24.05.2023 - 07:32
|
Actualització: 24.05.2023 - 07:53
Els indecisos poden ser clau en les eleccions de diumenge. És possible que, qui guanyi a Barcelona, ho aconsegueixi amb un marge de vots escàs. I si una cosa ha quedat clara en el debat de TV3 i Catalunya Ràdio, l’últim televisat abans de la jornada electoral, és que l’esprint final es manté com una cosa de tres, i que la majoria dels candidats saben que tot dependrà de cap a on es decantin els qui decideixin el vot a darrera hora, potser diumenge mateix, encara que el PSC ja doni per feta la victòria. Ada Colau no se n’amaga. Si els sondatges no s’equivoquen, i els resultats de les eleccions de diumenge a Barcelona són tan ajustats com apunten, només necessita mobilitzar els seus votants per a repetir com a batllessa. No li cal esgarrapar els dels altres, només tenir cura que no se li n’escapin per cap de les seves fronteres. Per això, durant el debat s’ha adreçat repetidament als ciutadans “progressistes”. Els ofereix una ciutat que assegura que serà més verda, més justa, que prioritzarà l’habitatge i la lluita contra el canvi climàtic, però lluny de la infal·libilitat: admet que hi ha coses que s’haurien pogut fer millor o que falten per fer. Colau somreia quan la resta de candidats, sense excepció, atacaven les polítiques de sostenibilitat i mobilitat, amb les superilles en el punt de mira. És justament la imatge que han volgut projectar els comuns durant la campanya: el tots contra Colau. Un imaginari que els beneficia. De fet, la candidata de Barcelona en Comú insisteix a presentar les eleccions com una dicotomia: “Continuem avançant o retrocedim.” I ha estat Xavier Trias, insistentment, qui s’ha volgut erigir en l’antítesi del seu model.
Trias no s’ha dedicat a bastir una alternativa amb propostes, sinó a intentar desmuntar l’aplicació del projecte de Colau. Perquè Trias no combat tant la idea com la gestió. I ho fa amb dos pilars clau: la crítica pel “desastre” generalitzat i la falta de lideratge, en contraposició al que ell promet, presentant com a aval la seva experiència política. Trias parla d’una Barcelona capital de Catalunya i del benestar de la gent. Però no s’ha esforçat a exposar el seu projecte, potser perquè va implícit en el seu bagatge: “Em coneixeu, sabeu com sóc”, ha dit en el minut d’or. I, en canvi, ha cercat reiteradament l’enfrontament directe amb Colau, que ella atiava de bon grat: per la mobilitat i les superilles, acusant-la de mentir quan la batllessa assegurava que s’havia reduït d’un 30% l’emissió de partícules més contaminants; per la neteja (“vostès no saben gestionar la ciutat”, ha dit), o pels problemes d’habitatge (“el lloguer ha pujat un 50% amb vostè d’alcaldessa”). El missatge era implícit: Trias vol ser el batlle que enderroqui Colau capitalitzant més que ningú l’electorat descontent amb Barcelona en Comú.
I Jaume Collboni ha volgut situar-se al centre insistentment. Ha repetit que els sondatges el consideren guanyador i ha demanat una majoria àmplia per a governar; bandejant, indirectament, el frec a frec Colau-Trias-Collboni que han pronosticat la majoria dels sondatges i que també ha marcat el desenvolupament del debat. Presentant-se com el futur batlle i distanciant-se de la majoria de l’obra del govern de què ha format part, el candidat del PSC ha volgut projectar una realitat electoral inamovible. Però precisament per això s’ha endut retrets de totes les bandes. Tants, gairebé, com Colau, en tant que socis del govern municipal. Però si a la batllessa li convenia el tots contra Colau per a reforçar-se, les crítiques per la gestió a Collboni podien fer-lo trontollar en l’equilibrisme impossible de situar-se a conveniència dins el govern i fora. Un retret que li ha fet més d’una vegada Colau mateix. Collboni s’ha desmarcat de les polítiques de mobilitat i no ha fet una defensa blindada de la seguretat i la neteja. En canvi, ha reivindicat les mesures econòmiques. Encara més, ha acusat Colau de no haver defensat l’Agència Europea de Medicaments o la permanència del Mobile World Congress, en un intent de presentar-se davant els sectors econòmics com una garantia de futur. En això, rivalitzava amb Trias, el PP, Cs i Valents. “Jo he hagut de fer d’alcalde”, ha etzibat a Colau. “I per això ha dimitit, no?”, li ha respost la candidata de Barcelona en Comú.
“Em recorden el duo Pimpinela. Es barallen molt i són corresponsables”, ha assenyalat el candidat del PP, Daniel Sirera. La cap de cartell de Ciutadans, Anna Grau, els ha rebatejat com a “Bonnie and Clyde”. “Collboni fa el despistat però és l’escolanet de la senyora Colau”, ha afirmat Trias. Aquesta també ha estat una de les obsessions de Maragall durant el debat: evidenciar que Collboni ha estat una peça imprescindible del govern, recordant-li, per exemple, la responsabilitat directa en l’àrea de seguretat, culpant-lo d’haver generat “impunitat” sobre la multireincidència o d’amagar l’augment d’agents dels Mossos d’Esquadra a Barcelona des que ERC gestiona el Departament d’Interior del govern de la Generalitat. L’altra via per a intentar desgastar-lo ha estat el desgavell de Rodalia, un dels punts febles dels socialistes en aquesta campanya. Maragall hi ha insistit fins que Collboni, finalment, ha contestat: “El govern de Pedro Sánchez inverteix un 50% més que el govern del PP.” Interpel·lant Collboni i –amb menys insistència– Colau o Trias, el candidat d’ERC ha batallat per situar-se en tot moment com a alternativa, en peu d’igualtat en la cursa de tres, provant d’ampliar-la a quatre en els dies que falten fins diumenge.
Maragall, tanmateix, s’ha esforçat sobretot per desgranar propostes en tots els blocs temàtics, com volent comunicar que té un projecte per a la ciutat. Ho feia explícit només de començar el debat. Deia que la seva ciutat és “la Barcelona que sap on va, que té necessitat de rumb”. Però no eren les seves promeses les que centraven la discussió, sinó la gestió de Collboni i Colau. I potser, durant un moment, el compromís del candidat del PSC de cobrir les rondes, començant per la Ronda de Dalt.
Una promesa que, segons que ha afirmat Anna Grau, ha estat incomplerta per tots, també per Trias. “Ja n’hi ha prou de desinvertir en els barris que no voten Collboni i Colau”, ha deixat anar, també, la candidata de Cs. Grau ha criticat el PSC, el partit que més s’ha engreixat a costa dels antics electors de Ciutadans, i alhora ha provat de diferenciar-se de Sirera i de la cap de llista de Valents, Eva Parera, per la seva oposició frontal a Colau. L’ha resumida en les votacions del pressupost. Grau ha exhibit un gràfic amb els vots a favor en verd, les abstencions en groc, i els vots contraris en vermell, per a demostrar la fiabilitat de l’oposició del seu partit. “Sense el nostre suport al pressupost no hi hauria hagut ajudes covid”, s’ha justificat Parera. “Vostè va fer alcaldessa Colau i li va aprovar el pressupost”, ha insistit Sirera.
La separació de Ciutadans i Barcelona pel Canvi (ara Valents) després del vot de Manuel Valls, Parera i Celestino Corbacho a favor de la investidura de Colau, ha fet que els dos partits arribessin a la campanya amb drets electorals, i això ha originat que la lluita per la dreta sigui especialment concorreguda, amb l’amenaça afegida de la divisió del vot. De fet, Valents i Cs malden desesperadament per sobreviure, arran del perill de restar fora del consistori. I això que al debat hi faltava el quart en discòrdia que, segons alguns sondatges, podria obtenir representació a l’ajuntament: Vox. A l’altre extrem de l’espectre polític, també amb possibilitats de tornar-hi a entrar, hi ha la CUP, que va denunciar la seva exclusió del debat i va provar d’arribar al seu electorat a través de les xarxes socials.
La independència també ha estat absent del debat. De fet, només ha aparegut en els discursos dels partits a partir de l’equador de la campanya i, sobretot, en retrets entre ERC i JxCat a la caça del vot independentista. Valents, Cs i el PP han volgut penjar a Trias l’etiqueta d’independentista per si això espantava el vot conservador que es pogués decantar per l’ex-batlle. El fals compte de Trias a Suïssa i la marxa d’empreses pel procés han estat algunes de les escasses referències al procés. Més que mai, el debat sobre Barcelona ha estat despullat dels vincles amb la política nacional en aquesta campanya, encara que diumenge hi hagi qui voti encara en aquesta clau.
