27.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.02.2025 - 21:41
L’autodeterminació, vet ací un altre dels molts conceptes que els poders europeus han convertit impúdicament en un exercici d’equilibrisme jurídic. És un dret que tots reconeixen amb bones paraules, amb la condició tàcita que mai ningú no intente exercir-lo: tothom accepta l’autodeterminació com a principi abstracte, però quan algú gosa reclamar-la per a si, la cosa s’embolica de manera prodigiosa i tot són trampes, barreres i complicacions.
Però no ens enganyem: els drets no són mai concessions gracioses del poder. No han estat mai concessions gracioses del poder. Els drets, tots els drets que tenim i dels quals gaudim, han estat conquestes, sovint arrancades amb les dents –i qui diu amb les dents diu amb les vagues, amb les barricades, amb els Molotovs i, quan s’ha escaigut, amb les metralletes.
I l’autodeterminació no en serà, és clar, cap excepció. Més aviat exemplifica la regla: perquè ja es veu clarament que l’autodeterminació sols existeix quan ja s’ha acomplert. Tenim davant un dret retrospectiu, si em permeteu l’expressió i si puc dibuixar així la paradoxa. L’autodeterminació és un dret que opera a posteriori, no a priori com tots els drets haurien d’actuar.
I si no és així, no s’explica que el Tribunal Europeu de Drets Humans avale ara formalment la maniobra bruta del Tribunal Constitucional espanyol per a impedir que es puga fins i tot debatre d’autodeterminació al Parlament de Catalunya. Perquè no em digueu que no és gros: un tribunal –de drets humans!– prohibint que es debata en un parlament democràtic sobre un principi bàsic dels drets humans que, teòricament, tothom accepta i que tothom remarca, a més, que és un dels grans pilars de l’ordre mundial. Més kafkià, impossible.
Tanmateix, en vista d’això, la conclusió és inevitable, tinga les conseqüències que tinga: si l’autodeterminació no és un dret universal que es puga exercir nítidament –sinó segons les condicions i els condicionants–; si tan sols és un fet que s’imposa, doncs caldrà imposar-la. I ja ens donaran, si volen, lliçons de democràcia i coherència després…
PS1. Jaume Asens ha estat un protagonista central en tot això que ha passat al nostre país aquests darrers anys. Amb motiu de la publicació d’un llibre que, precisament, en fa el relat, Odei A.-Etxearte l’ha entrevistat: “Els altres estaven entrenats i nosaltres n’anàvem aprenent a hòsties”.
PS2. Poques hores abans de la nova manifestació que recorrerà demà els carrers de València per exigir la dimissió del president Mazón, a Madrid sembla que comencen a pensar de manera seriosa de deixar-lo caure. Ens ho explica Esperança Camps: “La direcció del PP fa sonar els sabres contra Mazón: ‘És políticament mort’”.
PS3. Cada dia és més clar que la manca de professors de català és un maldecap enorme a tot el país. No n’hi ha prou per a atendre la demanda. Clara Ardévol presenta en aquest reportatge les claus per a resoldre un problema que és urgent de resoldre per les conseqüències de tota mena que té.
PS4. Ahir va ser un dia històric per al Kurdistan, amb la demanda feta pel dirigent kurd Abdul·là Öcalan d’abandonar la lluita armada. La decisió és molt arriscada, però arriba després de tot això que ha passat a Síria i l’Irac i ens recorda que els kurds són un sol poble per damunt de les fronteres, el poble sense estat més gran del món. N’he parlat en aquesta Pissarreta.
PS5. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant el diari amb accés obert a tothom. La contrapartida que us demanem és que ens ajudeu, si podeu. Cliqueu ací per a veure quines opcions teniu.
