26.10.2025 - 21:40
Bloomberg · Isabel Reynolds
Seiko Noda –la primera dona a representar el Partit Liberal Democràtic (PLD) a la cambra baixa del parlament japonès, l’any 1993– recorda que va comprovar amb astorament, durant les primeres setmanes com a diputada, que el seu nou lloc de treball no tenia lavabos de dones. Durant molt de temps, explica, la diputada es veié obligada a esmunyir-se als lavabos d’homes, on s’havia habilitat una petita zona separada per a les poques diputades que hi havia en aquell moment a la cambra.
Aquesta sensació –la d’estar en un lloc al qual no pertanyia– fou la tònica d’una carrera política que sovint l’ha duta a enfrontar-se amb el seu partit, en què els homes predominen per majoria aclaparadora i que ha estat instat repetidament a corregir els desequilibris interns en matèria de gènere i, de manera més àmplia, a fer més per adreçar les dificultats a les quals les dones japoneses continuen enfrontant-se. Tres dècades després, les instal·lacions del parlament han millorat, però els avenços de les dones japoneses en molts més àmbits continuen fent-se esperar.
El Japó sol ocupar les darreres posicions en els rànquings mundials d’igualtat de gènere, amb puntuacions especialment baixes en els indicadors de representació política i participació econòmica. Tan sols un 15% dels diputats de la cambra baixa del parlament, la més influent i important, són dones. Fins aquesta setmana, cap dona no havia ocupat el càrrec de ministra de Finances, i el Banc del Japó encara no ha tingut una governadora. Fins i tot els periodistes assignats pels japonesos a cobrir l’actualitat política solen ser homes.
En aquest context, l’ascens de Sanae Takaichi al càrrec de primer ministre del Japó, trenta-dos anys després de ser elegida al parlament en les mateixes eleccions en què Noda fou elegida, és un avenç històric i sense precedents.
Tot i aconseguir de trencar el sostre de vidre polític, Takaichi no ha donat gaires indicis de voler promoure els interessos de les dones com a nova dirigent del país, cosa que ajuda a explicar la fredor amb què moltes dones n’han rebut l’elecció.
Chiyako Sato, periodista i autora d’unes influents memòries sobre la seva etapa com a periodista política per al diari japonès Mainichi, remarca que la qüestió de la igualtat de gènere “pràcticament ni s’esmentà” en la cursa per la direcció del PLD i del Japó, tot afegint que “el fet que Takaichi sigui una dona no n’ha estat un factor determinant en l’elecció”.
Nascuda el 1961, Takaichi cresqué al si d’una família de classe mitjana a l’antiga capital del Japó, Nara. De jove, es negà a acceptar els designis dels seus pares, que volien que seguís el camí tradicional de les noies al Japó modern: estudis universitaris de dos anys, feina estable i matrimoni precoç. Contra els desitjos dels seus pares, Takaichi començà a treballar a temps parcial per pagar-se una carrera d’Empresarials de quatre anys. A la universitat –apassionada de les motos– tocava la bateria en un grup de heavy metal.
Després de graduar-se, Takaichi treballà com a professora universitària i com a presentadora de notícies i analista política. L’any 1993 fou elegida diputada independent al parlament i va afegir-se als rangs del PLD. Takaichi, que ha citat l’ex-primera ministra britànica Margaret Thatcher com a font d’inspiració, ha publicat uns quants llibres, centrats principalment en la defensa i la seguretat.
“En la meva època, ser dona i jove era un desavantatge”, explicà en un grup d’empresàries en un vídeo publicat al seu canal de YouTube ara fa dos anys, tot afegint que mai no havia aconseguit de trobar una resposta clara al problema que no la prenguessin seriosament pel fet de ser dona. “Cal que la teva feina parli per si mateixa. Sempre m’he dit a mi mateixa que no he de posar la condició de dona com a excusa, però que tampoc no puc renunciar a la identitat com a dona”.
El 4 d’octubre, Takaichi es convertí en la nova dirigent del PLD –i, en conseqüència, primera ministra del Japó– en substitució del qui fins aleshores havia estat el primer ministre japonès, Shigeru Ishiba. La flamant nova primera ministra passà les dues setmanes següents creant una coalició que li assegurés una majoria parlamentària, certificada dimarts en ser investida al parlament.
Tanmateix, les dificultats d’aquestes negociacions indiquen que el govern de Takaichi té al davant un camí tortuós i incert, el mateix camí pel qual moltes dones es veuen obligades a transitar en ser elegides a càrrecs directius. Ho explica així Gill Steel, professora de política de la Universitat Doshisha de Kyoto i autora d’un llibre –pendent de publicació– sobre les preferències de vot de les dones: “És un exemple clar del ‘precipici de vidre’, que descriu que les empreses i els partits solen triar dones com a caps tan sols en moments de crisi”, afirma. “Tanmateix, el fet que siguin elegides en contexts de crisi dificulta que aquestes dones puguin triomfar com a caps.”
El nomenament de Takaichi –que prioritza l’augment de la despesa en defensa nacional, i l’enduriment dels controls a la immigració i la inversió estrangera– és un gir cap a la dreta en la política japonesa, en un moment en què el PLD cerca de seduir els votants joves, majoritàriament homes, que donaren suport als partits conservadors en aquestes darreres eleccions.
Com a conservadora tenaç, les opinions de Takaichi sobre seguretat nacional i política social tendeixen a ressonar més entre els homes i –com Thatcher abans d’ella– la nova primera ministra defuig qualsevol vinculació amb el moviment feminista.
Takaichi s’oposa a legalització del matrimoni homosexual i a permetre que marit i muller tinguin cognoms diferents, una mesura que considera que pot menystenir la unitat familiar. Poc després de ser triada cap del PLD, el soci de coalició del partit –el Komeito, de tarannà lleugerament més progressista– abandonà l’aliança amb la formació, tot al·legant diferències polítiques. En resposta, Takaichi va fer una nova aliança amb un partit més conservador que no prioritza la igualtat de gènere.
En la conferència de premsa inaugural com a primera ministra, un periodista preguntà a Takaichi per què tan sols havia nomenat dues ministres en el seu govern, després de dies d’especulacions sobre la possibilitat que el seu gabinet tingués una xifra rècord de dones.
“Com he dit des del començament, crec en la igualtat d’oportunitats per sobre de tot”, respongué. “I vull que hi participi tothom. Vull que totes les generacions ajuntin forces. Així és com he format el meu govern”, digué.
Fins ara, la gran majoria de les dones que han ocupat càrrecs destacats en la política japonesa els han ocupat de l’oposició estant. Takako Doi inspirà tota una generació quan es va convertir en cap del Partit Socialista del Japó, l’any 1986. Però fins ara, el PLD sovint ha estat un desert per a l’ambició femenina.
Yuriko Koike, ex-ministra de Medi Ambient del país, sovint deia que les barreres estructurals a què s’enfronten les dones en la política japonesa semblen més un “mur de ferro” que no pas un sostre de vidre. Quan la seva carrera al PLD s’estancà l’any 2016, l’ex-ministra renuncià l’escó al parlament per presentar-se al càrrec de governadora de Tòquio, on es va imposar al candidat del seu ex-partit. Les seves crítiques al masclisme dominant en la política japonesa l’ajudaren a atreure una quantitat important de vots de dones, que resultaren clau a l’hora d’impulsar-la a la victòria i convertir-la en la primera dona a ocupar el càrrec. L’any passat, Koike revalidà el mandat per tercera volta consecutiva.
Segons que explica Mari Miura, professora de Ciències Polítiques de la Universitat Sophia de Tòquio i experta en la relació entre gènere i política institucional, el nomenament d’una dona com a cap del partit i primera ministra pot ajudar a renovar la imatge del PLD, esquitxat pels successius escàndols que han esclatat aquests els darrers anys. “Crec que hi haurà un cert ‘període de lluna de mel’. Però quan aquest període acabi, la reacció dels votants i la classe política serà molt més dura que no si fos un home”, diu Miura. I afegeix: “Les dones sovint són molt més criticades que els homes pels mateixos fracassos.”
En una nació tan rica i avançada com el Japó, les dones continuen escassejant entre els càrrecs directius. Tan sols un 14,8% dels directius de les empreses que cotitzen en la Borsa de Tòquio són dones, una xifra que evidencia com continua essent de difícil per a moltes dones d’escalar la jerarquia de l’empresa.
En alguns casos, aquesta exclusió ha estat deliberada i sistemàtica. L’any 2018, per exemple, es revelà que unes quantes facultats de medicina havien rebutjat sistemàticament candidates femenines en favor d’homes menys qualificats. El cas arribà a la justícia, que va sentenciar les universitats a indemnitzar les afectades.
Algunes de les tradicions més venerades del Japó també exclouen les dones. Per exemple, no tenen permès de trepitjar el ring de sumo, el dohyo, una convenció que va ser objecte de moltes crítiques l’any 2018, quan s’obligà dues metgesses a abandonar-lo després d’acudir en ajuda del batlle de la ciutat Maizuru, que s’havia desmaiat a causa d’una hemorràgia cerebral mentre hi feia un discurs.
Tan sols dues dones, excloent-hi Takaichi, ocuparan càrrecs en el nou govern japonès. Encara és una xifra considerablement inferior a la del govern anterior –cinc, tot un rècord–, si bé la nova primera ministra ha pres la decisió sense precedents de nomenar una dona ministra de Finances. L’altra ministra de l’executiu s’encarregarà de la seguretat econòmica i la política d’immigració, un tema cabdal en aquesta darrera campanya electoral.
Moltes japoneses continuen veient amb ambivalència l’elecció de Takaichi, per històrica que sigui. Per a Noda, que s’enfrontà a Takaichi en la cursa per la direcció del PLD i que acabà retirant-se’n per donar suport a Shinjiro Koizumi, el contrincant de l’ara primera ministra, l’elecció de Takaichi ha estat un moment agredolç.
“És fantàstic que hagi aconseguit de trencar el sostre de vidre”, va dir en un àudio publicat aquest mes a X. “Però em toca reflexionar sobre per què jo no he pogut anar tan lluny com ella.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
