Pol Antràs, economista: “Els beneficis de la globalització no s’han repartit de manera proporcional”

L’abast de la pandèmia del coronavirus ha reobert, segurament amb més força que mai, el debat sobre la “desglobalització“; és a dir, la reversió del procés d’integració que ha tingut aquestes darreres dècades l’economia mundial. Aquest ha estat l’eix central de la conferència “Desglobalització?“, del professor de la Universitat de Harvard Pol Antràs, que ha inaugurat aquest matí la vint-i-sisena Jornada dels Economistes del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC). Antràs, doctor en economia pel Massachusetts Institute of Technology, es desmarca d’entrada dels pronòstics més catastrofistes sobre el futur de la globalització, fenomen que ha dedicat la seva contrastada carrera acadèmica a investigar. La seva posició és nítida: el món no és en un procés de desglobalització sinó en un de desacceleració de la globalització, o slowbalization.

Les dades, que Antràs esgrimeix amb assiduïtat, semblen fer-li costat: el creixement dels indicadors principals de la integració econòmica mundial s’ha estancat aquestes darreres dues dècades, certament, però no s’ha revertit. Per més que pugui semblar el presagi d’un declivi imminent, aquesta desacceleració era, en essència, inevitable, l’extensió lògica d’una hiperglobalització insostenible a les dècades dels vuitanta i els noranta que no es podia mantenir indefinidament.

Per tal d’entendre si el món s’encamina cap a una possible desglobalització, doncs, primer cal entendre els factors que van possibilitar aquesta hiperglobalització en primera instància, i analitzar fins a quin punt continuen operatius avui dia.

Les claus de la globalització

Antràs assenyala tres elements imprescindibles per al procés d’hiperglobalització. El primer és la tecnologia: la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a partir de la dècada dels vuitanta, el màxim exponent de les quals és l’aparició d’internet i l’ordinador personal, ha possibilitat un grau de coordinació entre les parts del procés productiu mundial impensable fins no fa gaire. El segon té a veure amb les polítiques de liberalització popularitzades arran de la “revolució neoliberal” dels anys vuitanta, que han propiciat una reducció dràstica dels aranzels i, per tant, han abaratit considerablement el cost de fragmentar la producció en uns quants països. El tercer és de caràcter geopolític, relatiu a la integració en el sistema capitalista d’un seguit d’economies, entre les quals s’inclouen les de l’est d’Europa o el sud-est asiàtic, que l’any 1990 representaven gairebé la meitat de la població mundial.

És la vigència o variació en aquests factors allò que, tal com explica Antràs, ens permet d’aproximar el rumb de la globalització i anticipar-ne una possible reversió. Les millores contínues en les TIC, com també l’aparició de noves tecnologies com ara la impressió 3D, semblen augurar-li un futur prometedor. També sembla afavorir-ne la continuïtat allò que els economistes anomenen “costs enfonsats” de les cadenes de producció mundials; és a dir, el fet que els costs associats amb la relocalització de la producció en un altre país –com ara construir-hi noves fàbriques– no puguin, per definició, recuperar-se. Això explica per què la pandèmia, tot i el primer impacte que va tenir per a l’economia mundial, no ha acabat de revertir el rumb de la globalització: vists els costs de la desglobalització, sembla que les empreses tan sols accediran a desglobalitzar-se si hi ha un xoc econòmic persistent.

Crític amb la classe política

D’on podria venir, un xoc d’aquestes característiques? Antràs ho té clar: de l’esfera política. Diversos fets preocupen el professor: l’estancament de les rondes de negociació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i la proliferació de fenòmens antiregionalistes, com ara el Brexit i la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina i la consegüent pujada dels aranzels entre aquests dos països. Però l’envit principal a la globalització és de caràcter redistributiu: els guanys de la integració econòmica mundial han estat abundants, diu, però els beneficis no s’han repartit de manera proporcional.

Antràs és crític amb la classe política: la desindustrialització ha fet que molts treballadors del primer món hagin perdut la feina o s’hagin hagut de conformar amb feines més mal pagades. I el sistema impositiu de països com els Estats Units no tan sols ha provat de compensar aquest desequilibri –mitjançant mesures com ara els subsidis a la pobresa– sinó que s’ha anat esbiaixant a favor dels més rics, que són qui més s’ha beneficiat de la globalització. El resultat ha estat un creixement de la desigualtat a Occident que la classe política en cap moment no s’ha preocupat de corregir.

“Potser els sistemes redistributius milloraran i faran que aquests beneficis estiguin distribuïts més uniformement entre la població”, diu Antràs, que s’afanya a afegir: “Francament, ho dubto.” El resultat d’aquest fracàs és l’esperat: com més desigualtat, més s’atien les flames del proteccionisme i més votants atrau la causa antiglobalista. Ací, Antràs es mostra moderadament pessimista: “En el futur, continuarem tenint un percentatge de la població que se sentirà molt alienada de la globalització.”

Tot i reconèixer aquests riscs a llarg termini, considera que el futur immediat de l’economia mundial no passa per la desglobalització sinó per la slowbalization, o desacceleració de la globalització, característica d’aquests darrers anys. L’economista acaba la conferència mencionant breument Catalunya, que, segons que diu, és en una bona posició per a treure rèdit de la conjuntura econòmica mundial postcoronavirus. Sobretot perquè l’auge del teletreball facilita a les empreses catalanes la captació de talent estranger, i alhora permet als catalans de treballar per companyies d’uns altres països sense haver-hi d’emigrar.