El colp d’estat contra les institucions catalanes que començà el 20 de setembre té diversos objectius. El més obvi és desmantellar la tasca del govern i impedir que la proclamació de la República siga efectiva, de moment. El segon, també molt clar, és aprofitar l’avinentesa per fer coses com el saqueig d’ahir al Museu de Lleida. Però hi ha un tercer objectiu que si triomfàs seria més durador i molt més preocupant encara: volen destruir el tarannà de la Revolució dels Somriures.

Durant els vuit anys d’aquest procés cap a la independència, el creixement dels partidaris de la República ha estat immens i s’ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d’atraure nova gent en favor d’un projecte que és engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador. La facilitat amb què àmplies capes de la societat catalana han esdevingut independentistes s’explica pels fets que es volen contrarestar, com és evident. Però en bona part també per la dinàmica social extraordinàriament positiva i afirmativa que l’independentisme ha sabut crear. Sempre a favor, sempre constructiu, sempre plural, sempre obert.

El colp d’estat emparat en el 155 és una agressió brutal, única. Les detencions, els empresonaments, l’exili, les amenaces, la violència uniformada i civil, la persecució judicial, la censura, tot s’ha dissenyat per aniquilar l’independentisme. L’estat ha posat tota la maquinària en marxa i amb la màxima intensitat. I tanmateix…

I tanmateix no aconsegueix resultats tangibles. Ni fent servir les eines més potents que té i que fan perillar la seua imatge i la seua credibilitat. Les eleccions són una incògnita, és cert, però, amb totes les dades que anem acumulant, ara ja, res no indica que hi haja d’haver un enfonsament de l’independentisme, un canvi radical de tendència. L’independentisme pot guanyar la majoria en escons o pot quedar-se a la porta d’aconseguir-ho. Però cap dada no fa preveure que els unionistes s’acosten ni tan sols a la possibilitat de capgirar la tendència, de guanyar ells, de poder formar govern. Els blocs es mantenen amb variacions mínimes i, en tot cas, es reparteixen els escons de manera diferent entre els partits que els integren. Poca cosa més. I això, amb tots els esforços que han fet per destruir-nos, ja és, d’entrada, impressionant. La resistència del mur independentista és molt més que remarcable.

A més, perquè enmig de l’atac continu i per tots els fronts imaginables l’independentisme continua demostrant una força i una empenta incomparables amb les que pot arribar a tenir el bloc del 155. Al carrer de la Marina de Barcelona, creant un riu de llum pels presos, o a Brussel·les, fent una manifestació a 1.300 quilòmetres de distància que causa admiració a tot el món, per esmentar només els dos casos més evidents. Objectivament, amb la campanya ja tan avançada i les tendències estabilitzant-se, els independentistes haurien de mantenir una calma i una serenitat plenes. A Mariano Rajoy no li facilitem gens les coses. Ens pot jutjar a tots si vol, ens pot amenaçar a tots si vol, pot mantenir a la presó mig govern i deixar a l’exili l’altra meitat, però la seua fórmula per a resoldre la crisi catalana no fa pas la sensació que funcione gens ni miqueta.

I ací és on em preocupa que, malgrat això, puga fer forat el 155. Perquè veig molta gent massa encrespada, nerviosa i excitada. Més que no s’havia vist fins ara. I detecte un canvi de mentalitat que em preocupa profundament. Veig una tensió i una inestabilitat emocional que no considere justificada i que es fa visible en l’èxit que aconsegueixen les polèmiques sense cap sentit que no paren d’aflorar, l’una darrere l’altra. Qualsevol rumor conspiratiu de WhatsApp, qualsevol teoria absurda que algú fa circular, troba un ressò avui en amplis sectors independentistes que abans no trobava. Per exemple, ja pots explicar mil vegades que és pràcticament impossible el frau electoral, que la gent s’obsessiona i converteix fets anecdòtics en autèntiques categories. I hi fa voltes i més voltes, sense voler escoltar. És com si de sobte haguéssem deixat de creure en les nostres forces i ens pensàssem que cal un miracle, al qual hem d’agafar-nos com un clau roent. Però no: no ens en cal cap, de miracle, a nosaltres. Si de cas són ells que el necessiten.

No vull frivolitzar: entenc que les escenes de violència, sobretot les viscudes el primer d’octubre, crispen. Entenc que la impotència de veure amb quin cinisme actua el govern espanyol pot posar la gent nerviosa. Entenc que el menysteniment constant del bloc del 155 enutge. Entenc que el bombardament mediàtic puga arribar a l’extrem de fer dubtar sobre què som i què representem realment. Però no sé si som conscients que això té un preu alt. Molt alt. I que només l’evitarem si no caiem en la seua trampa.

Si els independentistes quedem atrapats en la dinàmica del malestar i la desconfiança perdrem el somriure, perdrem la capacitat d’acostar més gent encara, de guanyar més espai. I no únicament això: si perdem el somriure ja no ens diferenciarem d’ells i la batalla els serà, per tant, més favorable, perquè jugarem en el seu terreny, allà on ells se senten còmodes. I últimament em trobe massa gent que ja no vol convèncer sinó guanyar siga com siga, que ja no vol fer un país diferent sinó només anar-se’n com siga, que està disposada a deixar de ser crítica per sentir-se segura… I això és un canvi molt gran respecte de la dinàmica dels últims anys. Un empitjorament.

Per això recomane que respireu intensament i calmeu, si us plau, aquest neguit que ens pot arrossegar si ens deixem anar en comptes d’actuar reflexivament. És més perillós canviar el tarannà de la nostra revolució, tornar-nos com ells, que no pas qualsevol cosa que puga passar en aquestes eleccions. No deixeu de vigilar, no deixeu de lluitar, no deixeu d’organitzar-vos, no deixeu de treballar. Però feu-ho somrient i sobretot feu-ho recordant que si hem arribat tan lluny com som avui és perquè ens sabem forts, perquè som molt forts. Que això no us ho arrabasse el 155.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]