El germà d’una professora de l’IES El Palau denuncia públicament que viu ‘un malson i un linxament’

L’entorn dels professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca denunciats i assenyalats per haver criticar la violència policíaca del primer d’octubre comença a trencar el silenci. Els familiars van fet pública aquesta carta a VilaWeb; ahir hi hagué una concentració en suport dels docents davant el centre, i avui s’ha fet públic un escrit del germà d’una de les professores. Mario Dabán explica a Facebook que en molt poc temps ‘s’ha destrossat una persona, s’ha enfonsat emocionalment fins gairebé al punt de no-retorn’.

Heus ací el text escrit ahir per Mario Dabán. Vegeu l’original, en castellà, a Facebook:

«Avui és un dels dies més trists de la meva vida. Veure i sentir el suport a un ésser estimat, en comptes de pensar que em reconfortaria, m’ha tornat a aquest malson que no m’hauria imaginat que ens tocaria viure. La meva experiència passada com a docent em va arribar a fer idealitzar una professió que, essent dura, és terriblement reconfortant i enriquidora.

Però aquesta màxima s’ha esvaït en qüestió de dies. Amb aquest curt espai temporal n’hi ha hagut prou per a destrossar una persona, enfonsar-la emocionalment fins gairebé al punt de no-retorn, humiliar-la professionalment i assenyalar-la públicament a l’ull d’un huracà que no és el seu.

Ella només té, i espero que encara es mantingui, tres passions a la vida: educar, la seva família i el ball, no sé si en aquest ordre. La seva passió per l’educació l’ha tingut més de vint anys amb diferents generacions d’alumnes que només tenen paraules d’agraïment cap a ella: bona professional, comprensiva, empàtica i absolutament disposada a ajudar cadascun dels seus alumnes en l’avenç en la matèria que comparteix. Mai, en aquests anys, tot i la duresa que implica exercir aquesta professió, no ha tingut cap problema que li hagi tret la il·lusió de llevar-se cada matí.

La pregunta que em faig constantment és que com algú així pot passar de tenir una vida plena, rica, feliç, coherent, amb uns principis basats en els valors, la igualtat, la no-discriminació, l’objectivitat, el compromís i la generositat amb els altres, i molt especialment amb els seus alumnes, com pot llevar-se un matí i viure un linxament públic. Aquesta pregunta encara no té resposta.

Ella és una persona totalment allunyada de l’activisme polític, mai no li ha interessat gens ni mica. No necessita lluir símbols a la solapa ni fer voleiar banderes per dir a la gent qui és i què pensa.

Ella no pot adoctrinar una cosa que no comparteix.

Ella no va poder parlar de fets que no va viure.

Ella no pot discriminar ningú perquè té principis.

Ella no pot insultar a ningú perquè sempre ha cregut que aquesta no és la manera d’imposar el seu criteri.

Ella no pot humiliar ningú perquè no hi ha cap raó per a fer-ho.

Als periodistes de mitjans escrits i de televisió que no només l’han jutjada sense conèixer-la sinó que han difós la seva imatge pública, als centenars que heu deixat, i que ho continueu fent en aquests moments, comentaris en el seu Facebook i en els seus articles, us he de dir que, malgrat els terribles insults, vexacions, amenaces, atacs a la seva privacitat, humiliacions… allò que realment em preocupa és com hem arribat a tanta baixesa moral en aquesta societat que ens ha tocat viure, com ens deixem portar per persones que ens diuen qui hem de linxar, què hem de pensar i qui hem de seguir. La nostra condició d’ésser humà es perd quan humiliem algú que ni tan sols coneixem, i fins a quin punt estem disposats tots a cercar satisfacció en el nostre odi i en la nostra ràbia apuntant algú desconegut sense importar-nos les conseqüències que li puguin implicar.

A tots vosaltres us he de dir que desapareixereu molt probablement el dia que aflori la veritat, tot i que us costarà moltíssim d’admetre-la. Però, d’acord, heu aconseguit el que volíeu, tot i que molt probablement en voldreu més. Només que un de vosaltres reconegués que s’ha equivocat em sentiria reconfortat.

Ara la família, els seus amics, els seus companys, els seus alumnes… l’ajudarem a alçar-se i intentarem que torni a ser la mateixa d’abans del linxament, a mantenir els mateixos principis, la mateixa integritat, la mateixa visió crítica i objectivitat. Potser amb sort podrem oblidar algun dia això que vivim i simplement ho atribuirem tot a un episodi terrible de mala sort, de confusió, d’agitació mediàtica i podrem tornar a conviure en pau.

Els qui la coneixeu potser estareu d’acord amb les meves paraules. Els altres, simplement teniu la mala sort de no conèixer-la.

Els nens no menteixen mai, és possible. Però alguns de nosaltres, els adults, sí.»