La Universitat de Girona va retre ahir un homenatge ben merescut a Josep-Maria Terricabras, en ocasió de la que hauria de ser la seua darrera classe. Pere Cardús us reporta ací el contingut d’una vesprada de celebració i reconeixement, digna del filòsof i activista que el rebé.

He dit filòsof i activista perquè això és el que ha estat i és Josep-Maria Terricabras. Molts en recordem la veu poderosa enmig de la terrible nit de l’operació Garzón, dient veritats com el puny quan tants altres les callaven o fins i tot provaven de censurar. L’hem vist, en el curs dels anys, manifestant-se al costat dels insubmisos i dels emigrants, dels perseguits per qualsevol causa. L’hem vist abandonant el confort personal i la torre d’ivori i embrutant-se en el fang en pro d’una societat més justa, d’un país lliure de debò. És una de les veus que han fet confiar en l’independentisme i fins i tot han pres partit, en el sentit més noble del mot.

Terricabras podia haver-se quedat tancat entre quatre parets estudiant fins al detall més minúscul l’obra de Ferrater i Mora. O podia haver acceptat l’oferta d’alguna universitat alemanya d’ensenyar-hi Wittgenstein. I ningú no li hauria retret que hagués fruït més anys del plaer de l’estudi i de la investigació. Però no ho ha fet, per unes causes que tots sabem, i això l’honora.

Com honora tots els Terricabres d’aquest país, que n’hi ha un munt. Aquest país nostre té sort de moltes coses i ja va essent hora que ho diguem. N’és una el fet de comptar amb un grup nombrós i transversal d’intel·lectuals que, en compte de pensar només en la seua carrera personal, han pensat què podrien aportar-nos en aquest moment tan sensacional i tan especial que vivim. Gent de totes les idees i de totes les especialitats. De dretes i d’esquerres. Sociòlegs, economistes, filòsofs, politòlegs, historiadors, doctors en les coses més diverses… que han posat el seu coneixement enorme al servei dels ciutadans, per a explorar quin era i és el millor camí de tots els que l’atzar ens posava al davant. Gent que ha abandonat amb goig la feina que feia per dirigir una conselleria, per anar a un parlament, per elaborar llibres blancs gairebé impossibles, per servir el país allà on el país el necessitava.

Recorde haver llegit fa molts anys una paràbola de l’intel·lectual feta per Txèkhov, en una de les seues novel·letes, una definició que em va quedar ben gravada. Deia, si fa no fa, que no havies de mirar només el teu campet o la teua granja, sinó tota la terra. Però l’escriptor rus afegia que només si demostraves que eres capaç de canviar aquell campet o aquella granja podries cridar els altres a canviar el món. Lamente que el caos de la meua biblioteca no em deixe trobar a temps la cita exacta, però crec que la frase s’entén bé.

Als Països Catalans les generacions que vivim l’avui hem tingut una sort enorme de veure al nostre costat grans intel·lectuals persistents, combatius, generosos, lliures d’esperit i donats a la societat, gent que ens ha ensenyat tantes coses i que ens ha guiat amb tanta fortuna. Entre ells, un Josep-Maria Terricabras a qui estic segur que no el molestarà gens que avui me n’aprofite – com tantes vegades he fet!– per donar les gràcies a tots.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.