La primera cosa que faig quan em desenganxo dels llençols, ho confesso, és obrir correu, Facebook, Twitter i més vicis al mòbil. Avui el senyor Fotocasa m’ha enviat la informació de quatre pisos de lloguer que m’assegura que s’ajusten a les meves necessitats. Fa mesos que interactuem i, segons que sembla, em coneix prou bé. Reacciono de pressa: en aquesta batalla tot és qüestió de segons (el senyor Fotocasa ja s’ocupa de fer-t’ho entendre, no fos cas que encara et pensessis, ingenu de tu, que aquest procés funciona com fa un parell d’anys). Ni m’he dutxat que ja hi escric i em presento de candidat en dos dels pisos que em proposa. Per inèrcia, xafardejo la web d’Idealista i, amb el mateix telèfon, truco a un propietari i a una agència que ofereixen pisos que em semblen raonables. Resultat: tres ja han estat llogats i un és més car que no anuncien a la web. Res de nou.

Quan surto de casa topo amb la presidenta de l’escala, una amable filipina lesbiana que circula sovint pel Raval amb una bicicleta de rodes minúscules. M’explica que fa pocs dies que han desnonat la família que vivia al principal. Me’n faig creus i me’n faig el càrrec, mig i mig. No havíem quedat que això dels desnonaments, amb la nova batllessa, s’acabaria? En fi, vaig cap al metro, rumiant sobre tot plegat i esquivant defecacions de gos.

M’ha tocat un vagó divertit i força ple (línia 1, Universitat, direcció Badalona). Lleganyes, cabells molls sobre jerseis de llana, Candy crashos, perfums desconsiderats, apunts i nervis. Treballadors, turistes i estudiants, per aquest ordre. M’imagino que tots (o quasi tots) els companys de vagó hem passat la nit allotjats a Barcelona. Mentre els situo en pisos de lloguer, de propietat, AirBnB, hotels… rebo un missatge a Facebook: ‘Ei, llogadíssim’. Sospiro perquè no és cap bona notícia: la propietària d’un bonic pis de Sants visitat feia dies m’avisa que ha aconseguit de llogar-lo al preu que en demanava, un preu que supera el nostre topall, cosa que automàticament ens elimina de la llista de candidats. No em sorprèn, però atenció: sense entrar a valorar la quantitat, és atordidor que el preu per als nous llogaters és d’un 34% més que no el que pagaven els que l’acaben d’abandonar. Un 34% més, sí. No és cap broma.

A mig matí m’informen via Gmail d’un pis a Gràcia tan raonable que és sorprenent, pel preu i pel lloc, trobat a la web d’Idealista. I sense agències pel mig. Al cap d’uns minuts rebo la  resposta de la suposada propietària. En síntesi: demana, amb un espanyol que sembla sospitosament sorgit de Google Translate, que li ingressi al banc una mensualitat fins i tot abans de veure el pis, per blocar-lo, i sense donar-nos cap número de telèfon. Au, ‘vai te’n cagar a la vinha e pòrta me la clau’, que diria un bon amic. Més que una broma, sembla una estafa.

Recordo que, setmanes enrere, en aquesta cursa d’obstacles, vam arribar a pagar la fiança (de tres mensualitats) més una mensualitat per blocar les visites i els honoraris de l’agència per un pis que, tot i ser un xic car, ens feia el pes. Dos dies abans de la mudança (literal), l’agència ens truca per dir-nos que hi ha hagut un error i que els llogaters que hi viuen volen (i poden) allargar l’estada. Que potser els havien apujat el lloguer i a última hora van acceptar les noves condicions? Ens van tornar els diners, sí, només faltaria. Però res més. Ni hola ni adéu. Estafa potser no, però Déu n’hi do. I així, qui dia passa pis empeny.

Mentrestant, n’hi ha que defalleixen i abandonen la ciutat (o la ciutat els abandona a ells), uns altres (pocs) continuen ocupant bancs expropiats i AirBnB patrocina els castellers (diuen que és per això de l’esperit col·laboratiu). I l’ajuntament, com pot, mira de fer pessigolles a uns i altres sense saber encara com aturar els desnonaments. Ja ho deia en Basté en un davantal fa dies: això del lloguer a Barcelona s’ha disparat perquè al cap i a la fi quin sentit té llogar un pis buit per tres o quatre anys a algú que hi vulgui viure si total pots fer més calaix amb un parell de caps de setmana el mes, deixant llit net i cuina arregladeta a parelles de turistes. Món de mones, sí, però campi qui pugui i qui no corre, vola. Solució? Segur que no és gens fàcil. Però, sigui com sigui, potser que ens ho fem mirar, que de tant córrer no resulti que acabem arribant massa tard i els únics que volin per aquí siguin els coloms. Jo, per si de cas, demà al matí tornaré a obrir el correu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb