21.03.2023 - 21:40
L’exploració de la cova de la Vila de la Febró, a la comarca del Baix Camp, ha revelat una obra d’art prehistòrica inèdita. Ha sortit a la llum una peça més del tresor ocult de l’arc mediterrani, compost per figures d’animals, objectes que podrien representar ídols i símbols enigmàtics el significat dels quals no podem desxifrar. Per l’estil i les característiques, calculem que van ser fetes entre 5.000 i 3.000 anys enrere.
Un llenguatge congelat en la pedra
I si el temps no fos una fletxa que avança inexorablement cap al futur? I si poguéssim detenir-lo, manipular-lo, fins i tot viatjar-hi a través?
El film Arrival, dirigit per Denis Villeneuve, explora la idea d’un llenguatge capaç de transcendir les limitacions temporals de l’ésser humà. No és ciència-ficció i prou: el descobriment arqueològic a la cova de la Vila de la Febró mostra que el llenguatge i el temps poden quedar congelats en la pedra.
Un panell de més de vuit metres de llarg, amb més d’un centenar de gravats prehistòrics, ens transporta a una època en la qual els antics habitants de la zona expressaven els seus pensaments i creences per mitjà de l’art rupestre.
Quines històries ens expliquen aquests dibuixos? Quins missatges ocults ens transmeten des del passat?
La troballa de la cova
Durant l’última dècada, a l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-A prop) hem treballat a la capçalera del riu Siurana seguint la pista de les últimes societats de caçadors-recol·lectors paleolítics que van desaparèixer fa més de deu mil·lennis i de les primeres comunitats pageses que es van instal·lar després a les muntanyes de Prades.
El 2014 ens vam arrossegar per les estretes galeries de la cova de la Vila, des de l’entrada coneguda per boca d’en Peixet. Al final d’una galeria, hi descobrim una sala sense sortida en què es podien veure ossos d’animals i humans pertot arreu i també fragments d’enormes recipients ceràmics prehistòrics que no podien haver arribat allí pels estrets passos i racons que havíem deixat enrere.
Però el gran secret que zelosament guardava el jaciment encara no l’havíem descobert.
Arribada a la sala oval
El 13 de maig de 2021 serà recordat com una fita històrica per a l’arqueologia prehistòrica de Catalunya. Durant exploracions del grup espeleològic ERE del Centre d’Excursionistes de Catalunya i del Centre d’Excursionistes Àliga (SIE-CEA), es va obrir l’accés a un petit forat entre blocs i sediments.
Una vegada dins, van trobar una gran sala oval. L’espeleòleg Juli Serrano va ser el primer d’entrar-hi i s’endugué una sorpresa enorme quan va trobar un mural ple de ratlles i figures en una de les parets de la sala. No els va saber interpretar, però sí que es va adonar que allò que veia podia ser molt antic. “Quan vaig veure els gravats, vaig sentir una emoció molt gran que m’acompanyarà tota la vida”, recorda, commogut. Acabava de descobrir un dels conjunts d’art rupestre prehistòric més importants de Catalunya, que s’afegeix a la col·lecció d’art rupestre de l’arc mediterrani, Patrimoni de la Humanitat.
Els espeleòlegs, desconcertats per la troballa, es van posar en contacte amb nosaltres i amb les autoritats.
La sala dels gravats de la cova de la Vila
El nostre company Ramon Viñas, especialista en art prehistòric i col·laborador de l’IPHES-A prop, va ser el primer d’examinar els traços a les parets. De seguida va restar fascinat amb la importància i l’estat de conservació de la composició.
El conjunt d’art prehistòric a la sala dels gravats és únic per la seva composició. És dividida en cinc línies horitzontals amb tot de figures gravades, cadascuna amb un significat i un simbolisme propis. Si bé encara no s’ha estudiat a fons, hom creu que serà un dels millors exemples d’art esquemàtic abstracte de la conca mediterrània. “Aquesta composició –diu Viñas– és completament inusual i mostra la cosmovisió de les poblacions durant la neolitització del territori.”
El panell presenta més d’un centenar de motius de tipus esquemàtic. De representacions, fetes exclusivament amb la tècnica del gravat, n’hi ha de dues menes: les fetes amb eines de tall díedre o apuntat i les traçades directament amb el dit a la paret tova.
El conjunt es destaca per una sèrie de zoomorfs quadrúpedes, estel·liformes i reticulats, i també per una composició que recorda un gran ídol oculat.
Creiem que el conjunt no va ser utilitzat durant gaire temps, a causa de l’escassa superposició entre els motius i l’homogeneïtat estilística. Aquests motius es reconeixen en més parts de la península, en un període comprès entre 4.000 anys i 1.000 anys aC, per bé que de moment és difícil de precisar-ne l’antiguitat.
Per què ha arribat aquest panell intacte fins als nostres dies?
En col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la Febró, ens ocupem de la recerca i la conservació d’aquest jaciment únic.
Les excavacions van començar l’any passat i ja ens ofereixen algunes claus. Sabem que el sòl que van trepitjar els nostres col·legues espeleòlegs el dia del descobriment és el mateix pel qual circulaven els individus que van dibuixar amb els dits símbols estranys a les parets. Un fet insòlit, encara per confirmar, ens acosta a aquell moment. És un llum fabricat amb una petxina marina que va aparèixer sota el panell dels gravats. Probablement es va utilitzar per a il·luminar l’estança i va ser abandonada allí just abans que una ensulsiada tapés l’entrada a la sala durant uns quants mil·lennis, tot conservant el conjunt fins als nostres dies.
Ens falta el manual per a desxifrar els símbols
El film Arrival s’inspirava en la hipòtesi lingüística relativista de Sapir-Whorf, que sosté que l’idioma que parlem determina la nostra manera de comprendre i percebre la realitat. Per això, quan els humans aprenien el llenguatge dels heptàpodes canviava la seva percepció del temps. Aquests calamars van travessar galàxies per compartir el seu llenguatge i la seva manera d’entendre la realitat. Les comunitats prehistòriques, lamentablement, no ho van fer, o, més ben dit, no ho van fer conscientment.
Si aquesta hipòtesi lingüística és certa, quan una llengua es mor desapareix una manera particular d’entendre la realitat. Els gravats rupestres van ser una manera de comunicar-se, una manera d’expressar i d’entendre la realitat per a aquestes comunitats prehistòriques que, una vegada desaparegudes, ens van deixar amb l’empremta dels seus dits –sense saber-ho– un codi amb la seva manera de comprendre el món. I a nosaltres, els arqueòlegs, ens van llegar un milió d’interrogants per a respondre, però es van endur el manual o diccionari per a poder-lo desxifrar.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
