Dins l’armari amb Joseph Ratzinger

  • El papa Ratzinger, vist cruament per Frédéric Marte al seu llibre monumental 'In the Closet of the Vatican'

Andreu Barnils
07.01.2023 - 21:40
Actualització: 08.01.2023 - 08:18
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Quanta brutícia hi ha a l’església”, deia el difunt papa Joseph Ratzinger. Per a saber com és aquest papa, l’home que abans-d’ahir, divendres, enterraven, he consultat la meva obra de referència sobre el Vaticà, In the Closet of the Vatican, de Frédéric Martel. Aquesta obra recomanada pel gran lector de no-ficció, Albert Sánchez Piñol, és una obra impactant de 557 planes, amb centenars de fonts (cardenals, bisbes, capellans), que desenvolupen una tesi que ja no et deixa mai: el Vaticà és l’organització dominada per gais més poderosa del món, i és així que ens l’hem de mirar.

L’autor del llibre, Frédéric Martel, ell mateix obertament gai, té una mirada empàtica, de dins estant si ho volem dir així, i afirma amb dades, informes interns i entrevistes que la majoria dels homes del Vaticà són gais (algunes fonts indiquen un 80%). “Per tant, la pregunta no és per què tants capellans i cardenals són homòfobs, sinó més aviat cal entendre per què [aquests homòfobs] tan sovint són homosexuals (…) No hem de confondre homosexualitat amb abús sexual.”

El lector del llibre agraeix aquí la mirada empàtica d’un autor gens menjacapellans, i menys encara antigai, un autor que ha escrit una obra rica en detalls, que informa amb l’argot intern (“formar part de la parròquia” vol dir ser gai dins el Vaticà), i de personatges increïbles, com el cardenal Raymond Leo Burke i els seus vestits de cues quilomètriques, peces “gaíssimes” en boca de l’autor, un autor que dedica pàgines i més pàgines a la subcultura de la moda gai, tan present al Vaticà.

La resposta del llibre, a la pregunta per què hi ha tants gais a la casa, és que molts gais trobaven refugi en l’església, on el seu “pecat” era viscut en silenci, i on ningú no els demanava per què no et cases, o bé on tens la parella. Però això, a la vegada, ha portat la institució a viure en la mentida, les manipulacions i els silencis de milers d’homes. I s’ha creat un univers. Segons l’autor del llibre, aquest món de gais es divideix en dos bàndols. El bàndol dels gais que dissimulen i que fan una doble vida, plena de perills i de por de ser descoberts, i el poderós bàndol dels gais amb autoodi, homes que tenen l’obsessió antigai (si bé gais ells mateixos) i que són grans partidaris de la línia dura. El Vaticà vist com una guerra entre gais pel poder.

Ratzinger, en aquest llibre hi apareix no tan sols com un intel·lectual, lector de Maritain o aprenent de francès per a poder llegir Claudel; no tan sols com un capellà alemany seduït per l’obertura del Concili Vaticà II, que amb els anys passa a ser un rígid conservador, enemic dels teòlegs de l’alliberament, sinó també com l’home que va acabar sorprenent tothom amb la revolució de dimitir del càrrec, dimissió vista així a l’obra: “Quanta brutícia hi ha a l’església, deia el cardenal Ratzinger, que va descobrir la magnitud de l’armari a través d’un informe secret de tres cardenals. Aquesta [la presència omnipresent d’homosexuals] va ser una de les raons principals de la seva dimissió” (pàgina xiii).

Al llibre, dèiem, també hi veiem el viatge carnal del papa, amb algun pecat de joventut mai no aclarit del tot (l’autor es demana si no era un amant mascle, alhora que descarta les afirmacions que donen per fet, sense demostrar, que Ratzinger fos un gai practicant). “La seva vida privada és un misteri”, conclou Martel.

Passa que la seva vida pública, no ho és pas tant. Així, de la Congregació de la Fe (hereva de la Inquisició), que Ratzinger va dirigir, van sortir publicats els atacs més furibunds contra els homosexuals, i això que “dels 20 cardenals de la Congregació, la majoria, 12, eren gais practicants o homofílics, que com a mínim cinc vivien en parella i tres feien servir de manera regular escortes mascles” (pàgina 275). Membres de la Congregació com Krzysztof Charamsa han sortit de l’armari públicament bo i denunciant aquesta hipocresia, i ara són feliços vivint amb la seva parella catalana a Barcelona.


Alguns periodistes, com Pasquale Quaranta, presenten la síndrome Ratzinger com l’homofòbia internalitzada pels gais mateixos. Homes que es neguen a si mateixos i actuen contra els altres gais. Per Martel, Ratzinger és un misteri, i podria ser que sublimés la seva condició a través de l’estudi i dels textos, bastants dels quals parlen sobre la homosexualitat. Però, al llibre, tampoc no hi veiem que Ratzinger tingui la virulència antihomosexual d’alguns dels seus partidaris, els pro-Ratzinger, molt escorats a la dreta, i fins i tot gaudim dels gustos del papa per la moda, que inclou els famosos mitjons vermells del sastre Gammanelli, o la capa vermella que es fa fer pel sastre rival, Garavani, o les ulleres Rayban que un dia va gosar posar-se.

Ratzinger, això sí, ens cau als peus (i ja no se n’aixeca) com a partidari d’una de les grans vergonyes del Vaticà, la prohibició de l’ús de condoms en plena epidèmia de la sida, que va portar Ratzinger fins i tot a suspendre capellans i monges que repartien condoms a l’Àfrica per salvar vides. I és que potser només hi ha una manera de superar un papa: perdonant-lo. Això que ells constantment volen fer-nos a nosaltres, perdonar-nos de dalt estant, fer-ho nosaltres. Perdonar el papa i els seus errors, també de dalt estant. Nosaltres, no pas ell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes