el millor vermut, etc. Sempre li dic que ho publiqui però no em fa cas. Bé, el cas és que tenia anotat un restaurant d’Alcanar amb nom de dona (Ca la Paquita?). Ens ha estat impossible localitzar-lo i, quan ens semblava que sí que l’havíem trobat algú ens deia que, en realitat, el bo era un altre. 

Ben a prop d’Alcanar, a la Ràpita, hi havia un històric, el Fernandel. La primera vegada que vaig passar per allà, vaig pensar que un dia hi aniria. Hi vaig passar moltes vegades però mai amb la disponibilitat d’aturar-m’hi fins que un dia vaig organitzar una excursió familiar per anar-hi. Quan vam ser allà ens vam trobar un edifici abandonat i gairebé enrunat i del restaurant només en quedava el cartell. Segurament la primera vegada que hi vaig passar ja era tancat però jo el vaig fer viure en els meus desitjos d’anar-hi algun dia.

Un altre dels meus restaurants perduts va ser el Morros de Torredembarra, seguint els cants de sirena de la meva amiga llepafils un dia vam decidir anar-hi malgrat l’evidència que ningú no responia al telèfon. També ens vam trobar un edifici abandonat on no hi quedava ni el cartell. Amb els raros vam intentar mil vegades anar a un restaurant kosher que hi havia al carrer Diputació. Per les crítiques que en llegíem semblava un establiment en ple rendiment però no ens en vam sortir mai. Finalment, sí que vam anar a un kosher, però al carrer Amigó.

També vam intentar anar al Pessets de Sort. Aquest sí que funcionava, tant, que era ple, i vam anar a una mena de sucursal que també era molt bo però no he pogut anar mai a l’original i és evident que Sort no és un lloc tan avinent per arribar-s’hi i encara menys per passar-hi.

I després hi ha tots aquells on has volgut tornar i ja no has pogut perquè han tancat. Dels que recordo haver-hi estat una vegada, haver-hi volgut tornar i no haver pogut perquè ja havien tancat, n’hi ha quatre que recordo especialment. El primer és el Morell de Balaguer. Ens va agradar moltíssim i, quan hi vaig voler tornar, el telèfon ja tenia un altre titular. Poc després, el meu amic Flocel Sabaté de la UdL que hi anava sovint em va dir que el senyor Morell s’havia jubilat i que el restaurant no tenia continuïtat. L’altre era un argentí que hi havia al final de la Via Laietana, crec que al carrer del Consolat del Mar, es deia Panyvino. El dia que hi vam anar jo vaig fer una tria més convencional, els meus companys es van arriscar més i la van encertar. Vam quedar que hi tornaríem però, quan va ser l’hora, ja havien tancat. El tercer era un marroquí que hi havia al carrer Aragó que es deia Omeia. Hi vaig menjar una bastella –crec que l’única que he menjat a la meva vida– que encara ara recordo però el restaurant sempre és tancat. I, finalment, un altre d’aquests llocs perduts és el Domu, un sard que era al carrer Muntaner. Hi vam anar amb el Pere Comellas i era sensacional, quan hi vam voler portar la gent del GELA, ja havia tancat.

Aquests llocs perduts no deixen de ser metàfores de les coses que hauries volgut fer i no has pogut. No són grans pèrdues, o potser no són ni pèrdues perquè no en tens la capacitat. Cantar si no tens veu, dibuixar si no en tens el do… Les coses que no pots fer perquè no es poden fer no creen frustració (o no n’haurien de crear) més aviat ens ajuden a entendre que no ho podem tenir tot i que no passa res perquè sempre podem fer moltes altres coses (i anar a molts altres restaurants).