El 155 va destruir l’equip de Mossos que va acorralar l’autor de l’atemptat de la Rambla

El grup d'elit que perseguia els grups gihadistes va rebre la revenja de les autoritats espanyoles per la seua actuació brillant el 17-A

VilaWeb
La policia a Subirats, moments després de la mort de Younes Abouyaaqoub (fotografia: ACN).
Vicent Partal
15.08.2022 - 21:40
Actualització: 16.08.2022 - 09:06

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Younes Abouyaaqoub va ser mort a Subirats, dies després de l’atemptat de la Rambla. Com és sabut, va rebre els trets de dos integrants d’una unitat rural dels Mossos d’Esquadra amb qui va topar per casualitat. Però una altra unitat, la que l’havia perseguit durant cent hores trepidants, era també molt a prop del lloc dels fets, tot seguint-li la pista. Tan a prop eren, que van arribar-hi de seguida i van ser dels primers a acostar-se al cos que jeia a terra –després dels artificiers que van comprovar que el cinturó d’explosius era fals– per comprovar si el mort era qui ells es pensaven. 

L’endemà, uns quants diaris vam publicar una fotografia on es veien mossos d’uniforme i, al fons, un grup poc recognoscible de persones de paisà que semblava que xerraven al costat del senyal de trànsit que marcava la corba del camí. Eren els membres de la unitat dels Mossos d’Esquadra d’informació i investigació sobre el gihadisme que encara miraven d’entendre què havia passat. Younes anava brut, molt brut, després de quatre dies de fugir sense rumb fix. No duia diners ni telèfon, però sí un gran ganivet a la cintura. La confirmació que efectivament era ell es va fer amb una trucada de mòbil, per tal d’evitar possibles filtracions si es feia per l’emissora policíaca, que la podia sentir massa gent. Ells eren més conscients que ningú de la gravetat dels fets i de què hauria pogut passar si el pla original hagués reeixit. I estaven encara preocupats per les possibles ramificacions que els atemptats podien tenir.

Durant anys, aquest grup petit i molt compacte de policies catalans va treballar intensament per controlar els brots gihadistes del país. Partien de la idea que la religió no és cap delicte i rebutjaven d’equiparar les creences de la gent amb cap comportament concret. Però coneixien cada població, cada grup i cada mesquita del Principat. L’octubre del 2017 hi havia 286 oratoris musulmans censats i la unitat especial dels Mossos els havia catalogats tots tenint en compte criteris com ara quanta gent hi assistia, de quina nacionalitat eren els fidels, si eren majoritàriament famílies o no i quin estil de predicador tenien. Entenien l’àrab prou bé i sabien prou sobre l’Alcorà per distingir en una pregària qualsevol la tendència de cada comunitat, fins i tot per reconèixer les diverses edicions del llibre d’un sol cop d’ull. Sempre treballaven de paisà i sempre duien un grapat considerable de telèfons. Amb els anys havien creat una extensa xarxa d’informadors que aquells dies va ser vital per a identificar ràpidament els autors dels atemptats del 17-A. Es posaven en contacte amb cada informador des d’un telèfon diferent per no barrejar informació i compartimentar dades. Viatjaven sempre en cotxes particulars i, quan calia, amb documentació falsa. Els seus contactes sabien noms que no eren noms en realitat.

Un grup de policies discret i eficaç

Aquest grup llegendari dels Mossos d’Esquadra es va fer conegut arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Un any després de l’atemptat vaig escriure aquest detallat relat de tot allò que havien fet durant aquelles hores d’agost, una investigació que va incloure uns quants detalls inèdits del 17-A. Però, en general, les seues accions eren desconegudes i això solia ser un bon senyal. 

Això és el que va passar, per exemple, quan un 31 de desembre, al migdia, van detectar un moviment sospitós al barri del Raval de Barcelona. Un home de nacionalitat algeriana s’havia registrat en un hotel amb dues motxilles molt pesades com a equipament personal i el seu comportament havia cridat l’atenció del personal de l’hotel, perquè va canviar completament de fesomia en unes poques hores, es va afaitar i tallar els cabells i va canviar de manera de vestir. Havia pagat l’habitació per avançat i en efectiu. Era el moment dels grans atemptats a tot Europa, i Barcelona aquella nit es preparava per a un concert multitudinari a l’avinguda de Maria Cristina. Era possible, només en una vesprada, trobar un home concret, un de sol, en una ciutat tan enorme com és Barcelona? Senzill no ho devia ser, però ells ho van fer, i ho van fer en unes poques hores –prou per a calmar la tensió i l’ansietat que s’havien apoderat dels responsables polítics de l’ajuntament i de la Generalitat, que ja havien pensat a anul·lar les festes previstes. Ningú no es va assabentar de què havien fet els Mossos aquella vesprada, ni de què havia passat. I ells no van explicar mai els detalls de com ho havien aconseguit.

Malgrat tenir un objectiu aparentment comú en la lluita contra els grups gihadistes, les relacions entre Mossos, Guàrdia Civil i el Cos de Policia espanyol (CNP) no eren bones, especialment amb aquests darrers –de qui, passat el temps, es va saber que tenien sota control l’imam de Ripoll i el visitaven regularment els agents de la unitat de Girona. De vegades hi havia incidents que complicaven molt la relació, com una  vegada que la policia espanyola va avisar a un grup gihadista que tenien un infiltrat dels Mossos, tot posant en risc una operació i desmuntant una investigació de mesos. La majoria dels integrants de la unitat, a més, eren considerats independentistes pels policies espanyols, cosa que no facilitava en absolut la relació entre ells.

Per unes coses o per unes altres, segurament per una combinació de tot plegat, quan el govern espanyol es va apoderar del govern de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 les coses van començar a anar molt malament per a aquesta unitat d’elit i per a algunes més del cos, com ara la d’escortes, a qui Madrid acusava d’haver-los burlat amb l’espectacular maniobra per a fer votar el president Puigdemont el Primer d’Octubre i el trasllat del govern a l’exili dies més tard.

La revenja dels gestors del 155

Interior i Exteriors van ser, per això mateix, els dos departaments en què el govern espanyol va entrar en més profunditat i amb la voluntat més evident de desmantellar les autèntiques estructures d’estat que s’havien creat i que havien despertat l’admiració d’Europa. La revenja, possiblement un cert sentiment de vergonya per l’eficàcia dels Mossos i segurament també la voluntat de tapar les connexions estranyes entre el govern espanyol, el CNI i l’imam de Ripoll van comportar, en qualsevol cas, un atac sistemàtic i persistent contra la unitat anti-gihadista dels Mossos, un atac que va acabar per destruir-la als efectes pràctics i amb els seus membres escampats en pocs mesos en unes altres unitats del cos, i fins i tot fora.

El primer senyal, només entrar en vigor el 155, va ser la pèrdua dels recursos que necessitaven per a treballar. El fons reservat va ser tallat de la nit al dia, amb la conseqüència que sense ell la feina es feia impossible. Va haver-hi un temps en què fins i tot algun dels membres de la unitat va posar diners de la seua butxaca per continuar alimentant la xarxa d’informants, tot creient que potser l’aplicació del 155 havia creat un col·lapse burocràtic temporal. De seguida van entendre que no era així quan també va desaparèixer la llibertat operativa que tenien. 

La unitat, fins aleshores, treballava de dues maneres diferents. Per una banda, feien feina pel seu compte amb una extensa xarxa d’informadors. Per una altra, es feien càrrec de les peticions de col·laboració en les investigacions de qualsevol unitat dels Mossos que en tingués necessitat. Un dia es van adonar que ja no els arribava cap petició de cap altra unitat del cos i van entendre què passava.

Cal recordar que en aquell moment molts mossos amb càrrec, començant pel mateix major Trapero, eren investigats pels tribunals espanyols i acusats de tota mena de delictes que podien comportar penes de presó. I que dins el cos havien començat a haver-hi canvis des del mateix moment en què es va posar en marxa el 155 i va quedar sota la direcció del número tres del Ministeri de l’interior espanyol, Juan Antonio Puigserver, que tenia un contacte permanent amb el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido. 

Amb aquesta estructura nova els canvis en la unitat i en la cadena de comandament es van succeir enmig de fortes tensions. A la destitució del major Josep Lluís Trapero es van afegir les dels alts càrrecs del Departament d’Interior de la Generalitat: el conseller, Joaquim Forn; el secretari general, Cèsar Puig; el director de la policia, Pere Soler i la intendenta, Teresa Laplana. També la directora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), Annabel Marcos, va ser destituïda arran d’un article del diari El Español que l’assenyalava com a part de l’operatiu que va fer possible la votació del referèndum d’autodeterminació.

Malestar per maniobres estranyes

El malestar va créixer en l’àrea d’informació, una de les més sensibles del cos en termes polítics. Justament un dia abans de la proclamació de la independència s’havia produït un incident molt important, que mai no s’ha aclarit del tot, a la incineradora del Besòs. La Guàrdia Civil va interceptar uns vehicles de Mossos que anaven a cremar documentació secreta, una feina que feien rutinàriament i que mai no havia aixecat cap sospita, i van requisar tot el material.

Aquell dia, dins les caixes hi havia uns quants documents fabricats a propòsit, que després van servir als tribunals espanyols per a atacar els Mossos i el govern en unes quantes causes judicials. Des del primer minut tothom dins el cos va sospitar que allò era un “lliurament controlat”, una operació feta des de dins i d’acord amb l’estat espanyol per perjudicar el cos i permetre’n la persecució amb proves falsificades. I la majoria de les mirades es van girar cap a l’intendent Miquel Justo Medrano, sots-cap de la Comissaria General d’Informació, assenyalat com un dels policies catalans amb una relació més propera amb els cossos i forces de seguretat de l’estat espanyol. Medrano va ser remogut del càrrec quan es va formar el govern Torra i va acabar formalment el 155.

Més tard, el gener del 2019, va arribar un altre moment clau quan Manel Castellví va ser rellevat com a cap de la Comissaria General d’Informació i el va substituir ni més ni menys que el polèmic intendent Carles Hernández. Hernández havia dirigit la BRIMO en els moments de màxima repressió contra el moviment independentista i tenia fama de ser políticament pròxim a les idees de l’extrema dreta. Uns pocs dies abans havia generat una forta polèmica quan, en una manifestació anti-Vox a Girona, va atacar uns manifestants tot trencant el cordó policíac i abraonant-s’hi de manera descontrolada. La seua arribada a Informació va ser molt mal rebuda i es va interpretar com un senyal que les coses anaven molt malament.

Els gests, mentrestant, eren com més anava més evidents. Els nous gestors del departament van anar arraconat els membres de la unitat anti-gihadista, deixant-los sense feina, fent-los treballar als despatxos mirant durant hores una pantalla d’ordinador i sense contacte amb els informadors ni amb el carrer. Fins i tot els van retenir les dietes que els devien dels dies dels atemptats, però veien com els policies espanyols que havien intentat d’impedir el Primer d’Octubre amb violència les cobraven puntualment i, fins i tot, eren condecorats.

Una conseqüència evident del 155, per una altra banda, va ser que a Madrid aconseguissin tota la informació interna del cos de Mossos d’Esquadra. Els gestors del govern espanyol instal·lats a la seu del departament van tenir accés durant mesos a absolutament tot, inclosos noms, rutines, feines, moviments i contactes. I, per tant, ningú no tenia cap dubte que tota aquesta informació era assequible per a la Guàrdia Civil i el CNP, que havien actuat de manera fosca i poc lleial durant els atemptats del 17-A. I a saber per a qui més.

En vista d’aquesta situació, amb el pas del temps, gairebé tots els integrants de la unitat d’elit van anar marxant a unes altres feines dins el cos de Mossos d’Esquadra. Uns quants van deixar el cos. Era massa obvi que havien estat marcats i que els vigilaven, que no eren ben vists. Finalment, un dia van rebre l’ordre de deixar de redactar els informes d’intel·ligència que normalment enviaven de manera directa al conseller. Els havien tallat ja tots els ponts.

El resultat de tot plegat és que si bé formalment avui la unitat continua existint, integrada per uns altres Mossos que n’han pres el relleu, el grup que va perseguir i acorralar durant cent hores Younes Abouyaaqoub l’agost del 2017 ha pagat un preu molt alt per la seua brillant actuació d’aquells dies. I potser també per haver fet una cosa de la qual no eren conscients: deixaven retratada la ineficàcia, o alguna cosa pitjor, de la policia espanyola.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes