Dolkun Isa: “Els uigurs no podem dormir ni una nit tranquils perquè no sabem mai què ens passarà l’endemà”

  • El president del Congrés Mundial Uigur explica en aquesta entrevista el genocidi que viu el seu poble per part de la Xina

VilaWeb
Vicent Partal
14.01.2023 - 21:40
Actualització: 17.01.2023 - 12:38

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

[Read this article in English | 阅读本文的中文版本]

 

Dolkun Isa és el president del World Uyghur Congress, l’organització que representa el poble uigur de l’exili estant i que és una de les organitzacions fundadores de la UNPO. Els uigurs pateixen una agressió per part del govern xinès que deu parlaments de tot el món ja han definit com a genocidi. La política d’assimilació i repressió que ja patien fa anys es va agreujar arran de l’arribada al poder de Xi Jinping i la creació de camps de concentració per a “reeducar” milions de persones, instal·lacions que són alhora camps de treballs forçats. Els uigurs són un poble túrquic que habita allò que avui és la província xinesa de Xinjiang.

Ja hi ha deu parlaments del món que han definit la repressió xinesa com un genocidi. Vós, de l’estranger estant, com viviu aquesta situació?
—El Turquestan avui és una presó a l’aire lliure, com diu Human Rights Watch. I tots som ostatges. Vivint allí o vivint a l’exili. Ningú no se sent lliure. Jo sóc a l’exili d’ençà de l’any 1994. No he tornat mai al Turquestan Oriental ni he vist la meua família. Vaig deixar allí els pares, els germans, tot. Hi va haver uns anys en què encara podia parlar per telèfon amb ells. No trucava als amics perquè les comunicacions són intervingudes i si parlava amb algú l’endemà la policia el perseguia. I amb la família solament tenia converses molt bàsiques i innocents, allò de com esteu, com va tot. També ens escoltaven però podíem parlar. I el 2017 es va acabar. Ens van tallar les comunicacions.

No podeu ni parlar per telèfon amb la família?
—D’ençà de fa sis anys no tinc cap contacte amb la meua família. I això ens passa a la gran majoria dels uigurs que vivim en l’exili.

I no en rebeu notícies?
—Les males notícies ens troben. Per exemple, el 2018, un any després de la interrupció de les comunicacions, algú em va comunicar que ma mare era morta. Vaig intentar de parlar amb els meus familiars, però era impossible, el telèfon no funcionava. Finalment, Radio Free Asia va poder confirmar que ma mare havia mort en un camp de concentració. Tenia setanta-vuit anys. No era una dona política, no estava involucrada en res. El seu crim era ser ma mare i ser uigur. Així de simple.

No vau poder tenir contacte amb els vostres familiars per aclarir què havia passat?
—No. I el 2020, dos anys després, rebo una altra notícia dura, aquest cop del Global Times, un diari xinès, que explica que s’ha mort mon pare. On l’han enterrat? No ho sé. Com es va morir? No ho sé. Es va morir a l’hospital? A casa? No ho sé. De què es va morir? No ho sé. I encara el 2021 m’arribarà una altra notícia, que un germà ha estat condemnat a cadena perpètua. I no sé res dels altres familiars. Conec molts exiliats d’uns altres països que pateixen situacions d’injustícia molt dures, però almenys poden parlar amb la seua gent. No és el nostre cas. Ni això podem fer.

Si això ho viviu a fora, quina és la vida a dins del Turquestan Oriental?
—No hi ha vida. Els uigurs no podem dormir ni una nit tranquils perquè no sabem mai què ens passarà l’endemà.

Els camps de concentració són una amenaça permanent…
—Sí. Cada dia hi ha mil raons per les quals pots acabar en un camp de concentració. La majoria dels uigurs som musulmans. Però el dejuni està prohibit. O imagina que estàs en un dinar on hi ha xinesos i beuen alcohol o mengen porc. Si tu no ho fas, passes a ser sospitós. Et denuncien per radical, per extremista, per terrorista, per perillós. I pots acabar en un camp en qüestió d’hores. Han prohibit els cartells, per exemple, que anunciaven que una botiga venia productes halals. I això significa que ens prohibeixen el dret de triar. No tenim dret ni de triar allò que mengem. Les arbitrarietats són contínues.

Quanta gent hi ha detinguda als camps de concentració?
—Tres milions de persones.

I quants sou els uigurs?
—Dotze milions segons les autoritats xineses, vint milions segons els acadèmics uigurs i diverses ONG.

La repressió i els problemes han estat constants d’ençà de la incorporació del Turquestan Oriental a la República Popular de la Xina, però dieu que l’arribada al poder de Xi Jinping ha estat un canvi radical a malament.
—És així. Sempre érem mal vists, perquè és evident que no som xinesos. No parlem com els xinesos. Ni tan sols tenim cara de xinesos.

Vós havíeu patit aquesta discriminació mentre vivíeu allí?
—Sí, és clar. Jo vaig estudiar a Pequín entre el 1990 i el 1994 i els problemes eren constants.

Per exemple?
—Una cosa que em passava sovint és que anava a algun lloc, un hotel per exemple, i en el moment que em veien arribar, com que no tinc cara de xinès, em rebien tots contents pensant-se que era un estranger. Però tot canviava de cop quan els ensenyava la meua documentació. M’havia arribat a passar que em donaven una habitació quan es pensaven que era estranger i quan veien la documentació es feien enrere i deien que estava ocupada. Els han, els xinesos, sempre ens han vist als uigurs com a gent perillosa. No són solament les autoritats. El poble xinès és molt nacionalista.

Tanmateix, vaig treballar el 1989 a Pequín durant la revolta dels estudiants de Tian’anmen i vaig conèixer un dels seus dirigents, Wu’erkaixi, que era uigur. I tothom li deia afectuosament “el turc”.
—Sí. Però no saps el seu nom uigur…

No.
—El seu nom és Örkesh Dölet. Wu’erkaixi era el nom que li donaven els xinesos. Ni el seu nom, no podia fer servir.

Abans comentàvem que l’arribada de Xi Jinping al poder ha fet molt més difícil la vida al Turquestan.
—Sí. El Turquestan era una regió autònoma que es reconeixia com a uigur. De fet, el nom oficial encara avui és el de Regió Autònoma Uigur de Xinjiang. Però des de l’arribada al poder de Xi Jinping, la política d’assimilació s’ha accelerat d’una manera brutal.

Amb els camps de concentració però també amb la substitució demogràfica.
—Sobretot així. Abans del 1949 al Turquestan Oriental tan sols hi havia tres-cents mil xinesos. Segons les estatístiques oficials, avui al nostre país hi ha set milions de xinesos. La majoria militars o funcionaris. I la xifra no para de créixer. Segons el cens xinès, avui viuen uns dinou milions de persones al meu país. Els uigurs som nou milions i els xinesos ja en són set, hi ha un milió i mig de casacs, que són els nostres germans, però la substitució demogràfica és clarament en marxa.

Quin valor doneu al posicionament de deu parlaments occidentals reconeixent que allò que passa al Turquestan Oriental és un genocidi?
—Per nosaltres és importantíssim. Al món hi ha moltes injustícies i nosaltres en som solidaris, però un genocidi és un altre nivell. És un crim contra la humanitat. I, per tant, aquests posicionaments tenen molta importància per nosaltres. El Parlament Europeu ha avisat que és un crim contra la humanitat. El parlament francès ha denunciat el que ens passa com un genocidi. El parlament britànic, també. I els de Dinamarca, Bèlgica i la República Txeca. El Congrés dels Estats Units fins i tot ha aprovat una llei, The Uyghur Forced Labor Prevention Act, que obliga les empreses a demostrar que qualsevol producte que adquireixen al Turquestan no ha estat elaborat en camps de concentració per mà d’obra forçada.

Aquesta és una qüestió especialment significativa. Perquè mentre els parlaments occidentals denuncien el genocidi, les empreses occidentals se n’aprofiten.
—Sí. És així. Per això és tan important que els governs i els consumidors posen límits a aquesta explotació i la denuncien. Hi ha una web [Uyghur China Forced Labor Database] en què tothom pot comprovar quines empreses fan servir mà d’obra forçada dels camps de concentració per als seus negocis. Zara, Adidas, Coca-cola, Apple, Tesla, Volkswagen, Google… Penseu que el vint per cent del cotó mundial es produeix al Turquestan Oriental i la importància que té per a la indústria de la moda.

El poder de la Xina és el seu pes econòmic.
—Així és. I avui la Xina ho sap i ho fa servir a favor seu. Hem vist fa poc com la Xina menysté les seues obligacions internacionals. Parla obertament de crear un nou ordre econòmic internacional. Fa servir la nova ruta de la seda per quedar-se territoris arreu del món. Ara deixa diners a tothom, però quan algun país no els pot tornar, què reclamen? Terra. Es queden el territori. Això ja passa al Casaquistan. El pla de la Xina, la combinació entre autoritarisme i potència econòmica, no és solament un perill per als uigurs, per als tibetans, per la gent d’Hong Kong o per a Taiwan, sinó un perill per al món sencer.

Vist d’aquest punt de vist, hom podria dir que els uigurs sou la primera barricada de defensa.
—Ho som.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes