Avui fa un any del referèndum d’independència d’Escòcia. Van guanyar-lo els partidaris de continuar dins el Regne Unit per una mica més del 50%. Ningú dels qui reivindica majories qualificades per a una decisió tan important en el cas català no va alçar la veu per aquell resultat massa ajustat. Però ja se sap que el vot unionista val més que l’independentista. Aquí, a Escòcia i a la Xina Popular.

Diuen que bona part dels qui van confiar en les promeses que van fer els líders conservador, laborista i liberal en canvi del vot contra la independència s’han adonat de l’engany i que, si es fa un nou referèndum, canviaran el vot. Les campanyes plenes de promeses i paraules amables són habituals a tot arreu. Però els ciutadans informats han de contrastar les promeses noves amb les velles i els compliments dels qui les fan. Ahir Miquel Iceta, en un debat molt poc productiu a 8TV, va fer una carta als reis d’aquelles que ho canviarien tot. Zapatero va ser president del 2004 al 2011. I el PSC va coincidir sis anys de mandat de ZP al govern de Catalunya. Oportunitat perduda? O un nou ‘apoyaré’…

Sigui com vulgui, el diari escocès The National va publicar ahir –un any després– el discurs que el primer ministre d’aleshores, Alex Salmond, havia preparat per si guanyava el sí a la independència. No és habitual que es facin públics els ‘discursos fallits’. ‘In the early hours of this morning, Scotland voted Yes. We are a nation reborn. The community of this realm has spoken. Scotland shall be independent once again. To those who voted No, I extend an immediate hand of friendship.’ És un discurs molt potent. Quants discursos caiguts s’han escrit en el decurs del temps?

Per discursos, la cançoneta aquesta de la Unió Europea que diu que els tractats diuen que si un territori d’un estat surt d’aquest estat, serà considerat un tercer estat. Sembla un embarbussament belga. I tan sols és un embarbussament democràtic. Si mai volen reescriure els tractats, proposo que ho deixin tot en un sol article molt fàcil d’interpretar: ‘En cada cas, farem allò que més ens convingui.’ Mireu si n’és, de fàcil. Entre altres coses perquè aquesta és la història que es repeteix sempre. La UE fa i desfà segons allò que convé als estats membres i no allò que diuen els tractats. D’exemples, en podem posar cullerades.

També puc suggerir canvis al codi deontològic dels diaris més representatius del nacionalisme exacerbat espanyol (El Mundo, ABC, El Pais, La Razón…). Proposo un punt que obri el codi: ‘Por encima de la verdad está la unidad de España.’ No és una frase meva, sinó que la va dir el director d’una d’aquestes publicacions. I és que el que va fer ahir El Pais és prou greu: Manipular les declaracions d’un portaveu de la Comissió Europea per fer-li dir una cosa sobre Catalunya que no havia dit. El periodisme està de dol.

I no tan sols per les males arts de determinats mitjans, sinó també per la humiliació que poden sofrir TV3 i Catalunya Ràdio si acaben obeint les instruccions de la junta electoral espanyola per compensar el tractament que va rebre la Via Lliure de la Meridiana. Ja és prou fort tot això dels blocs electorals, que posen en dubte la professionalitat dels periodistes dels mitjans públics. Però aquesta intromissió de la junta electoral i l’abús dels partits unionistes pot marcar un punt d’inflexió. Fins que els periodistes no ens fem respectar, no hi haurà país millor ni bona governança.

De moment, a la campanya hi ha bona música. Ahir comentàvem el curtmetratge de la CUP. Un dels millors experts en narrativa audiovisual que conec comentava que era un vídeo fet des de dins i no pensant en els de fora. A mi em va agradar molt, però diria que té raó. Li donarà cap vot nou que no tenia? Potser tan sols serveix per a retenir el votant que podria estar temptat de decantar-se cap a una altra opció?

Deia això de la bona música arran de la cançó que ens ha presentat Junts pel Sí. El ‘Viatge a Ítaca’ d’en Llach cantada per ell mateix i un bon reguitzell de figures conegudes. La llista independentista capitanejada per Romeva té personalitats de tots els àmbits i sectors. Sembla l’arca de Noè sobiranista. I el vídeo d’aquesta cançó també té l’habilitat d’haver aplegat un bon estol de músics i cantants. Quina entrada més memorable que hi fa en Quim Mandado, l’ex-Sangtraït. Escolteu-lo:

 

Dietari de campanya, 17 de setembreLa màgia d’Iceta, el xiclet d’Obama i la punteria de la CUP

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb