10.12.2023 - 21:40
Aquesta setmana començarà al congrés espanyol la batalla política de l’amnistia, un mes després d’haver estat presentada la proposició de llei i registrada amb l’única signatura del PSOE. Totes les mirades es fixaran demà a la tarda en el debat sobre la presa en consideració del text, que engegarà una tramitació que es pot allargar uns tres mesos fins que no la llei s’aprovi definitivament. Però mentrestant ja fa setmanes que va creixent el neguit per una altra batalla, de moment més soterrada, que esclatarà tan bon punt l’amnistia entri en vigor: la batalla de recusacions i de pressions de tota mena als magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, que tindrà la darrera paraula sobre la validesa de l’amnistia pactada entre socialistes i independentistes i combatuda amb dents i ungles per la dreta i l’extrema dreta.
La majoria actual de magistrats fa pensar que el TC hauria de donar-hi el vist-i-plau, però la decisió de l’ex-ministre de Justícia Juan Carlos Campo d’apartar-se de les deliberacions sobre la llei d’amnistia va desfermar les especulacions sobre una possible pèrdua de la majoria dels magistrats anomenats progressistes. I durant aquest temps, el sector majoritari actual ha mirat de travar els arguments per rebutjar les recusacions que amb tota seguretat aniran arribant. Perquè el pas al costat de Campo ha deixat la majoria de set magistrats “progressistes” per quatre de “conservadors” en sis a quatre. I hi ha dos magistrats més en el punt de mira: el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, i la magistrada catalana Laura Díez, ex-alt càrrec del govern espanyol com a assessora jurídica al ministre de la Presidència amb Carmen Calvo i amb Félix Bolaños, que ha estat precisament un dels artífexs de l’acord polític sobre l’amnistia. Si tots dos se n’haguessin d’apartar, hi hauria un empat a quatre i l’aval a l’amnistia seria en perill.
Campo va justificar que se n’apartava abans no hagués d’encarar cap recusació, perquè com a ministre de Justícia fou l’autor de l’informe del govern espanyol favorable als indults als ex-presos polítics. “A diferència de l’amnistia, clarament inconstitucional, que es reclama des d’alguns sectors independentistes, l’indult no fa desaparèixer el delicte”, escrivia Campo. Una afirmació com aquesta el forçava a apartar-se per l’evident manca d’imparcialitat sobre la qüestió, i de pas li estalvia el tràngol d’haver d’entomar la contradicció entre la posició del PSOE d’aleshores i la d’ara.
El cap de cavall a Conde-Pumpido
L’ex-ministre va fer el pas quan ja feia uns quants dies que la premsa madrilenya de dretes començava a assenyalar Conde-Pumpido i la responsabilitat que acabarà tenint com a president del TC a l’hora de permetre que s’aprovi una llei que consideren que posa en risc l’estat espanyol mateix. Un assenyalament que també li van fer, indirectament, per mitjà del seu fill, Cándido Conde-Pumpido Varela, que fou detingut per una denúncia d’agressió sexual a una prostituta el 5 de novembre. Fou deixat en llibertat al cap d’unes quantes hores, i finalment, al cap d’un parell de setmanes, la denunciant va acabar retirant la demanda.
Però l’esbombament mediàtic del cas del fill de Conde-Pumpido va servir a alguns mitjans de pretext per a començar a difondre draps bruts del president del TC i de la seva família, amb informacions de tota mena, dels problemes psiquiàtrics de Conde-Pumpido Varela fins al suposat intercanvi de documents entre el president del TC i Gonzalo Boye mentre es negociava l’amnistia, tal com van arribar a publicar La Razón i El Mundo sense arribar-ho a demostrar mai. Però el propòsit era un altre: enviar un missatge clar al president del TC que amb l’amnistia juga amb foc; que si tot això li va esclatar quan s’acordava el text de la llei, abans fins i tot d’haver-se començat a tramitar a les corts espanyoles, què es pot arribar a dir i a saber quan arribin els moments decisius?
Un dels arguments de recusació de Conde-Pumpido té a veure amb el fet que el magistrat ja es va haver d’apartar de les deliberacions sobre els recursos dels presos i els exiliats del procés quan fou recusat per la defensa de Carles Puigdemont per unes declaracions públiques crítiques amb el procés que va fer el 2017. Eren unes declaracions que havien passat per alt a pràcticament tothom fins que el 2021 algú les va fer arribar a alguns mitjans, perquè tingués conseqüències; perquè feia ben poc que un altre magistrat, aquest del sector conservador, Antonio Narváez, es va veure forçat per part de Conde-Pumpido i el seu sector afí a apartar-se de les deliberacions sobre el procés arran de la difusió d’una intervenció seva, també del 2017, en què qualificava el procés d’un cop d’estat més greu que no el 23-F.
Aleshores hi havia una guerra important entre sectors dins el TC, en un moment en què començaven a arribar els recursos contra la sentència del Suprem espanyol i es mirava amb preocupació una possible condemna futura del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Per això filaven tan prim amb la qüestió de la imparcialitat, fins al punt que la deriva que prenia la situació podia fer que el tribunal acabés sense el quòrum necessari per a deliberar sobre les demandes relacionades amb el procés d’independència català. Fins que el 2022, una sentència del TC va acabar fixant una interpretació més restrictiva sobre la causa de recusació fonamentada en el posicionament ideològic d’un magistrat pròxim a un partit polític.
Aquest argument pot ser utilitzar per Laura Díez, ex-assessora de Calvo i Bolaños, quan li arribin les recusacions. Perquè tant ella com Conde-Pumpido són les baules més febles, els qui aparentment poden donar més raons als contraris a la llei d’amnistia per recusar-los. A diferència de Campo, ni l’un ni l’altra no és previst que s’apartin de les deliberacions. La qüestió és si seran capaços de mantenir la posició amb la tempesta que vindrà.
