Destruir la Revolució dels Somriures?
«El creixement dels partidaris de la República s'ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d'atraure nova gent en favor d'un projecte engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador»

Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
El colp d’estat contra les institucions catalanes que començà el 20 de setembre té diversos objectius. El més obvi és desmantellar la tasca del govern i impedir que la proclamació de la República siga efectiva, de moment. El segon, també molt clar, és aprofitar l’avinentesa per fer coses com el saqueig d’ahir al Museu de Lleida. Però hi ha un tercer objectiu que si triomfàs seria més durador i molt més preocupant encara: volen destruir el tarannà de la Revolució dels Somriures.
Durant els vuit anys d’aquest procés cap a la independència, el creixement dels partidaris de la República ha estat immens i s’ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d’atraure nova gent en favor d’un projecte que és engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador. La facilitat amb què àmplies capes de la societat catalana han esdevingut independentistes s’explica pels fets que es volen contrarestar, com és evident. Però en bona part també per la dinàmica social extraordinàriament positiva i afirmativa que l’independentisme ha sabut crear. Sempre a favor, sempre constructiu, sempre plural, sempre obert.
El colp d’estat emparat en el 155 és una agressió brutal, única. Les detencions, els empresonaments, l’exili, les amenaces, la violència uniformada i civil, la persecució judicial, la censura, tot s’ha dissenyat per aniquilar l’independentisme. L’estat ha posat tota la maquinària en marxa i amb la màxima intensitat. I tanmateix…
I tanmateix no aconsegueix resultats tangibles. Ni fent servir les eines més potents que té i que fan perillar la seua imatge i la seua credibilitat. Les eleccions són una incògnita, és cert, però, amb totes les dades que anem acumulant, ara ja, res no indica que hi haja d’haver un enfonsament de l’independentisme, un canvi radical de tendència. L’independentisme pot guanyar la majoria en escons o pot quedar-se a la porta d’aconseguir-ho. Però cap dada no fa preveure que els unionistes s’acosten ni tan sols a la possibilitat de capgirar la tendència, de guanyar ells, de poder formar govern. Els blocs es mantenen amb variacions mínimes i, en tot cas, es reparteixen els escons de manera diferent entre els partits que els integren. Poca cosa més. I això, amb tots els esforços que han fet per destruir-nos, ja és, d’entrada, impressionant. La resistència del mur independentista és molt més que remarcable.
A més, perquè enmig de l’atac continu i per tots els fronts imaginables l’independentisme continua demostrant una força i una empenta incomparables amb les que pot arribar a tenir el bloc del 155. Al carrer de la Marina de Barcelona, creant un riu de llum pels presos, o a Brussel·les, fent una manifestació a 1.300 quilòmetres de distància que causa admiració a tot el món, per esmentar només els dos casos més evidents. Objectivament, amb la campanya ja tan avançada i les tendències estabilitzant-se, els independentistes haurien de mantenir una calma i una serenitat plenes. A Mariano Rajoy no li facilitem gens les coses. Ens pot jutjar a tots si vol, ens pot amenaçar a tots si vol, pot mantenir a la presó mig govern i deixar a l’exili l’altra meitat, però la seua fórmula per a resoldre la crisi catalana no fa pas la sensació que funcione gens ni miqueta.
I ací és on em preocupa que, malgrat això, puga fer forat el 155. Perquè veig molta gent massa encrespada, nerviosa i excitada. Més que no s’havia vist fins ara. I detecte un canvi de mentalitat que em preocupa profundament. Veig una tensió i una inestabilitat emocional que no considere justificada i que es fa visible en l’èxit que aconsegueixen les polèmiques sense cap sentit que no paren d’aflorar, l’una darrere l’altra. Qualsevol rumor conspiratiu de WhatsApp, qualsevol teoria absurda que algú fa circular, troba un ressò avui en amplis sectors independentistes que abans no trobava. Per exemple, ja pots explicar mil vegades que és pràcticament impossible el frau electoral, que la gent s’obsessiona i converteix fets anecdòtics en autèntiques categories. I hi fa voltes i més voltes, sense voler escoltar. És com si de sobte haguéssem deixat de creure en les nostres forces i ens pensàssem que cal un miracle, al qual hem d’agafar-nos com un clau roent. Però no: no ens en cal cap, de miracle, a nosaltres. Si de cas són ells que el necessiten.
No vull frivolitzar: entenc que les escenes de violència, sobretot les viscudes el primer d’octubre, crispen. Entenc que la impotència de veure amb quin cinisme actua el govern espanyol pot posar la gent nerviosa. Entenc que el menysteniment constant del bloc del 155 enutge. Entenc que el bombardament mediàtic puga arribar a l’extrem de fer dubtar sobre què som i què representem realment. Però no sé si som conscients que això té un preu alt. Molt alt. I que només l’evitarem si no caiem en la seua trampa.
Si els independentistes quedem atrapats en la dinàmica del malestar i la desconfiança perdrem el somriure, perdrem la capacitat d’acostar més gent encara, de guanyar més espai. I no únicament això: si perdem el somriure ja no ens diferenciarem d’ells i la batalla els serà, per tant, més favorable, perquè jugarem en el seu terreny, allà on ells se senten còmodes. I últimament em trobe massa gent que ja no vol convèncer sinó guanyar siga com siga, que ja no vol fer un país diferent sinó només anar-se’n com siga, que està disposada a deixar de ser crítica per sentir-se segura… I això és un canvi molt gran respecte de la dinàmica dels últims anys. Un empitjorament.
Per això recomane que respireu intensament i calmeu, si us plau, aquest neguit que ens pot arrossegar si ens deixem anar en comptes d’actuar reflexivament. És més perillós canviar el tarannà de la nostra revolució, tornar-nos com ells, que no pas qualsevol cosa que puga passar en aquestes eleccions. No deixeu de vigilar, no deixeu de lluitar, no deixeu d’organitzar-vos, no deixeu de treballar. Però feu-ho somrient i sobretot feu-ho recordant que si hem arribat tan lluny com som avui és perquè ens sabem forts, perquè som molt forts. Que això no us ho arrabasse el 155.
63 comentaris dels subscriptors

Adrià Arboix
11.12.2017 | 22:13
Totalment d’acord i moltes gràcies, Vicent!.
Recordem i interioritzem aquell magnífic poema de Joan Brossa:
“La gent no s’adona del poder que té”.

Jaume Calafell
11.12.2017 | 22:19
Gràcies. Necessitam missatges que ens esperonin a mantenir la fermesa de les nostres conviccions. Jo mateix a vegades flaquejo..però hem de seguir endavant.

Pepi Borrego
11.12.2017 | 22:33
Gràcies. Molt oportú i encertat l’editorial.

Salvador Busquets
11.12.2017 | 22:35
Us recomano seguir el perfil @CNICatalunya per a millorar la serenor i lluitar contra el #mediastorm d’aquests dies. I ja posats, música barroca o cant gregorià per relaxar una mica. Sino, agafarem una llaga d’estomac!

Josep Agustí
11.12.2017 | 22:39
Esperava un text com aquest. Necessitem no perdre la il·lusió de construir una societat millor.
Ens calen lideratges amb autoritat moral, serens, ferms, convençuts, que no caiguin al parany de deixar-se endur per la rabia i tirar-ho tot per terra amb desqualificacions i insults.
Encara que sembli injust ens cal mantenir-los el respecte que ells no ens tenen, si realment volem créixer en positiu.

JESUS CASTELLS
11.12.2017 | 22:39
Vicent una vegada més tens tota la raó, es la nostra revolució serena plena de de justicia i de lógica social, la que ha estat capaç de desenmascarar la realitat fatxenda que resideix en el bloc del 155 si amb les nostres rialles hem estat capaços de fer perdre els nervis i motivar els greus errors que ha dut a terme tot un estat i les seves institucions VISCA ELS SOMRIURES !!!!

Montserrat Canela
11.12.2017 | 22:50
Tens tota la raó, i cal imaginació i sobretot gastar les energies en la bona direcció. En el cas del Museu de Lleida i les obres de Sixena, hauria estat bé fer sentir vergonya a tots el que participaven en l’operatiu. Potser una banda tocant musica de funeral? Potser una banda de tambors acompanyant la sortida? Potser una asseguda en silenci amb crepons negres? Un vall de bastons davant la porta perquè no poguessin sortir? Si no es podia evitar l’espoli de les peces es podia fer un acte de dignitat?

Josep Usó
11.12.2017 | 23:03
No podem perdre el somriure. No tenim cap motiu per a fer-ho. De moment, hem aconseguit fer-los comportar-se públicament tal com són en realitat. Viuen i es comporten com si estigueren a l’Edat Mitjana. Encara no han arribat al Renaixement. I aquesta visió deu espantar a la resta de la comunitat internacional. Semblen poderosos, però perdran el referèndum d’ací a deu dies mal comptats. I estan econòmicament enfonsats i farcits de corrupció. Menystenen i rebutgen el coneixement i la Ciència. Això els ha d’endarrerir d’una manera catàstròfica. Nosaltres només podem somriure, perquè volem viure al segle XXI mentre que ells ens volen arrossegar al segle XIII, on sembla que encara viuen.

Pere Hernàndez
11.12.2017 | 23:11
Recomano no escoltar ni llegir els media del 155. També recomano fer zapping molt sovint a TV3 perque tenen molta quota PPSC’s, i el llenguatge que usa ara TV3 és 155. Així es viu molt millor i amb temps per a coses més constructives. També no fer cas de desenes d’enganyifes per whatsapp i també per twitter. Abans de donar importància a alguna cosa, revisa les fonts, i els perfils amb criteri (forma part de la guerra mediàtica del 155 atabalar-nos). I fer molt de cas al que ens diu el director de Vilaweb, que sovint encerta molt!

ASERET ALMAR
11.12.2017 | 23:38
Jo desconnecto tv i ràdios quan surten persones del 155 i la veritat hi guanyo en salut i desintoxicació. Després de llegir l’article de l’excoronel Martínez Inglés ja no m’estranya res del que pugui venir però lluny d’encongir-nos hem de pensar estratègies per plantar-hi cara.
Gràcies Vicent per encomanar serenitat. És el que necessitem en aquests moments.

jaume vall
11.12.2017 | 23:41
Avui anava a fer un comentari autocrític sobre si tenim el que ens mereixem, però recollint el guant del director, me l’estalvio.
Canvio de qüestió.
Quin dia més intens, engrescador i útil que vam protagonitzar a Brussel·les. Se’m quedarà a la memòria, juntament amb les persones amb les que vaig conviure, que no coneixia, i que ja són part del meu cercle d’amistats.

Enric (EPM) Pelegrín
11.12.2017 | 23:59
Aquests dies, la propaganda política resulta àmpliament embafadora. Millor estalviar-se-la, en particular aquests debats a set amb temps mil·limetrats. És patètic i absurd. Ningú prova o argumenta mínimament el que diu.
Per altra banda, el que defensen el règim ens estan mostrant dia rera dia el seu desvergonyiment més absolut, per no dir la fatxenderia més molesta. Davant d’això, i encara es creixeran més, cal saber suportar-lo, però no cal oblidar ni posar l’altra galta. Hem de mostrar que nosaltres estem confiats en el que volem perquè és el que necessita Catalunya i perquè la proposta del règim representa l’anorreament de Catalunya i la misèria. Crec que ens cal una indignació continguda i mostrar el profund desacord amb tanta injustícia i atropellament. Mantenint un equilibri emocional perquè la lluita no es resoldrà en un dia i calen somriures per empènyer-la cap el futur.

JOAN RAMON GOMÀ
12.12.2017 | 00:18
Em dona la sensació de que si ho fessim bé podriem guanyar per golejada. En la meva opinió hauriem d’apuntar a tres objectius amb tres tàctiques complementaries entre si:
1) Mobilitzar als independentistes tebis engrescant-los a base d’alvirar una via plausible de fer efectiva la república.
2) Atraure a les llistes independentistes als independentistes que el 27-S varen votar CSQEP fent-los veure que els seu vot a la pràctica només ha servit per posar pals a les rodes.
3) Convertir els demòcrates unionistes en independentistes, o votants de En Comú Podem o pel cap baix en abstencionistes a base de sacsejar-los la conciència posant-los davant els desàtres i la barbàrie que representa seguir sota el règim del cop de porra dels empresonamentes, de les violacions dels drets fonamentals, de l’expoli…
Tenim l’immens handicap del control quasi monopolític de l’estat dels mitjans de comunicació de masses i l’estrangulament de la llibertat d’expresió a TV3. Però si dissenyem bé els missatges i trobem una escletxa, encara que sigui petita, per fer-li arribar a acada un el seu, ho podem aconseguir. La mentida per mantenir la foscor necessita cobrir el 100%. La veritat per donar claror només necessita una petita escletxa per on fer-hi entrar la llum.
Ara mateix els missatges 2 i 3 s’han donat i construit sols. Trobo que hauriem de treballar a fons el missatge 1 que potser és el que no tenim prou definit i per això potser sembla que l’independentisme hagi perdut el somriure. Perquè no visualitza un camí plausible cap a l’èxit en el que caminar amb alegria.
Jo aporto algunes idees:
Una vegada guanyades clarament les eleccions del 21-D per part de l’independentisme, l’estat espanyol es trobarà davant el dilema de respectar el resultat de les eleccions, (és a dir negociar una independència civilitzada) o deixar descaradament de ser un estat democratic (és a dir no respectar el resultat de les eleccions). Segurament farà això. Però nosaltres haurem recuperat el control de l’administració i amb la república proclamada i el control de l’afdministració podem anar construint la república i fent passes en el procés constituent. La derrota del 21-D de ben segur que provocarà baralles internes dins del PP i entre els partits espanyols. Més d’hora que tard la corrupció li esclatarà amb més o menys força a la cara al PP. Més d’hora que tard el sistema de pensions i els desequilibris financers de l’estat esclataran. Més d’hora que tard el règim del 78 entrarà en descomposició i els seus creditors es posaran molt i molt nerviosos. Més d’hora que tard hauran de retirar els piolis… Quan arribi aquest moment podrem fer el pas que ara no hem pogut. Però segurament ni tan sols caldrà perquè quan arribi aquest moment ja s’hauran adonat que més els val pactar una independència civilitzada que haver-se d’empassar un altre derrota d’una independència que no podran evitar. Arribats a aquest punt l’estat espanyol és expert en canviar el nom de les coses per no confesar la seva derrota. igual com del rescat d’Espanya n’hi va dir “crèdit tou a la banca”, segurament de cara al cosum intern espanyol de la independència de Catalunya n’hi dirà “confederació dins de la Unió Europea” o quelcom així. Però nosaltres tindrem l’autonomia que ens cal, que és la de Portugal.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
12.12.2017 | 01:32
Com és possible que no hagen tret enquestes falses, que diguen que el bloc colonialista guanyarà?
Tenen enquestes reals que manifesten la impossibilitat de derrotar la República. Per açò incrementen la seua ràbia i escampen la tírria.
Ahir, a la fi, em vaig comprar un mocador de seda groga a tall de bufanda. Suau i amable al tacte. Al mercadet del Pallol, a Reus. La venedora de la Ribera d’Ebre, m’explicava l’acoquinament que tenia. Que en dubtava del resultat. Que no sabia si era bo tirar endavant o retirar-se a l’espera de que escampara la boira. Que s’havia indignat amb l’1-O.
Amb aquesta gent és a la que cal fer raonar i enraonar, doncs estem a la cruïlla, i que quan les bastonades espaÑoles comencen no s’aturaran fins occir-te.
Aquesta votació de la setmana que ve només hi ha una elecció i triatge:
o vida plena o mort empalada.
No n’hi haurà terme mig.
El principal enemic d’aquest poble és dintre d’ell mateix que s’anomenen en la Bíblia: els tebis i porucs.
Ponç Pilat sabia què calia fer per provocar barallar-se els jueus colonitzats.
Els somriures han d’ésser satírics i demolidors. Carregats de vidriol.

ESTEVE TORRUELLA
12.12.2017 | 02:45
Gràcies Vicent!!!! Torno a somriure!!!
“El somriure és l’única línia corba
que ho REDREÇA TOT”😊😊😊
VISCA LA REVOLUCIÓ DELS SOMRIURES!!!
Maria Solà

Jordi Miralda
12.12.2017 | 04:46
Totalment d’acord amb Vicent Partal. Ara bé, cal dir que si el bloc independentista no guanya, crec que sí que hi hauria la possibilitat d’un govern del PSC i Catalunya en Comú, en què els de Ciutadans i el PP votarien a favor de la investidura de forma excepcional, simplement per assegurar que hi hagi un govern contrari a la independència, i posant evidentment moltes condicions als Comuns que no m’estranyaria que acabessin acceptant. Cal tenir-ho en compte, per desaconsellar a la gent votar CeC.

Andreu Sancho
12.12.2017 | 07:10
Tens raó Vicent, cal fer l’esforç per recuperar la il.lusió, una nova il.lusió serena i determinant. Una il.lusió intel.ligent que superi la candidesa prèvia a l’atunyinament de l’1-O i del 155!

Elisa Berdalet
12.12.2017 | 07:33
Sí, hem de mantenir l’esperit de la revolució dels somriures, és la nostra “marca”. La marca de les vies catalanes que cada 11 de setembre hem preparat i realizat tots aquests anys amb tanta il·lusió,
dels concerts multitudinaris o del discret Cant dels Ocells per un clarinet a les 8 del vespre al balcó de casa,
dels Jordis, els consellers i el vicepresident saludant-nos a l’entrada de l’Audiència Nacional,
del President a Brussel·les animant-nos a cantar i somriure.
Però ara el somriure ha de ser el que deuria tenir l’Avi Siset esperant al portal: el del somriure de la fermesa, d’una lluita no violenta, el somriure de la perseverança.

Salvador Rofes
12.12.2017 | 07:33
Estic d’acord en part amb el que escrius en l’editorial. I em remeto al millor article que he llegit sobre el que ens està passant que es el de la revista NÚVOL i escrit per en Josep María Camps que em va fer descobrir un nou mot que desconeixia i que per a mi es la paraula de l’any: CISMOGÈNESI
https://www.nuvol.com/noticies/saps-que-es-una-cismogenesi-nestas-vivint-una-de-grossa/
Aquest article va ser sàviament comentat per en Joan Josep Isern en el seu blog
https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?p=281757
i, cada dia que passa observo com la cismogènesi es va fent més i més grossa i possiblement serà en alguns casos irreversible. Però no només es fa més grossa sinó que te efectes col·laterals molt greus: sobre la salut, trencament d’amistat de d’infància que s’entesten a dir que Espanya és un estat de dret i que els catalans han fet un cop d’estat, famílies que es trenquen perquè hi ha gent amb la que no es pot parlar (per sort aquest no es el meu cas i podrem tenir un Nadal més o menys crispat depenent dels resultats electorals, però si el d’alguns amics)…Hi ha amics unionistes que volen que hi hagi pau i s’acosten tot melosos dient “que la política no et faci perdre les amistats”….Doncs sí, jo personalment estic crispat. Estic crispat amb aquells que em deien que estàvem a un pas de l’independència i que se’n fotien de mi quan els hi deia que sense exèrcit això era impossible, amb els que deien que tenien tots els deures fets i que Espanya no s’atreviria a fer res perquè Europa reaccionaria, etc. Però al final penso: no discutim més, reconcilient-nos perquè tots volíem el mateix, la República de Catalunya, malgrat que alguns creiem que era impossible.
Ara be : els que justifiquen els empresonaments, els que defensen que “España es un estado de derecho y la justicia es igual para todos” no els penso perdonar perquè en el fons son còmplices d’un genocidi cultural que avança cada dia que passa i que patiran els nostres fills i nets. Ho sento: s’ha acabat d’anar de bon “rotllo”. Amb aquests ni una discussió: ruptura total i cadascú a casa seva. I ho diu algú que fins fa un parell d’anys era federalista. No soc cap taliban.

Sílvia Fortuño
12.12.2017 | 07:36
Bon dia.
Sr. Partal, jo amb qui més confio és amb les persones que em trobo a totes les manifestacions, no en sé el nom, ni d’on són ni que fan, però sé que ellas, ells i jo podem arribar molt lluny. És a dir que tinc plena confiança amb els meus conciutadans.
Ara bé, pensar que a l’altra banda del riu no s’intentarà fer una tupinada és no conèixer qui hi ha l’altra banda. A vostè no el tinc per un ingenu però amb aquest article sembla que vostè necessités més proves per saber del que són capassos.
Altrament, estar alertes de possibles fraus no em sembla inútil. Estic d’acord que aquest estar alertes no ens ha de fer caure amb cap mena de provocació que és el que faran més enllà del dia 21, i cada cop més intensament, doncs per evitar-ho també cal estar atent.

Joan Rubiralta
12.12.2017 | 07:37
De fet és dur haver d’aguantar segons quines agressions que no són noves però són les ultimes. El trio del 155 i els poders econòmics i els mitjans de comunicació que els acompanyen, són visibles i es fan sentir. Ara bé, el que cal és contrarestar-los amb bon to, que diria en Mas, amb tranquil·litat i bones maneres i buscant més el convenciment per la via dels fets que amb la imposició de la nova realitat republicana.
Per convèncer a la gent, a més dels exemples que han de sortir dels polítics en campanya electoral, cal que la resta de sobiranistes hi anem amb un somriure a la cara perquè serem més ben rebuts que si fem servir paraulotes i insults que no porten enlloc, perquè l’interlocutor ho pot interpretar com una falta d’educació i perquè així no es convenç ningú. No es tracta que els independentistes anem a fer coaching ni treballem intensament la intel·ligència emocional, però no podem oblidar que ens adrecem a persones amb dubtes i amb perjudicis apresos i per convèncer compta tant el fons de la qüestió com la forma en què l’expressem. I això cal fer-ho arreu del nostre àmbit d’actuació sense desaprofitar cap oportunitat i sense fer cas de les informacions interessades i esbiaixades que els agents secrets espanyols es dediquen a posar a dins les xarxes digitals per tal de desanimar. A banda també de repartir propaganda electoral, enganxant cartells, repartint tríptics o penjant pancartes si convé, i intervenint a les xarxes socials amb serenitat. L’objectiu únic hauria de ser aconseguir que els unionistes obtinguessin els menors suports possibles i els independentistes una majoria en vots i escons. Deixem de parlar de resultats i de llistes i posem-nos a treballar, que el temps s’acaba.

Octavi Monsonís
12.12.2017 | 07:38
Efectivament, a l’independentisme li cal molta tranquil·litat i molta calma. Li cal creure en les pròpies forces. I per a això s’ha de guanyar el 21. De moment, d’ací a les eleccions, en lloc de posar-se neviosos i veure conspiracions per totes bandes, que treballe cadascú per atraure gent dubtosa a l’independentisme.
Primer. Tots els que van votar sí més els que hi volien però els ho van impedir han d’anar com un sol home a votar partits independentistes. Que no es perda ni un vot per aquest cantó.
Segon. Hi ha quasi milió i mig d’indecisos. Molts seran indecisos dins de cada bloc, però segur que n’hi haurà molts que dubten entre votar independentista o unionista. Cal detectar-los aquests darrers i fer la faena individual que no poden fer els partits, que és el tracte personal, i debatre amb ells què els aporta l’independentisme i què l’unionisme. I després que voten el que vulguen, però s’haurà treballat amb ells i això és l’important.
Tercer. S’ha d’explicar els avantatges socials que comportarà la independència. Especialment les pensions, que Espanya no les pot garantir i Catalunya sí.
Quart. Exigir l’alliberament dels presos polítics i el retorn sense càrrecs del exiliats. Denunciar l’ocupació de Catalunya i l’espoli a què està sotmesa.
Cinqué. Dirigir la campanya cap als que voten unionisme, especialment als barris més deprimits de Barcelona i dels voltants. És ací i amb aqiesta gent on s’ha de fer forat. Mostrar la contradicció de votar Espanya que és la que ha suspés les lleis socials catalanes.
De manera que no hi ha temps de posar-se nerviosos i sí de treballar molt. I que siguen ells els que els rosseguen els nervis.

Laura Cendrós
12.12.2017 | 07:38
Aquesta Espanya inquisidora em treu de pollaguera! Tot just arribo de Brussel·les, que puc dir que ha estat una de les coses més emocionants que he viscut últimament, ja no només la manifestació, sinó la Gran Place el dia 6 al vespre….això va ser espectacular, i em trobo amb l’espoli de Sixena! I amb els aires de tot el que em veig a venir fins el dia 21…el somriure se m’està acabant…però després de llegir-te, faré un últim esforç….

Jordi Balbastre
12.12.2017 | 07:39
Quina és la darrera rao d’aquestes eleccions autonòmiques? Extranyes eleccions.
Pel que fa als somriures. No patim per això. Admirablement la gent està al peu del canó. La il·lusió pels núvols, tornant de Brussel·les la gent cantava i aplaudia amb immensa alegria. Els catalans acabaran allò que van començar fa tants anys – és un repte que tenim la sort i l’honor de viure, i això ha passat a molt poques persones en aquest món.

Melitó Camprubí
12.12.2017 | 07:40
Estimat director, avui crec que heu encertat les claus. Per construir amb garanties calen uns fonaments ferms. Aquest és un principi que els arquitectes respectem escrupulosament – ja que en responem -però que els polítics obliden sovint. Estem construïnt un edifici molt bell però molt arriscat. Només cal que no ho perdem de vista i continuem la construcció amb ordre, il·lusió i seny. A les obres hi ha dies que plou o gela i aleshores és millor esmerçar els esforços en allò més apropiat al moment que no pas començar a remugar i a barallar-se pel maltemps.

Xavier Giró
12.12.2017 | 07:40
És molt difícil confiar en unes eleccions netes veient totes les fronteres que s’han traspassat. Personalment em preocupa que hi hagi un frau electoral i que s’apunti com a responsables als partits de la República i els CDRs. L’entrada de la Guàrdia Civil a l’Idescat de fa una setmana m’ha fet pensar en aquesta possibilitat.

pep gaya
12.12.2017 | 07:43
En definitiva, el poble que estima les urnes, les urnes li ho agraïran, i com que el que va començar pel poble acabarà amb el poble l’èxit està de part del poble. Tampoc cal ser badocs per no veure els esforços desmesurats de les élits madrilenyes per destroçar-ho tot però en el seu suposat “elixir” està la seva pròpia desmesura i el poble de Catalunya demostrarà a les urnes que continuem somrient. Nihil novum sub sole, els castellans sempre han fet el mateix i han anat perdent bous i esquelles, “tienen testículos en lugar de sesos en la mollera” deia Unamuno, que ho rematava escribint al seu amic Azorin “merecemos perder Catalunya, como hicimos con Cuba”. Catalunya en canvi té el seny, i des de 2010 la rauxa suficient per no deixar-se entabanar pels “cojonudos de siempre”. Ni tristos ni decebuts, a les urnes que serán sempre nostres.

Daniel Vives
12.12.2017 | 07:45
El rei no va dir ‘que no se vuelva a producir’ sinó que va dir ‘que no se pueda volver a producir’.
Qui no hi vegi la solució final és que viu a matrix

Ana Fernàndez
12.12.2017 | 07:51
Em semblem molt justes i oportunes les seves paraules, pero Brussel.les continua sent la prova que els sonriures catalans encara són molt amples i plàcits

Roser Giner
12.12.2017 | 07:57
Només hi ha una eixida. Votar, a contracor, però votar el dia 21, tant se val a quin dels tres partits, CUP, Junts Per Catalunya, Esquerra Republicana. És la única possibilitat de tirar endavant la República. Són els que eren el 20.09, 01.10, 03.10, 10.10., 27.10, 08.011 i abans. Han estat foragitats, empresonats, exiliats, acusats i nosaltres també, perque els Jordis són a la presó. Tots ells i elles poden continuar lluitant i fer la feina, els altres no. Si no guanyem, i GUANYAREM, serà la fi. Missatge per aquells que dubten ….. si ho fan bé, no ho fan bé, es van equivocar, es van arronsar, etc. etc. ….. estem enrabiats, decensís : si no omplim les urnes de vots per aquests tres partits, ja podeu dir adéu a la immersió llingüstica a les escoles, per exemple i tantes, tantes altres coses. Color groc sempre a punt, mobilització ametent, no baixar els braços i molta paciència fins el dia 21.
Recomanacions: Música, serenor, fires de Nadal, teatre, llegir, escollir els llibres per a regalar, galeries d’art, museus i …… sempre a punt per actuar i votar el dia 21. Ho vam fer el dia 1 d’octubre i ho tornarem a fer, encara més, el dia 21.

PAU BOLDU
12.12.2017 | 08:47
A part de somriures i de somnis, cal explicar per que volem una Catalunya independent.
Com es possible que no es digui que les pensions pujarien més de 200 euros al mes? Com es possible que no s’expliqui que no hi haurien escoles de primera i segona, sino que totes serien com les millors concertades? Com es que no s’explica que els Impostos baixarien?
No entenc que la política només sigui de principis generals que aburreixen de tant repetir

Salvador Aregall
12.12.2017 | 08:50
No sé exactament per quina raó l’independentisme s’ha portat darrerament al terreny emocional. Les emocions són coneccions neurològiques molt difícils de trencar. Sentir-se espanyol és una emoció que no es pot posar en contradicció en voler la independència. Això ho està fent molt bé l’unionisme des de tots els seus mitjans que són moltíssims. Hi ha qui ha sabut convertir l’emoció en sentiment, es a dir, a racionalitzar l’emoció: sóc andalús o extremeny i mai renunciaré a ser-ho però vull formar un nou estat per millorar el nivell cultural, econòmic i social, amb eines més democràtiques, que assegurin recursos i possibilitats de prosperitat als meus fills i també vull formar part d’aquesta cultura i matisar-la. El sentiment es pot integrar, l’emoció no. Si aquestes eleccions són emocionals, com sembla, no anirem bé.

DOLORS SOLER
12.12.2017 | 08:58
Altrament costa sonriure despres de tot el que ha passsat, pero es veritat que no poden perdre de vista l’eséncia d’aquesta revolució. Moltes vegades penso com hagués reaccionat Muriel Casals als aconteixements que s’han precipitat a partir del 20 de setembre….. I la seva memoria es molt present en mi per baixar el to de l’emprenyament que m’ocasionen les detencions i aquests tics, gestos, actes i declaracions faixistes i autoritaries provinents de l’estat veí i les consequencies de l’aplicació del 155 al “libre albedrio del Gobierno”. Com diu l’Andreu Sancho hem de superar inteligentment la candidesa anterior a l’1-O i jo hi afegiria que ho farem, primer omplint les urnes de vots independentistes i mes tard, no hi sería de més, amb alguna acció contundent per demostrar que encara som aqui dempeus, que no canviarem de parer i no ens faran fora del govern de la Generalitat. I ho farem amb un sonriure (quantes clases hi ha de somriures?) inclós. Gracies Vicent per les teves paraules.

Víctor Gonçal
12.12.2017 | 09:04
En contra de l’opinió majoritària dels comentaris dissenteixo de l’editorial. Jo fa temps que no somric, si més no en relació a tot això que està passant. La revolució que vull no és la dels somriures, sinó la del som lliures. Respecto i m’arrenglero amb la gent que critica el director, els que farts de pedagogies i d’intentar convèncer, creuen que la supervivència ens va en guanyar.
Tampoc estic gens d’acord amb l’explicació històrica que fa del creixement de l’independentisme. En primer lloc perquè més enllà del 15 o 20% que es sol dir, antigament ja hi havia molt independentisme emocional amagat que no se’n declarava perquè ho considerava una utopia inabastable. El relat que s’ha construït sobre que hi ha una majoria que se n’han fet de cop i volta no és precís. En segon lloc perquè allò que realment ha afegit gent a priori refractària a l’independentisme no ha estat tant que el procés hagi estat molt “engrescador”, certament no culturalment engrescador (ja ens dirà el director on han estat els grans debats i propostes culturals dels procés, engrescadores o no). Allò que objectivament més ha contribuït a afegir gent a l’independentisme ha estat les accions del propi estat que mica a mica han deixat sense cap argument ni possibilitat de reforma als qui d’entrada pensaven que Catalunya podia tenir cabuda a Espanya. Començant per la sentència sobre l’estatut, que ja va suposar un important punt d’inflexió en l’independentisme, com tothom sap, però seguint amb una cadena imparable de greuges fins a l’abolició de l’estat de dret actual. És això, mal que pesi, la reacció ètica a l’inacceptable, que ha fet sumar partidaris. El relat que es vol vendre de l’engrescament cultural i plural té un biaix ideològic de negació del caràcter nacional de la república. Un biaix que mitjans com l’ARA sempre han promogut des dels seus inicis, però que Vilaweb tradicionalment se n’havia distanciat fins fa un temps, quan ha passat a engreixar el discurs anacional, identitàriament difús o neutre, dels partits i associacions afins. La seva mateixa intervenció a Stanford (http://www.dailymotion.com/video/x6bfrtb) negant que això respongui a un conflicte entre el poble espanyol i el català (un conflicte amb més de 300 anys d’antiguitat!), n’és un reflex. A mi en aquest relat d’intentar (infructuosament afegiria) sumar al preu que calgui no m’hi trobarà.

Pep Agulló
12.12.2017 | 09:23
Avui em sento interpel·lat per l’editorial. Anit encara no l’havia llegit i vaig enviar un WhatsApp en Vicent per treure’m de sobre la pressió d’haver d’estar bregant amb el nucli de familiars, amics i coneguts que no paren d’enviar-me fake news. Em sento rodejat per aquest clima d’impotència que ens volen imposar de “no hi podrem fer res”. L’editorial és molt oportuna.
En la linia d’Aseret Almar i Perer Hernández, no veig quasi TV3 ni escolto Cat.Ràdio, passo de campanya, en general prefereixo els inputs escrits: Vilaweb, El Punt (diari i TV)… M’haig de blindar perquè una constant preocupació per la situació política em faria emmalaltir. Encara que pel què estic escrivint entraria en els subjectes del penúltim paràgraf de l’editorial, emocionalment estic alterat, menys tolerant, un pèl engoixat pels cops repressius, però racionalment em sento tant crític com sempre.
Per somriure ens cal l’art, en Vicent s’ho ha deixat.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!!

josep SELVA
12.12.2017 | 09:30
Fa temps que llegeixo editorials que em recorden les epístoles de Sant Pau als Corints, als Efesis,…. “Els nostres somriures ens salvaran i serem recompensats quan el Fill del President baixi del balcó del Palau de la Generalitat i habiti entre nosaltres”. Aixó serà d’aqui 2 mil anys mes o mneys. Però, que son els segles comparats amb l’eternitat?
Hi ha somriures de complicitat, somriures de cordialitat i els somriures de Forrest Gump. Trieu el vostre somriure i mireu-vos al mirall quin us queda mes be a la cara.
Si no us en queda be cap, torneu a la biblioteca, llegiu les memòries d’en Tísner. Son quatre volums on explica com un pacifista antimilitarista com ell va lluitar al front en una guerra contra el feixisme. En el front, el mes semblant a una boca eren les espitlleres dels bunquers i les trinxeres, i aquestes boques no somreien mai.
Van perdre, molts hi van deixar la pell, però van lluitar serrant les dents.
Amb el somriure, la revolta, peró mai amb el somriure dels covards ni la rialleta dels conills.

Teresa Puig
12.12.2017 | 09:36
Cert que és difícil somriure, però és l’arma més poderosa que tenim, mireu quins resultats ens han donat fins ara. Mai ens haguéssim pogut imaginar arribar fins aquí. Tots coneixem la bèstia i no ens ha de sorprendre res. Tampoc vol dir abaixar el cap, però jo no veig que ningú l’hagi abaixat! Els piquen fort, però el nostre somriure pot més. No en dubteu!

pere carlos mor
12.12.2017 | 09:42
tewrterter

pere carlos mor
12.12.2017 | 09:43
Ho sento, sols provaba, ara se que puc opinar.

Pep Agulló
12.12.2017 | 09:45
Ara he llegit el comentari d’en Víctor Gonçal aparegut mentre feia el meu. Interesant. Jo he respost a l’editorial des del punt de vista del joc de les emocions negatives i no pas des del punt de vista del relat (Gilles Lipovetsky).
L’argument principal diu: “El relat que es vol vendre de l’engrescament cultural i plural té un biaix ideològic de negació del caràcter nacional de la república”. l’antinòmia nació-república no s’explica (s’enten) per ella mateixa. Si seguís amb el text en faria una mala crítica…

Gemma R.
12.12.2017 | 09:52
Estic molt d´acord amb l´editorial perquè és oportú en aquest moment rebaixar emoció. Tots estem molt preocupats pel que està passant, i tots i cadasqú de nosaltres hem de treballar cada dia la paciència, l´empatia, i hem de racionalitzar la por. La por és un estat d´ànim gens productiu, que minva moltes energíes i que fa prendre decisions impulsives i sovint errònies. És normal i humà tenir por. Només els intel.ligents la tenen i dins aquest grup, només els forts la superen. Hem de ser un poble fort i estable emocionalment si ens en volem ensortir. I ens ho debem els uns als altres. L´Estat Espanyol sap que no pot utilitzar més la força, per tant la guerra la centra en la por i l´emoció. Ens volen enfonsar emocionalment i per guanyar no ho hem de permetre de cap de les maneres. No només ens enfrontem als interessos d´Espanya, també als de la UE. Per tant fora romanços, res de por. No sempre somriurem, no sóm estupits. Passen coses greus que ens colpeixen. Però s´ha de convertir la rabia en quelcom constructiu, mai destructiu. Mireu enrera i com diu l´editorial, veieu el que hem aconseguit malgrat tot. Em passat moltes probes d´estress i ningú es fa enrera. Sabeu el que vol dir això? És inmens! vol dir que la República tardarà més o menys en materialitzar-se. Però ja és aquí, ja existeix dins nostre i no hi renunciarem mai. Per tant, res de por. Confiança i fermesa per empènyer fins al final. La República és il.lusió, és canvi, és justicia. Penseu sempre en aquestes tres paraules mentre parleu amb algún unionista. Els vostres ulls han de transmetre això, perquè amb aquesta fermesa no calen massa paraules. Salut i República!

Josep Maria Martín
12.12.2017 | 10:03
Brusel·les no és la solució.
La solució seria engrescar la gent amb projectes de futur dels que ningú en parla. No hi haurà llibertat ni domriures sense que els partits parlin de:
-Justícia pròpia.
-Solucions socials avançades (sense dèficit fiscal)
-Veritable democràcia (no borbònico-franquista)
-Corrupció zero o molt difícil.
-Ensenyament obert a tothom de qüalitat.(possible sense dèficit fiscal)
-Participació en la vida municipal
-Sanitat pionera (possible sense deficit fiscal).
-Hisenda justa i progressista (Montoro al revés)
-Jubilació diferent i del segle XXI (no déficit fiscal)
-Televisió i ràdio sense censura.
-Procés constituent participatiu engrescador.
-….
-Seguiu la llista, partits, si us plau..
Per què NOMÉS saben parlar de democràcia??

vicenta serra
12.12.2017 | 10:08
Merci Vicent, has descrit el que em passava fa uns dies. Sabiem que fins el 21D hauriem d’aguantar molta pressió i tot i així estavem començant a enfonsar-nos. Som-hi i amunt de nou, per animar-nos podem pensar en la cara que els quedarà quan tornem a guanyar.

Albert Miret
12.12.2017 | 10:26
Vicent. Tens més raó que un Sant, però per la mateixa raó, jo no em canso de dir que ells ho tenen molt més pelut que nosaltres, per les raons que sintetitzo a continuació.
1. Ells tenen clarament un compromís amb els resultats d’aquestes eleccions. Pels seus comportaments propis de la por, es dedueix que van prometre a algú -segurament el mateix que els va forçar a fer-ho amb dos mesos i no amb sis com volien ells-, que demostrarien que a Catalunya són més els unionistes que els independentistes. Ara ja ho estan dubtant profundament, com ho faria qualsevol veient les enquestes encarregades per a ells mateixos i de pago, i això els causa pànic perquè pot inclinar la balança cap al nostre costat.
2. No tenen cap més projecte que el de fer-nos esclaus per a poder dominar la nostra economia i el nostre futur. Futur que no poden fer atractiu perquè ja els coneixem de tota la vida, pel que mancats de qualsevol atractiu, ens castiguen tant com poden, com fan amb les seves dones quan se separen perquè ja no ho poden aguantar més. I ells, emparats en el masclisme profund i allà ambiental, sovint les maten perquè mai podrien convèncer-les que amb la pallissa de cada dia seran més felices. Exactament el mateix argument que usen amb nosaltres.
3. En el fons de la seva ànima, saben perfectament que la independència és només qüestió de temps. Si no és ara, serà una mica més tard, però serà. És per això, que mentre un ministre ens roba directament els diners que hem guanyat, l’altre ens buida un museu, l’altre ens amenaça de fotre les brutes grapes al nostre sistema d’immersió a les aules, l’altre ens rapta la nostra policia per l’única raó que en saben molt més que ells i resolen els atemptats -que encara ningú sap d’on venen- en hores i no en anys com fan ells, l’altre fa lleis i amenaces per fer que les nostres empreses canviïn la seu central de lloc, i l’altre intenta colar una llei al sistema judicial europeu fent el ridícul de la seva vida quan li diuen que allò no és Espanya, que allà pretenen la justícia i no la injustícia.
4. La seva tècnica -que no és cap tècnica sinó el fruit del pànic- és la de l’atac global el més cruel possible. Amb això saben que s’hi van jugar les engrunes que els quedaven de credibilitat dins del món civilitzat, i saben que ja ho han perdut. Per tant, si no guanyen aquestes eleccions, o les guanyen massa il·legalment de manera que tothom vegi la trampa, mantenir una certa credibilitat a partir de llavors els serà extraordinàriament difícil. Però a pesar d’això, és tanta la por que tenen, que prefereixen jugar-s’ho tot abans d’acceptar la realitat.
5. La seva actitud després d’inventar-se el 155 en la seva versió més perversa, no provoca cap canvi en el procés que declaren mort cada dia, i que mal que els pesi, cada dia està amb més vitalitat que el dia abans. Això, sense donar-los cap avantatge, els està conduint cap a un fracàs que ja no té tornada enrere amb el poble que pretenen “governar”. Al principi, amb un diàleg sa i una mica de sentit de justícia, hagueren pogut mantenir la seva malaltissa idea de la España unida. Ara això és impossible, ens han fet massa mal. La relació entre els dos països serà molt difícil fins d’aquí a unes quantes generacions. O creieu que els nostres fills, néts i besnéts no recordaran el que ens han fet?
6. Però a ells els domina la ràbia, no pas el raonament, i com que només saben utilitzar la força -encara que sembli mentida que no hagin après res després d’haver perdut tot el seu imperi amb el mateix sistema- continuen tractant al que no està d’acord amb ells amb la crueltat més gran possible.
7. Un país que pren les seves decisions a través de l’odi i la venjança, és un país feble, que sap que no és competitiu per a res, que sap que no pot convèncer a ningú perquè no té cap argument mínimament intel·ligent ni cap projecte il·lusionant. Sap que el seu país tal com és avui s’està acabant, perquè cada dia se sent més i més estrany en el seu hàbitat (tempus fugit).
És per tot això, pel que els veig cada vegada més insegurs de què fan, cada vegada més bèsties, perquè el que han fet fins ara no els ha servit per acollonir-nos, sinó al contrari. Perquè veuen que el procés, lluny d’haver-se acabat, cada dia està més fresc i fruitós, i perquè tenen molta més pressa que nosaltres. El 22 pot ser que tot se’ls giri d’esquena.
Endavant, ara ja sabem segur que no ens poden vèncer!

Vicenç Mateu
12.12.2017 | 10:33
L’esforç realitzat per totes les entitats i institucions. Les xarxes de persones anònimes. La il·lusió de tanta gent.
No podem llençar-ho per la borda enduts per emocions induides des de l’estat i els partits que li fan el joc ni enterrar-ho en l’oblit perquè sentim que les forces s’esgoten.
Les emocions es gestionen i canalitzen. Les forces es renoven.
El nostre objectiu és la República. El nostre adversari és amorf i tergiversador.
Hem de mantenir el convenciment i la determinació. No hi ha més camins.

Josep Maria Martín
12.12.2017 | 10:42
Albert Miret i altres:
Mai llegeixo comentàris de més de 40-60 línies.
Fan Vilaweb poc dinàmic.
Però la redacció de VW té la paraula.

Antoni Gordó
12.12.2017 | 11:48
Jo crec que ara hem de guanyar, més enllà de crítiques al que s’ha fet, que motius n’hi ha, sobretot a no defensar la nit de la proclamació de la indepència, quan van decidir no defensar-la assustats per les amenaces de l’Estat,
I per guanyar HEM D’ANAR A BUSCAR LES PERSONES QUE ENCARA DUBTEN.
No farem res d’enviar coses als convençuts. Hem d’anar a buscar els que dubten.
Segur que als vostres contactes telefònics teniu una dotzena de persones que no ho acaben de veure clar. Segur que teniu veins i coneguts als que passa el mateix.
El que cal és LA HUMILITAT de parlar amb ells… Sereu capaços?

francesc dorca
12.12.2017 | 12:59
Somriure.
Diàleg.
Optimisme respecte al futur.
Paciència.
Pensar que la impaciència ens ha portat al 155.
Adonar-se de quines condicions no es compleixen per la independència.
Saber esperar.
Pensar que potser seran els nostres fills els beneficiaris del nostre esforç.
Tenir una descendència nombrosa.
No cedir mai en els nostres plantejaments a llarg termini.
Esperit de sacrifici.
Autocrítica.
No ens anirà malament pensar una mica.
Considerar l’efecte dels nostres actes sobre els adversaris.
Penedir-nos sincerament si potser hem caigut mai en la temptació d’odiar-los.
Estimar tothom.

francesc dorca
12.12.2017 | 13:02
Adicio:
Aquells que sou creients, demanar-ho intensament i constantment a Déu.

Francesc Beltran
12.12.2017 | 13:06
Una bona reflexió, com totes les que fas Vicent; ara bé, dius:
“ja pots explicar mil vegades que és pràcticament impossible el frau electoral”
Aqui es on es troba el meu neguit:
Visc a una escala de 8 veins.
A la bustia comunitaria ens vam trobar una targeta censal a nom dalgú que no ha viscut mai a la nostra escala.
Mirant el nom i cognoms d’aquesta persona a Google, ens surt que es un fuster de Càdis.
He intentat informarme i informar d’això a @assemblea @omnium @cdrcatoficial, sense rebre cap resposta.
Las preguntes que em queden al aire, son:
Si som molts els independentistes que hem rebut aquestes targetes, quants en seran el unionistes que també las han rebut i callen?
Com o a on podem denunciar-ho per corregir aquestes “anomalíes” avans del 21?
Com es pot impedir que els titulars d’aquestes targetes votin el 21 de manera presencial o per correu?
Perque si voten amb aquest padró, estariem parlan de frau electoral.
I aquí rau la meva preocupació, no tenir respostes.
No saber que hem de fer per evitar que gent que mai a viscut entre nosaltres, pugui neutralitzar el nostre vot amb el seu.
No saber on dirigirnos.
No saber si algú s’encarrega de gestionar aquesta anomalía.
En fí, aqui ho deixo.
Si arribes a llegir això i em dius que no m’amuini, que no passa res, que això no ens perjudica, et faré cas; però per ara, ho veig com un problema que ningú soluciona.
Salut

francesc dorca
12.12.2017 | 13:07
Saber reconèixer quan no tenim raó.
Aprofundir en els nostres judicis de la situació.

Lluís Paloma
12.12.2017 | 13:13
D’acord, però jo crec que la tupinada la intentaran, i el que hem de fer és denunciar-la quan la facin. Perquè el que és segur és que la faran tan grossa que es quedaran sense credibilitat. Per la resta, és veritat que ens estan sotmetent a molta pressió… però que només falten nou dies, isn’t it?

Pep Agulló
12.12.2017 | 14:00
Francesc Beltran. M’han arribat targetes com les que dius. Targetes censals es poden falsificar però si no estàs al cens, no votes. No? Només creen pors i desconcert. Em sembla.

Daniel Mir
12.12.2017 | 14:07
Tenim llàgrimes i tenim somriures.Tenim por i tenim inseguretat. Es normal. Això es un part.
No podem tornar on érem i em de sortir perquè ens hi juguem la vida. Sols espitjant mol fort en sortirem.
Crec que no som conscients del moment que estem vivint. Podria ser que l’1.O encetéssim una nova edat a la història mundial. Estem protagonitzant una revolució que pot deixar petita la Revolució Francesa. Es un canvi de paradigma. Poder estem fent el miràcle de passar de la Monarquia a la Panarquia sense passar per l’Anarquia. Al últim Tiranosàuri Rex s’el està cruspint la Marabunta. I no parlo sols d’Espanya i Catalunya sinó que podria derivar al Sistema. La piràmide monolítica del poder es podria estar esmorronant en un munt de sorra fina, en una duna que es mouria segons bufes el vent de la voluntat del poble. Es la Democràcia en el seu estat més pur. Es el poder del somriure.
Es per això que no podem esperar suport de ningú, perquè potser ningú en té. Potser està volant tot pels aires en plena explosió.

Sergi Guitart
12.12.2017 | 14:10
Jo els dos últims anys tampoc no he somrigut gaire com deia algun altre comentari més avall..
Des que hi ha la CUP al Parlament amb un mínim poder d’influència, i desdient-se de la seva pròpia premisa inicial de gunayar el 27S en vots, el que tenim és bronka generalitzada, van començar forçant una declaració de sobirania que va omplir el Parlament de banderes espanyoles, i que no va servir absolutament de res, de res!, a mi alló i tot el que ha vingut després no m’ha fet somriure gaire la veritat, més aviat plorar (en el sentit figurat de la paraula)..
Per mi politicament s’ha fet fatal.. no fan res més que provocar, dividir i enfrontar, així no es pot anar pel món (especialment quan el món et mira).. i el resultat el tenim al davant, teniem 1,9 milions d’independentistes al 9N2014, i tres anys després 2,2 al 1O2017.. I ja veurem el 21D que surt.. Jo hagués assaborit molt més el PRIMER parlament independentista i consolidar la nostra posició de força.. I amb tot això hem vist com es fan les coses a la EU (Scotland, Brexit) però nosaltres com es diu vulgarment “a la nostra bola”..
I el plan de futur és més bronka.. Ei! per mi us ho podeu pendre amb calma.. Si aconseguim fer un referendum o quelcom validable internacionalment (com el 21D) i guanyem de molt, ja decidirem que fem.. de moment erem el 48% a l’ultim recompte.. A Corsica sembla que ja són 56% i de moment “no se’ls en va la bola”.. Ah! I tant m’és Republica o Democràcia Parlamentaria, no sóc tant primmirat, no tinc tantes manies.. Em conformo amb INDEPENDENCIA, després ja la vestirem..I crec podem esparar uns quants anys més si cal, abans que engegar-ho tot a rodar..

Josep Salart
12.12.2017 | 16:41
Home Josep Maria Martin, jo els comentaris els llegeixo tots, llargs i curts.
Dels de l’Albert Miret i d’altres, n’aprenc molt. No tinc presa i tot ho trobo dinàmic.
N’hi ha d’altres que els trobo, més que escrits, vomitats a corre cuita per voler-me vendre la seva opinió personal, com si estiguessin en una possessió com divina.
Ja ho entenc el que dius ja, però precisament n’hi ha de llargs que són els que rellegeixo i guardo per tornar a llegir.
Be, sort el dia 21 que tots plegats ens abraçarem. Segur !!

Josep Albà
12.12.2017 | 17:06
Ho lamento però no comparteixo pràcticament res d’aquest editorial. Que hem de fer, segons vostè, deixar-nos portar a l’escorxador amb un somriure als llavis?
Celebrar que l’independentisme s’ha rendit a la primera hòstia, sense resistència?
Creure en uns polítics que, dividits, sectaris, enfrontats, febles i insegurs ens estan donant cada dia una lliçó de com perdre unes eleccions?
No estic content, ergo no somric.

Josep Albà
12.12.2017 | 17:15
Em deixava de dir que comparteixo el comentari d’en Josep Selva i pràcticament cap altre, tot i que els que excedeixen una llargada raonable no els llegeixo.

Albert Miret
12.12.2017 | 17:42
Teniu raó. Avui m’he passat però ho he vist quan ja l’havia enviat. Miraré de contenir-me, però és que quan començo, m’agrada tan escriure que em costa parar. Demano disculpes si m’he fet pesat.

Rosa Gispert
12.12.2017 | 18:53
Des

Josep Pasqual Gil
12.12.2017 | 19:02
El president d’Aragó diu que els catalans, fotuts i bagant el beure. Altres esperen treure més repressió, en aquest final de campanya, del cistellet de Mary Poppins si cal. No els feu cas.
PP, PSOE i borbons
sempre toquen els c’s.
Nosaltres a la nostra, amb serenor, bona cara i bones formes. Si cal parlar, i hi cal, a les urnes,

jordi Rovira
12.12.2017 | 21:32
M’ha agradat i reconfortat la lectura de l’editorial d’avui. Crec que no ens adonem de la feina feta, la consistència dels nostres postulats i la seva repercussió social i històrica. Penseu que el nostre és i ha estat un país d’acollida, amb onades migratòries molt importants i actuals. De tot això prou en parla la demògrafa Anna Cabré. En un panorama així, la penetració del independentisme és forta, diversificada, ferma i en progrés. Forta doncs és capaç de fer front a un nacionalisme identitari excloent espanyolista. Diversificada ja que es reparteix arreu i entre tots els sectors de població (encara que tingui més implantació en uns espais que en altres ). En progrés en tant que per fi encara el mite del getto del cinturo roig. I ferma per la calma entre nervis que anem mantinguent. No obstant, l’emprenyament s’incrementa en una reacció ben natural. I estic molt d’acord que aquest ha de ser convertit en estratègia politica, acció pràctica i gestió del temps.

Joan F Ruiz
13.12.2017 | 00:55
No Vicenç, no.
No anem bé només amb el somriure.
Fara cosa d’un mes o poc mes parlaves de la resistència Ghandiana, ferma, pacífica, però ferma.
Fins i tot a l’article es penalitzava al covard que no es plantava, resistint, si no que es doblegava en virtut d’un pseudo pacifisme, mes que no pas al que fart donava una resposta més forta.
Crec que va ser un error donar, després del 1-O, uns dies per a intentar negociar, hauríem d’haver fet directament el reconeixement de la República, molt pitxor no pofia haver anat.
Resistència ghandiana, no dels somriures.
S'ha afegit la noticia a Favorits