Quan s’acosta el final d’any, és habitual de fer-ne balanç en tots els àmbits. Aquest 2018 ha estat políticament convuls, amb la consolidació de la figura de Donald Trump al govern dels Estats Units, i l’ascens al poder de Jair Bolsonaro al Brasil i de Matteo Salvini a Itàlia. A més, s’han mantingut conflictes armats, com els del Iemen, Síria i Ucraïna, i hi ha hagut successos colpidors com l’assassinat de Jamal Khaixoggi al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul.

Tanmateix, també hi ha hagut bones notícies: s’ha consolidat la pau en molts estats, no hi ha hagut cap conflicte nou i enguany no hi ha hagut cap intent de cop d’estat enlloc del món. Un fet inusual que només havia passat una vegada aquest segle.

Per què no hi ha hagut cops d’estat?
El darrer cop d’estat al món va ser el novembre del 2017, quan es va enderrocar el dictador Robert Mugabe, que aleshores tenia 93 anys i que havia estat al capdavant de Zimbàbue des de 1980, fos com a president o com a primer ministre.

Del 1950 ençà, hi ha hagut 463 intents de cop d’estat al món, dels quals 233 van reeixir. El fet que l’any 2018 no n’hi hagi hagut cap és una notícia positiva per diversos motius. Un de principal és que els canvis de poder per la força, de manera no democràtica, acostumen a comportar nous conflictes, repressions i, fins i tot, guerres civils.

Intents de cop d’estat del 1950 ençà. Dades de Coup Cast.

Per trobar una situació semblant hem d’anar al 2007, quan tampoc no hi va haver cap intent de cop d’estat. Les probabilitats van disminuint, segons les prediccions del projecte CoupCast, que es basen en dades d’eleccions, economia, conflictes i lideratges. Si a final del segle XX hi havia una probabilitat del 99% que hi hagués un intent de cop d’estat, el 2000 va començar a disminuir i la predicció per al 2019 és del 81%, un mínim històric.

Hi ha diversos motius que fan que les probabilitats d’un cop d’estat siguin cada vegada menys freqüents i que els estats siguin com més va més estables. El primer és un canvi del sistema mundial, que ha passat d’una situació de guerra freda, amb dues grans superpotències amb una alta ingerència en la resta de nacions, a un món com més va més multipolar on és més malvist intervenir en altres països. Les potències estrangeres són menys propenses a donar suport explícit a conspiracions militars en altres països, i alhora, la condemna internacional dels cops d’estat és més freqüent.

Hi ha una altra qüestió, que és que els cops d’estat són més habituals allà on han estat normalitzats. Per tant, com més temps fa que no hi ha hagut un cop d’estat, més difícil és que torni a haver-n’hi cap en un futur.

Els cops d’estat desapareixen de l‘Amèrica Llatina
Un dels epicentres dels cops d’estat al segle XX va ser l’Amèrica Llatina, on era habitual que els militars enderroquessin dirigents democràtics i les nacions estaven marcades per les dictadures militars. La situació va comportar violència i repressió.

La tendència és clara. Dels 142 intents de cop d’estat registrats a l’Amèrica del Sud des de 1950, només cinc han tingut lloc més enllà del 2000. El darrer, l’enderrocament del president hondureny Manuel Zelaya, va ser el 2009.

La tendència és semblant a l’Àsia, amb estats marcats per la violència i els cops d’estat. A Tailàndia, per exemple, hi ha hagut, pel cap baix, trenta cops d’estat d’ençà de 1912, i també se n’han intentat de cometre unes quantes vegades al Paquistan, Corea del Sud i Laos, entre més. Des del canvi de segle, només sis dels seixanta-dos intents de cop d’estat del món han estat a l’Àsia.

Això s’explica, en gran part, per una major interdependència entre els països asiàtics després de la guerra freda, i també amb les grans potències, que han estabilitzat la regió i han dut a un creixement econòmic que ha ajudat a la democratització.

Els casos positius de l‘Àfrica
Un dels casos més importants és a Tunísia, on es van fer eleccions municipals per primera vegada des de l’enderrocament de Zine al-Abidine Ben Ali el 2011, durant la primavera àrab. En aquelles eleccions es consolidava la transició democràtica, i a la capital, Tunis, Souad Abderrahim era la primera dona elegida batllessa d’una ciutat àrab. També van ser importants les eleccions a Zimbàbue, les primeres després de la marxa de Mugabe i considerades les primeres democràtiques.

L’any electoral també ha portat una prova de foc per a la democràcia de la República de Sierra Leone. En aquest cas, hi va haver una alternança política. El president, que feia deu anys que era al càrrec, va renunciar a presentar-se als comicis per no incomplir el límit constitucional. L’oposició va vèncer en les eleccions per un estret marge de vots (51,8% vs. 48,2%) i es va fer la transició sense violència.

Més enllà de les cites electorals, el 9 de juliol, es va signar la fi de l’estat de guerra entre Etiòpia i Eritrea, en la primera reunió després de vint anys entre els governants de tots dos països. D’aquesta manera, s’han restablert les relacions bilaterals, el transport, el comerç i les telecomunicacions entre totes dues nacions.

Una nova manera de canviar l’estat
El setmanari d’informació econòmica i política The Economist va triar la República d’Armènia com l’estat de l’any 2018, per considerar-lo el país que havia millorat més. Potser aquest és un cas paradigmàtic d’una nova època.

La població mobilitzada al carrer, de manera pacífica, va enderrocar el govern d’Armènia. Tot i el caràcter cada vegada més autoritari de l’executiu i la forta presència de militars arreu, el govern no va recórrer pas a la repressió per a neutralitzar el moviment ciutadà. Les eleccions municipals i parlamentàries van consolidar el canvi amb una victòria aclaparadora de la revolució.

A l’Amèrica Llatina, es va consolidant la pau a Colòmbia, on per primera vegada les eleccions no han estat marcades per la violència i les FARC s’han presentat com a partit polític, la Força Alternativa Revolucionaria del Comú.

A la península de Corea, el dirigent nord-coreà, Kim Jong-un, ha esdevingut el primer cap del país que travessava la frontera a Corea del Sud des del 1953. Corea del Nord s’ha compromès a la ‘desnuclearització completa’ i sembla que el tractat de pau és més a prop que mai. Aquestes darreres dècades, les guerres entre estats gairebé han desaparegut.

Els conflictes armats i les dictadures encara existeixen i són ben presents, però de mica en mica es van imposant les revolucions pacífiques. En aquest sentit, una de les grans notícies d’aquest 2018 és que només les urnes i la no-violència han tingut la capacitat de canviar els governs, amb l’esperança que això es mantingui durant el 2019.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb