21.03.2022 - 08:00
|
Actualització: 21.03.2022 - 09:00
La invasió russa d’Ucraïna no té justificació, però sí que té causes. Una de les quals és que occident ha provocat Rússia expandint l’OTAN a l’est, o humiliant Rússia després de la caiguda de l’URSS. Són dues de les explicacions que aquests dies hem escoltat sobre la guerra a Ucraïna, en boca d’analistes com ara Lanxin Xiang, periodistes com ara Rafel Poch o ambaixadors com Bregolat. Però hi ha qui pensa justament el contrari: la qüestió no és que occident hagi estat massa agressiu amb Rússia, sinó que ha estat massa tou. No hi ha hagut cap inconvenient d’haver humiliat Putin. El problema és haver-li donat la benvinguda. Aquesta és la visió, per exemple, de Garri Kaspàrov, el campió mundial d’escacs, i activista dels drets humans. Fill de pare jueu i mare armènia, nascut a Bakú (l’Azerbaitjan), Kaspàrov fa anys que forma part de l’oposició russa, escriu llibres i fa conferències sobre els perills de Putin i divendres passat va compartir aquesta piulada de Salva Garcia en català i anglès que es planyia de no haver escoltat abans els seus advertiments sobre Putin.
"Why I should have listened to Garry @Kasparov63 about Putin", reflexió interessant de @GillianTett al @FT
Diu Kasparov “it’s not like his actions were done in the darkness; it all happened in plain sight“. Recomano seguir-lo de cara a futurhttps://t.co/F0vMMdEx4q
— Salva Garcia 🇺🇦 (@SalvaGarciaRuiz) March 17, 2022
Kaspàrov és l’autor del premonitori llibre Arriba l’hivern: per què s’han d’aturar Vladímir Putin i els enemics del món lliure, escrit el 2015, just després de l’annexió de Crimea, envaint territori ucraïnès. “Rússia ha passat ràpidament de celebrar la fi del comunisme a escollir un oficial del KGB que ha acabat envaint els seus veïns”, escrivia Kaspàrov, que afegia: “El món lliure ha ajudat que això passés, amb una combinació d’apatia, ignorància i bona voluntat fora de lloc. […] Malauradament, Putin, com més autòcrates moderns, tenia, i encara té, un avantatge que uns altres dirigents soviètics mai no haurien pogut somiar: un profund compromís econòmic i polític amb el món lliure.”
Un dels aspectes que Kaspàrov combat al llibre és la idea de la humiliació russa en mans d’occident: “La història diu que Rússia va ser humiliada per occident quan l’URSS va col·lapsar, cosa que va causar ressentiment i desconfiança. Diuen que els vencedors de la guerra freda ‘van perdre Rússia’ per no assistència i després per haver expandit l’OTAN de manera massa agressiva. Totes dues acusacions són demostrablement falses. […] Si alguna cosa ha fet occident, és haver estat massa disposat a perdonar i oblidar: són els crims passats i el perillós potencial del seu vell enemic. En realitat, molts mandataris occidentals es van quedar atrapats per la idea que Rússia era ‘massa gran per deixar-la caure’ i calia donar-li suport a qualsevol preu, fins i tot quan estava clar que llançaven diners a un forat de corrupció i mala gestió post-soviètica.”
Sobre l’expansió de l’OTAN a l’est, Kaspàrov diu: “La invasió d’Ucraïna per part de Putin no és més tolerable si penses que Putin es va sentir amenaçat per l’expansió de l’OTAN. Dir als ucraïnesos que van provocar Putin quan el van rebutjar i van avançar cap a Europa és com dir-li a una dona assetjada que hauria de portar faldilles més llargues. No perdis de vista qui és el delinqüent i qui és la víctima! Si no aconseguim de mantenir aquest equilibri moral i les nostres percepcions d’allò que està bé i d’allò que està malament, som massa vulnerables a la propaganda.”
Mentre alguns analistes recorden aquests dies les mentides que els americans i l’OTAN van dir als russos sobre la no expansió a l’est, Kaspàrov recorda les mentides de Putin a l’altra banda, amb el memoràndum de Budapest: “Ucraïna renunciava al tercer arsenal nuclear més gran del món sota la forta pressió de Rússia i els Estats Units. A canvi, el president d’Ucraïna, Leonid Kutxma, volia que Clinton, Ieltsin i John Major prometessin públicament que ‘respectarien la independència i la sobirania i les fronteres existents d’Ucraïna’ i ‘s’abstindrien de l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial o independència política d’Ucraïna’. Òbviament, Rússia va violar l’acord quan va envair i després es va annexionar Crimea el març del 2014.”
Kaspàrov, al llarg del llibre, parla també des d’una vivència personal, la d’un testimoni de l’imperialisme rus, fins i tot en mans d’algú tan ben vist a occident com Gorbatxov, a qui culpa d’haver permès la matança d’armenis a la seva ciutat natal:
“L’any 1988, la població armènia de la meva ciutat natal de Bakú era d’un quart de milió. El gener del 1990, els únics armenis que quedaven a Bakú eren famílies mixtes, inclosa la meva. La violència va esclatar a la ciutat durant set llargs dies i nits. Va ser una tragèdia totalment evitable. Onze mil soldats interiors soviètics estaven estacionats a la ciutat, però no els van ordenar la intervenció. No va ser fins gairebé una setmana després, quan els atacants s’havien quedat sense objectius, que el general Aleksandr Lébed va portar les tropes soviètiques i s’hi va establir la llei marcial. En aquell moment, gairebé tots els cinquanta mil armenis restants de Bakú havien fugit […]. Crec que Gorbatxov volia que els esclats de violència consolidessin el control directe sobre aquests punts calents de l’imperi soviètic.”
Alhora, Kaspàrov accepta i cita articles que demostren que fins i tot ell va creure que potser Putin podria ser un bon successor de Ieltsin. Kaspàrov, que és dur amb els altres, tampoc no amaga el seu error. “Estic convençut que el senyor Ieltsin creia genuïnament en la necessitat de fer de Rússia una democràcia plena i estava segur que un nou home fort al Kremlin seria capaç de protegir les reformes democràtiques. Sols el temps dirà si el senyor Putin pot ser un bon president. Però avui podem afirmar que, tenint en compte les circumstàncies, el senyor Ieltsin va apostar pel cavall adequat…”
Entre els pecats capitals que Kaspàrov veu en occident, destaca el fet que Putin va ser rebut com a membre de ple dret del G7, “que se suposa que representa les grans democràcies industrials. Per a aquells que disculpen la invitació a causa de la mida i la influència de Rússia, tingueu en compte que la Xina no n’és membre. La inclusió de Rússia va ser una recompensa per les reformes democràtiques i s’hauria d’haver anul·lat tan bon punt Putin va retirar-les. Diu molt que la pertinença a Rússia no fos revocada fins que Putin no va envair Ucraïna i es va annexionar Crimea”.
Kaspàrov té paraules molt dures sobre la política occidental de no enfrontar-se més durament amb Putin: “Clinton i Europa van perdre l’oportunitat de traçar línies de comportament acceptable per a Rússia, almenys a qualsevol lloc més enllà dels estats bàltics. A l’Àsia central i a les diferents zones de conflicte del Caucas, occident va donar suport tàcitament a una esfera d’influència russa. Tal com va informar el New York Times l’octubre del 1994, dos mesos abans que les forces russes assaltessin Txetxènia, occident es va negar a proporcionar forces de pau als estats recentment formats, cosa que va permetre als russos d’intervenir per gestionar els conflictes que ells mateixos havien originat. Reagan i la seva política exterior moral havien mostrat el camí, però ara estava completament abandonat.”
Llibre escrit just després de l’annexió de Crimea, Kaspàrov advoca per una línia molt més dura que no pas la que es va prendre: “Els dictadors tan sols s’aturen quan són aturats, i apaivagar Putin amb Ucraïna només alimentarà la seva gana de més conquestes. Ucraïna és només una batalla que el món lliure voldria ignorar en una guerra més gran que fins i tot es nega a reconèixer. Però fingir que no tens enemics no ho fa cert. […] El fracàs de defensar Ucraïna avui és el fracàs dels aliats quan van defensar Txecoslovàquia l’any 1938. El món ha d’actuar ara perquè la Polònia del 2015 no sigui cridada a fer el paper de Polònia l’any 1939.”
Les paraules més dures de Kaspàrov són, també, per als dirigents europeus que van congeniar amb Putin: “Dos mandataris europeus, Tony Blair, al Regne Unit, i Gerhardt Schröder, a Alemanya, eren constitucionalment contraris a la confrontació, especialment quan hi havia acords per a fer i molts diners russos entrant als mercats. (Silvio Berlusconi, que es convertiria en el soci més entusiasmat i el defensor més ferm de Putin, tornaria com a primer ministre italià l’any 2001.) Alguns elogis han d’anar a Jacques Chirac, a França, el govern del qual va protestar enèrgicament per les atrocitats a Txetxènia en aquell moment, fins i tot rebent un representant del president txetxè a l’Assemblea Nacional. Però aquesta victòria va ser terriblement breu i, quan Putin va visitar París a l’octubre, Chirac va brindar amb ell i la seva dona Liudmila així: ‘Ens toca a nosaltres d’escriure una nova pàgina en les relacions franco-russes.’ Com es diu ‘prem el botó de restabliment’, en francès? […] Quan observem els tractes conciliadors d’occident amb Rússia durant aquest període, em ve al cap una cita de Winston Churchill: ‘Per molt bonica que sigui l’estratègia, de tant en tant hauríeu de mirar els resultats.'”
Finalment, un consell que Kaspàrov donava el 2015, i que ara es compleix en part: “S’ha de defensar Ucraïna com si compartís frontera amb totes les nacions lliures del món. Això vol dir proporcionar armes amb les quals pugui defensar les seves fronteres i ajuda financera per a estabilitzar l’economia que Putin s’esforça tant a destruir. Mireu de prop allò que Amèrica i Europa obtenen de Rússia (petroli, gas, línies de subministrament) i feu-ne substituts. És per això que Putin tem el fracking i més tecnologies que facin que occident sigui menys dependent de les seves exportacions d’energia.”