El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

A vegades es parla millor del llop quan no hi és, o sigui que aprofitaré que no hi ha cap elecció prevista a França per dir un parell de coses sobre el Front National i sobre el país on prospera. No és infreqüent que, al Principat, gent de bona voluntat em pregunti com ho faig per suportar de viure en un territori en què l’extrema dreta obté resultats electorals tan excepcionals. Si bé durant anys responia intentant no enarborar gaire el dolor que això representa, avui el dolor ha esdevingut repugnància. Però una repugnància que es va transformant en ganes d’escampar la boira. Perquè s’equivoquen els qui creuen els discursos dels partits francesos tradicionals que afirmen que el Front National representa el contrari del que és França; en realitat el Front National és una França exagerada, però no hi ha cap dubte que és una part de França. És una França arcaica que batega encara i sempre sota els grans principis democràtics. El Front National no és un quist, és un òrgan. I ho és des del naixement de la noció política d’extrema dreta, a la segona meitat del segle XIX. Va conèixer des de llavors dues davallades històriques, després de la Segona Guerra Mundial i després de la guerra d’Algèria, que van persuadir aquells que volien creure-s’ho, que s’anava evaporant. Error.

Per això, als anys vuitanta, el despertar va ser tan brutal però, sobretot, impregnat d’incredulitat. El Front National, deien els autoproclamats entesos, és un fenomen enutjós però passatger. Recordo com, el 1989, la redacció del ‘Punt Catalunya Nord’ va enviar-me a seguir un dels primers xous perpinyanencs de Jean-Marie Le Pen. El porc senglar grunyia, vociferava, feia jocs de paraules dubtosos i emprava temps verbals en desús des del segle XIX. Sense llegir mai cap apunt va encendre el públic durant una hora i mitja. I el públic em feia venir més ganes de vomitar que Le Pen, perquè Le Pen, l’endemà al matí, hauria migrat a una altra ciutat mentre que cada dia, a cada cantonada, em podia trobar amb persones del públic. I des d’aquell ja prou llunyà 1989 res no ha canviat en el sistema polític i moral francès. Cap partit, cap moviment social, cap intel·lectual no ha estat capaç de generar anticossos prou potents per fer minvar de debò l’extrema dreta. Ans al contrari. Des de fa trenta anys, la ideologia del Front National s’insinua, per capil·laritat, en els discursos i les decisions dels altres polítics. Va ser molt evident amb Nicolas Sarkozy, i ho és cada vegada més amb François Hollande i Manuel Valls. A cada atemptat, el govern, sigui quin sigui, adopta mesures més inspirades per la por i el rebuig dels altres i cada vegada Jean-Marie Le Pen o Marine Le Pen expliquen, serens: ‘Molt bé, nosaltres ja fa trenta anys que diem que cal fer exactament això que acaben de votar els diputats.’ Els Le Pen són avui, clarament, els inspiradors de qualsevol polític francès que vulgui de veritat aconseguir el poder. I res no sembla poder canviar aquest estat de fet, ni tan sols que algun polític gosés reconèixer que l’extrema dreta és l’expressió integrista de la intolerància jacobina, el fruit podrit però inevitable del plurisecular complex de superioritat de la ideologia nacional francesa.

O sigui que em confesso esgotat. Esgotat d’haver d’aliar-me amb gent d’esquerra i de dreta que rebutja l’extremisme del Front National però accepta i, molt sovint, aplaudeix l’uniformisme territorial, cultural i lingüístic francès. Gent que em demana d’anar a manifestar-me contra Marine Le Pen però arrufa el nas quan sent alguna paraula en català. Que intenta convèncer-me que França és més gran essent una i indivisible. Que, fins i tot, es pregunta en veu alta si voler parlar una llengua regional —ai mare, llengua ‘regional’, quanta vilesa s’amaga sota certs adjectius— no és una variació localista de la xenofòbia. Si tots junts aconseguíssim eliminar el Front National del paisatge polític, electoral, social i mental francès, el que quedaria no seria la França fraternal i tolerant que la propaganda francesa ven al món. Seria una França tal com ha estat sempre com a mínim des que ha adoptat el jacobinisme com a religió nacional: arrogant, agressiva, obtusa, narcisista. La França sense l’extrema dreta es convertiria en la França ideal d’aquells que em demanen d’ajudar-los a fer fora el Front National perquè pensen que els és un cos estranger mentre que no és res més que la imatge deformada i grotesca d’ells mateixos.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.