“El meu avi”, havanera populista

La decisió de l’ajuntament socialista de Palafrugell de retirar “El meu avi” de la cantada d’havaneres de Calella ha aixecat polèmica. És just que sigui així, perquè la resolució no ha estat pas a petició popular ni per a donar cabuda a altres peces d’aquesta música de regust colonial, com ho justificava l’alcaldessa, sinó per imperiós mandat de la correcció política, com denunciava Pilar Rahola la setmana passada. Amb un discurs punyent i sense circumloquis, Rahola despullava el sectarisme d’una esquerra que, a Catalunya, té per norma atropellar les tradicions. Una esquerra, cal afegir, que en els moments crítics és infiltrada per l’estat a fi de confondre i desorganitzar la solidaritat catalana. El lerrouxisme, la Setmana Tràgica, el pistolerisme dels anys vint, la FAI dels trenta, i d’ençà dels seixanta la guerra ideològica contra la “burgesia”, catalana per descomptat, en nom del “proletariat”, també per descomptat espanyol. I avui la guerra de la correcció política a favor d’una immigració incontrolada que l’estat orienta cap a uns Països Catalans sobresaturats de gent sobrevinguda i en molts casos repatània a la catalanitat. Catalunya no sols passa el pitjor moment per a la llibertat de pensament d’ençà del franquisme, com opina Rahola; encara pitjor: hi ha caigut de quatre potes. Per dir-ho literalment: s’hi ha llançat de cap.

El problema de la correcció política apareix quan convertim el compromís polític en un principi moral. Com si la política hagués estat mai moral o la moral fos propietat d’una opció política. Quan algú es creu bo pel fet de ser d’esquerres, o de dretes, converteix la seva militància en un ídol. Llavors Franco esdevé una mena de crist sota pal·li i  la Passionària la mare tutelar dels comunistes espanyols. Idolatrar la política és totalitzar-la. D’aquí ve el dogma, tan reductiu com perillós, que tot és política, que res no se n’escapa i que tota opinió és ideològica. No pas en el sentit lat i banal que els mots transmeten idees, sinó en el sentit restrictiu de servitud encoberta als interessos d’una classe social.  La totalització de la política ens deixa inermes davant les ideologies i les institucions que les imposen. És allò que Rahola denunciava invocant factors no polítics i també polítics per impugnar la prohibició de l’havanera: la popularitat de la peça, el costum inveterat d’incloure-la a les cantades, el fet de formar part del llegat cultural i despertar emocions en els qui la canten d’ençà que fou composta, el 1968. I és, o hauria de ser, una veritat evident que els objectius de la política s’han d’avaluar d’acord amb criteris no polítics. No es pot pas justificar una política d’esquerra amb criteris d’esquerra, igual com no es pot justificar el dogma de la infal·libilitat papal perquè ho diu l’Església. El criteri no polític esgrimit per l’alcaldessa de Palafrugell per justificar una decisió política es conculca tot sol, car ni ella té autoritat per a decretar quines peces són clàssiques o mereixen ser-ho, ni l’ajuntament ha sotmès el programa a votació popular. La decisió és clarament autoritària i marcadament ideològica.

Ara bé, Rahola també esgrimeix arguments polítics per defensar la cançó: el fet d’haver estat composta durant el franquisme per un membre de la Unió Militar Democràtica i incloure les frases “Visca Catalunya” i “Visca el català” que llavors podien semblar agosarades i contribuïren no pas poc a popularitzar la tonada. Per això, prohibir –o, dit amb l’eufemisme municipal, retirar– la cançó enmig de l’ofensiva renovada contra la catalanitat, és una declaració no ja de segones intencions sinó de terceres, per més que la intenció primera i mal dissimulada fos, com retreu Rahola, desvincular el consistori de la figura del compositor pel fet d’haver estat acusat de proxenetisme en un documental l’objectivitat del qual ara no discutirem. Per això sorprèn la dissimulació de la batllessa, com si, preveient la impopularitat de la mesura, hagués pres una disposició de caràcter simbòlic tot amagant-ne el simbolisme. D’això se’n diu llançar la pedra i amagar la mà. 

El fet és que la popularitat de “El meu avi” és inseparable del tarannà polític predominant a la Catalunya dels anys seixanta del segle passat. José Luis Ortega Monasterio féu diana combinant la reivindicació nacional amb l’antiamericanisme d’una joventut molt influïda pel doctrinari marxista. El sentiment antiamericà ha sobreviscut a les doctrines i ha cristal·litzat en un dret cultural adquirit. N’hi ha prou d’escoltar els cantaries d’estiu corejant “tingueren la culpa els americans” per a adonar-se que el clixé (no pas de la guerra de Cuba, sinó de la guerra freda) ja forma part d’una tradició que alguns creuen inalienable. 

Deixant de banda el missatge polític, la cançó és d’una ximpleria abismal, però la ximpleria és cosa del gust i del criteri. Si s’hagués de prohibir el mal gust, de cultura popular en restaria ben poca. Ara bé, la identitat cultural d’un poble depèn de la sedimentació del passat com a factor actiu en el present. Un obstacle cada vegada més gran a la persistència de l’esperit català és l’esvaniment de la consciència de la història. La manca d’aquest marc de referència dificulta l’acció en el present, però ignorar o deformar el passat no n’impedeix les conseqüències futures.

A prendre consciència del passat hi contribueix la memòria popular tant o més que la historiogràfica. Per això, és absurd de junyir el sentiment catalanista a l’heroïcitat dels soldats catalans en la guerra colonial espanyola, i arrodonir-ho batejant amb el nom de Català “el millor vaixell de guerra” de la flota. Ortega Monasterio oblida, tant com els qui li accepten la proposta, que a Catalunya el sentiment popular era contrari a una guerra que ja feia anys que durava quan els Estats Units hi intervingueren. I oblida, no sé si interessadament o ingènua, que el catalanisme prengué embranzida en bona part a conseqüència de la desfeta espanyola. I encara oblida, per torna, que l’estat respongué a la creixent politització del catalanisme destinant Valeriano Weyler, el carnisser de la guerra de Cuba, a la capitania general de Barcelona. La pèrdua de Cuba fou una humiliació que l’exèrcit espanyol no oblidà mai i tingué un paper decisiu en el cop d’estat del 36. No debades Franco començà el guió de Raza recordant la guerra de Cuba com a rerefons de la guerra civil. En un anacronisme curiós, repetit com a moralitat al final de la pel·lícula, Jaime de Andrade, àlies Francisco Franco, vinculà el valor del capità del vaixell enfonsat a Cuba amb els almogàvers, els mítics mercenaris de la Corona d’Aragó i de la companyia catalana d’Orient. Una associació que repetí Ortega Monasterio a la seva manera, i que rebutgen implícitament tots els qui enarboren l’estelada, inspirada en la bandera de la independència cubana.

La història fàcilment esdevé un camp de lluites ideològiques amb coneixement de causa. La cultura popular n’és un d’inconscient.  Això no és cap bon motiu per a proscriure les tradicions, agradin o no les circumstàncies i factors dels seus orígens. Tanmateix, quan la passió política es converteix en una festa, convé de saber què s’hi fa i per què es fa, car la història, que aflueix tant en les ocasions grans com en les petites, es revenja de qui en fa befa. Un llegat fals ofusca la comprensió no ja dels esdeveniments actuals sinó de les possibilitats de futur, que cal afrontar amb els cinc sentits.