El Liceu, més que un teatre d’òpera que fa cent setanta-cinc anys

El Gran Teatre del Liceu fa cent setanta-cinc anys aconseguint que museus, arxius i biblioteques de tot Catalunya mostrin peces vinculades a la història del coliseu operístic

VilaWeb
Joan Safont Plumed
17.03.2022 - 20:33

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En un país com el nostre, on un equip de futbol, una entitat coral, un monestir benedictí o una entitat de crèdit han estat vists com quelcom més que allò que són, representants en menor mesura de la quinta essència nacional, és normal que el principal teatre d’òpera de la capital sigui un espai capaç d’acumular una gran quantitat d’història. O, com deia Winston Churchill dels Balcans, fins i tot més història que la que és capaç d’assumir.

L’espai que avui ocupa el Gran Teatre del Liceu, al bell mig de la Rambla, era l’antic convent dels Trinitaris Descalços, arrasat arran de les bullangues anticlericals del 1835, quan una mala tarda de braus al Torín de la Barceloneta va anar seguida d’un incendi dels convents de la ciutat. Impulsat per la burgesia més dinàmica de la ciutat, aviat va néixer una rivalitat amb el públic del primer teatre d’òpera de la ciutat, el Teatre Principal, dependent de l’Hospital de la Santa Creu –i d’aquí ve la disputa entre liceistes i cruzados. La manca de suport de la monarquia va fer-lo construir tal com és ara, sense llotja reial.

El Gran Teatre del Liceu (fotografia: Marcos Sala/Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

Incendis, bombes i xiulets al rei espanyol

Incendiat l’any 1861 i objecte d’un paorós atemptat anarquista durant la representació de Guillem Tell, de Rossini, va ser durant la Belle Époque l’escenari predilecte del lluïment de la flor i nata de la ciutat, i durant la guerra de 1936-1939 va ser nacionalitzat i esdevingué el Teatre Nacional de Catalunya. L’incendi de l’any 1994 va marcar el canvi d’etapa, en què el vell teatre privat es va convertir en una entitat pública, reconstruït gràcies a les diverses administracions presents a la Fundació Gran Teatre del Liceu. Aquests darrers anys ha passat una crisi important i ha estat testimoni d’una sonora xiulada als reis d’Espanya. Una reacció antimonàrquica que, segons que sembla, ve d’antic, perquè durant la revolució de la Gloriosa, l’any 1868, el bust d’Isabel II que presidia l’escala principal va acabar a mar.

En l’apartat musical, ha estat el temple del bel canto i el sancta sanctorum del wagnerisme. D’ençà que fou fundat, ha mantingut idil·lis amb cantants com Montserrat Caballé, Josep Carreras i Renata Tebaldi, però, en canvi, hi va fracassar Enrico Caruso. Al podi de l’orquestra, han dirigit Igor Stravinski, Richard Strauss, Manuel de Falla i Pau Casals, per exemple. Els cent setanta-cinc anys que farà el Liceu el propvinent 4 d’abril han estat molt fructífers.

El Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861, de Josep Tapiró (fotografia: Museu d’Història de Catalunya).

Resseguir la història liceista en un centenar de museus

El plat fort d’aquests actes serà el concert d’aniversari del 3 d’abril, amb les veus de Sondra Radvanovski, Lisette Oropesa, Iréne Theorin, Ludovic Tézier i Joseph Calleja. Ha caigut del cartell la russa Anna Netrebko, allunyada dels escenaris i atrapada entre el seu passat estretament vinculat a Putin i les seves paraules actuals de rebuig a la guerra d’Ucraïna. Com a preludi, però, el Liceu ha aconseguit la col·laboració de més d’un centenar de centres culturals de tot Catalunya –museus, arxius, biblioteques i sales d’exposicions–, que, de manera excepcional, mostraran en els seus espais una peça vinculada a la història del coliseu, entre el 15 de març i el 31 de juliol.

La iniciativa, anomenada “Museus i Liceu, una història compartida”, permet de veure obres realment curioses. Des del Crater de campana de Pontós, de l’any 425 aC, i el Sacrifici d’Ifigènia, de l’1 aC, que mostren les seus del Museu Arqueològic de Catalunya a Girona i Empúries respectivament, a l’enregistrament del Concert pel biocè, de l’artista Eugenio Ampudia, dut a terme el 22 de juny de 2020, amb un públic compost de plantes, que es podrà veure al CosmoCaixa. El Museu Picasso, la Fundació Gala-Salvador Dalí, la Fundació Joan Miró i la Fundació Antoni Tàpies, entre moltes més, també s’hi han afegit amb peces dels artistes referents al món de l’òpera i l’activitat liceista, com el projecte de telons dalinians per al ballet Tristany foll, el llibre Carrer de Wagner, de Joan Brossa i Antoni Tàpies, i l’Arlequí de Picasso. Els arxius mostraran documents vinculats a la història del teatre, com el decret de nacionalització de l’any 1936 i l’expedient de l’atemptat del 7 de novembre de 1893.

“Projecte per a Tristany Foll”, de Salvador Dalí (fotografia: Fundació Gala-Salvador Dalí)

La iniciativa és tota una oportunitat per als melòmans i afeccionats liceistes a resseguir aquesta història, que ha irradiat artistes, músics i intel·lectuals, i que s’estén per tot Catalunya. Una història amb tots els elements del gènere: passió, drama, tragèdia, comicitat, excés… Bravo!

L’imprescindible

L’escriptor Joan Francesc Mira, un dels participants al Festival Mot 2022. (fotografia: Albert Salamé)

Avui comença a Olot el Festival Mot, enguany dedicat a l’anomenada literatura rural. Amb el subtítol “Al camp. Literatura i ruralitat”, i dirigit per Maria Bohigas i Roser Vernet, escriptors com Joan Francesc Mira, Manuel Ollé, Selva Almada, Xuan Bello, Yan Lianke, Miquel Martín i Serra i Llucia Ramis dialogaran, fins el 26 de març, en escenaris d’Olot i Girona.

El nom propi

L’escriptor Marc Granell en una imatge d’arxiu.

El poeta Marc Granell publica Vesprada d’amor i única, una selecció dels seus millors poemes –amb algun d’inèdit–, seleccionats i prologats per Maria Josep Escrivà. Amsterdam publica aquest nou volum d’un dels escriptors més influents i compromesos del País Valencià, que l’any passat va ser guardonat amb el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Efemèride

El 21 de març de fa cent anys va néixer a Manresa l’actriu Emília Guiu i Estivilla. Exiliada amb la seva família a Mèxic, on va arribar a bord del vaixell Nyassa, es va convertir en una actriu especialitzada en papers de femme fatale, durant els anys dits daurats del cinema mexicà. Morta l’any 2004, en la seva filmografia es destaquen papers en films amb títols tan explícits com ara Pervertida o Pecadora.

Caldrà estar-ne al cas

L’escriptor Albert Villaró, autor de ‘Les ànimes sordes’ que recupera Medusa.

Hem dit alguna vegada que la literatura andorrana viu un moment especialment dolç. L’èxit de la novel·la Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio, és la prova més evident d’aquest ressorgiment literari. Al caliu de més iniciatives, com pot ser la llibreria la Trenca, ara sorgeix un nou projecte editorial: Medusa, impulsat per l’escriptor David Gálvez Casellas i l’editor Oliver Vergés, responsable d’Anem Editorial. Medusa s’estrena amb la recuperació de Les ànimes sordes, la primera novel·la d’Albert Villaró, un dels escriptors més consolidats de la literatura andorrana, i Sis pamflets i una traducció, d’Antoni Munné-Jordà.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €