Deures i renúncies de l’Església

Conseqüent amb la seva història, l’Església Catòlica arriba aquests dies a complir amb escreix la seva voluntat de poder transversal i, alhora, jeràrquic tot posant simbòlicament la majoria que representa al servei o al costat del més fort. I ho fa amb tres mostres del patrimoni, representats per la basílica de la Sagrada Família, el monestir de Montserrat, i l’art català de la diòcesi de Lleida. En el cas de la Sagrada Família, és evident que el patrimoni monumental no és posat al servei dels ciutadans, sinó dels turistes: en direm poder universal?; en el cas de Montserrat, arran de la visita de Felipe VI al monestir, és evident que el patrimoni espiritual estarà al servei de la monarquia borbònica: en direm poder espanyol?; i en el cas de la diòcesi de Lleida, és evident que el silenci estrepitós sobre la sentència dels tribunals espanyols per a treure els frescos de Sixena es posa del costat de l’espoli propiciat per la burocràcia aragonesa: en direm poder provincial? Ja veiem, doncs, com n’és, de sàvia, l’Església a l’hora de conjuminar distintes facetes d’una sola voluntat de poder.

Temps era temps, però, comunitats cristianes, sacerdots i frares (Dalmau, Xirinacs, Argemí, Carreras, Llimona, entre molts més) i entitats civils havien portat l’Església a un compromís temporal amb els febles –la nació catalana perseguida per la ferocitat genocida espanyola– que va aconseguir que la jerarquia deixés de rebre Franco sota pal·li i denunciés la naturalesa del règim fins arribar a l’exili de l’abat Escarré. Si es pot dir que els partits polítics van treure un bon rèdit d’aquell compromís per poder accedir a un sistema democràtic, no és menys cert que, a partir de la transició postfranquista, i, més en concret, des del papat de Woytila, l’Església catalana va patir un procés gradual de pèrdua de contacte amb la realitat nacional que el procés independentista va refer en part, però amb una jerarquia decantada per l’ordre constitucional espanyol en la persona de l’arquebisbe de Barcelona, que va celebrar la missa de Pasqua d’enguany tota sencera en castellà.

Podem parlar, doncs, d’una dualitat de l’Església catalana entre jerarquia i poble creient, entre compromís amb els forts i servei als febles, que sol decantar-se en favor de la primacia jeràrquica i el poder constituït? Francament, sí, però causa una gran tristesa i una inquietud gairebé física veure que la Sagrada Família sembla abans un monument defensat per un cordó policial privat i públic que un espai sagrat; que Montserrat s’haurà de posar sota la custòdia de la Guardia Real per a impedir que els creients puguin expressar els sentiments cap al rei que va pronunciar el discurs anticatalà del 3 d’octubre de 2017; i que la Guàrdia Civil pot espoliar de matinada, amb armes llargues, un valor universal conservat al MNAC, en risc de ruïna definitiva, si fos traslladat, del qual som responsables els catalans d’avui juntament o al marge d’institucions i jerarquies.

Esperem que la consciència viva i el carrer mobilitzat ajudin a superar aquella tristesa i a escampar aquella inquietud obligant la jerarquia a pronunciar-se nacionalment i a les institucions a no acatar les insensates sentències espanyoles.

Laus Deo.