Ens cal una Díaz Ayuso catalana

  • Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny

VilaWeb

L’altre dia el guionista Jair Domínguez explicava a Twitter què li va passar fa uns quants anys quan va presentar un acte d’Òmnium Cultural amb Carme Forcadell, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Com és habitual, hi havia l’helicòpter de la policia espanyola voleiant sobre la manifestació, i Domínguez, fart del soroll, va apuntar cap al cel i va dir alguna cosa així com “espanyols, això serà el vostre Vietnam”. La gent del públic es va afegir a llançar insults contra Espanya i contra la policia, fins que “un d’aquells homenets que viu a la penombra de les organitzacions” se li va atansar i li va xiuxiuejar: “Aquestes coses no les podem dir. Hem d’intentar que la gent estigui tranquil·la.”

Vaig pensar en aquesta escena de la revolució mesella catalana mentre llegia la crònica d’Andreu Barnils de la visita d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, al Círculo Ecuestre de Barcelona. Davant dels sospitosos habituals (de Josep Sánchez Llibre a Albert Boadella), l’etern Enrique Lacalle va afirmar que “necessitaríem una Isabel Díaz Ayuso a Barcelona”. I sabeu què? Té tota la raó.

Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny. Madrid és una ciutat construïda a partir de l’espoliació i el control dels territoris conquerits, que domina a través de l’omnipotent BOE, de les clavegueres de l’estat i d’uns mitjans dòcils; una metròpoli incapaç de crear res d’original, i que només ha crescut robant empreses, idees i –a Castella ho saben prou bé– jovent. Això fa segles que passa, però fins ara els líders de la capital espanyola dissimulaven i presentaven una cara amable, i quan Pasqual Maragall ho va advertir fa més de vint anys en un article profètic, molts no ho van voler entendre. Díaz Ayuso per primera vegada diu als seus ciutadans que no s’han d’avergonyir de l’imperi que han construït, que tots els perifèrics són uns serfs que han de pagar i callar, i que qui hi estigui en contra és un insecte que mereix ser esclafat.

Ara que els catalans vivim una època d’un cert desànim, tenallats per una classe política deplorable i una administració esporuguida pel 155, ens aniria bé una (o un) líder que desencadenés el nostre superego. Algú que no tingués por de fer servir la prepotència i l’insult, d’exigir els drets que ens pertoquen, i d’usar la Generalitat per destruir tots aquells que tenen com a objectiu final anorrear-nos com a poble (cosa que, vistes les magres competències, vol dir negar-los un salari i tancar-los l’aixeta de les subvencions). Sí, ja ho sé, el poder que brandim és tan esquifit que una Díaz Ayuso catalana probablement faria la fi de Laura Borràs, però els objectius s’aconsegueixen fent camí. Mireu Ciutadans, una organització en ruïnes que tot i això ha imposat de manera total la seva ideologia –és a dir, convèncer els castellans que viuen a Catalunya que tenen el mateix dret de ser uns monolingües imperialistes que els madrilenys. Un terratrèmol social de dimensions històriques, i què hi han fet els nostres partits? Comprar el discurs de manera oberta (el PSC) o dissimulada (els comuns), fer veure que no passa res (Junts i la CUP) o allargar-los la mà per rascar quatre vots (Esquerra). La solució correcta, que és pagar-los amb la mateixa moneda, és absent del debat polític.

I si algú exclama “som millors que tot això!”, la resposta és clara: no, no ho som. A cada societat hi ha de tot (fins i tot a Noruega), i hem de recordar més sovint que l’exigència de ser perfecte i immaculat per a reclamar drets és una tàctica habitual dels opressors. Davant de la gent que es burla de la llengua, que es nega a participar de la nostra cultura, i que vol viure a Ripoll com si fos Zamora, cal que surti algú i els digui que no, que aquesta visió imperialista no la volem, i que són ells els que rebran tota la força del nostre menyspreu. Que això ens fa menys simpàtics? Mala sort, però és l’actitud que tenen totes i cadascuna de les nacions del món.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any