De “sí, bwana” a camarada papà

L'escriptor vorià Armand Gauz fa un retrat veraç i incisiu de la patètica epopeia inicial del colonialisme francès a Costa de Vori

VilaWeb
Embarcador d'una factoria de la Companyia Francesa de Kong.
Xavier Montanyà
16.01.2022 - 20:51
Actualització: 13.01.2022 - 19:57

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Camarada Papá (Libros del Baobab, 2021) és la segona obra d’Armand Gauz (Abidjan, 1971), mereixedora del Gran Premi Literari de l’Àfrica Negra 2018, atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Francesa. Aquest guardó és tan prestigiós que col·loquialment s’anomena el premi Goncourt de literatura africana. La fama i l’èxit de Gauz també s’han estès pel seu país, Costa de Vori, en què ha obtingut el Gran Premi Nacional Bernard Dadié de Literatura 2019.

L’escriptor és cèlebre a l’estat francès, però prou desconegut a les nostres latituds, en què ara se li publica la segona novel·la traduïda. La primera, Cobrar por estar de pie (Baile del Sol, 2021), va ser tot un fenomen de vendes a l’estat francès pel seu domini de la sàtira social i l’humor, sense frivolitzar en la crítica política i cultural del colonialisme i el racisme.

Armand Gauz, Gran Premi Literari de l’Àfrica Negra 2018.

Quan va arribar a París, ningú no va valorar el seu màster en bioquímica i va haver d’acabar fent tota mena de feines, entre les quals la de guarda de seguretat. D’aquesta experiència va néixer la seva primera obra, crítica amb els posicionaments de la societat capitalista envers els negres immigrants i desplaçats. En la qual, a més, critica la societat de consum capitalista i humanitza els africans a París i els restitueix la dignitat, identitat i riquesa cultural i lingüística.

Gauz és un personatge peculiar que ha sorprès i seduït el públic francès i vorià de tal manera que li han plogut tota mena de premis i reconeixements. Nascut a Abidjan, actualment viu entre París i Grand-Bassam (Costa de Vori), l’antiga capital colonial, un dels escenaris protagonistes de Camarada Papá. S’autodefineix com a eclèctic i iconoclasta, estudià ciències i escriu, però també és fotògraf, documentarista, autor de programes culturals i publica articles en un diari satíric del seu país.

“Crec que quan aconsegueixes de fer riure algú, parles directament a la seva intel·ligència… Qui riu és qui ho ha entès! El riure és una manera de resistir, una crida a la calma, una manera d’aglutinar el màxim de gent possible al teu voltant”, ha dit Armand Gauz a la revista Jeune Afrique. I així és com, en les seves obres, construeix un univers simbòlic molt eficaç per a descolonitzar les nostres ments, en el sentit radical que deia l’escriptor kikuiu Ngũgĩ wa Thiong’o.

Casa colonial en ruïnes a Grand-Bassam (fotografia: Robert Harding).

Gauz es defineix sense complexos com a marxista-leninista, anticolonialista i admirador del president burkinès assassinat Thomas Sankara. Entre les seves reflexions, que sol expressar en públic sense pèls a la llengua, hi ha idees com ara que el color és un pretext per a la dominació social, un accident de la biologia que el capitalisme ha fet servir per a sotmetre i explotar els africans, una cortina de fum per a ocultar la lluita de classes.

No obstant la seva insubornable consciència política, en la seva literatura el discurs polític no té connotacions dogmàtiques. Es dedica a humanitzar la història tot donant veu a personatges molt diversos que donen vida i sentit als relats del passat colonial, sempre tan susceptibles de ser manipulats per les interessades versions oficials. El seu èxit a l’estat francès no és en va, atès que el debat crític i autocrític sobre el passat colonial i l’esclavatge està molt més avançat que no pas al nostre país, on és gairebé inexistent.

Debatre el passat imperialista

El colonialisme i el neocolonialisme són un terreny adobat pel debat d’idees. Aborden dues de les qüestions més importants d’aquests darrers segles: l’imperialisme i el capitalisme, amb una profunda i sinistra escletxa al mig de molts milions de morts: l’esclavatge. A més, sens dubte, les derivacions del debat les tenim avui en primera línia política amb les diferents maneres d’afrontar i comprendre la qüestió migratòria arreu del món, un fenomen que, d’una altra banda, ha existit sempre, d’ençà del començament dels temps. “La diversitat genètica s’ha construït gràcies al desplaçament de persones”, opina Gauz.

Hi ha historiadors vinculats al poder que, bàsicament, fan dels fets del passat un relat adequat per als interessos del poder actual d’explotar al màxim els recursos del present i del futur. En certa manera, aquests historiadors creen els tabús, delimiten la nostra visió, ens amaguen fets i veritats, per acabar fent ficcions amb pretensions científiques que emblanqueixen el nostre passat o, en el millor dels casos, n’esquiven els aspectes més incòmodes i criminals.

Al mateix temps, hi ha escriptors que fan història perquè en els seus relats construeixen personatges i mons que han existit, plens de matisos i realitats que il·luminen el coneixement del passat i exciten la crítica i l’autocrítica. Gauz és dels escriptors que fan història. De la que, a més d’il·lustrar-nos i divertir-nos, ens fa pensar. Perquè, sens dubte, Gauz s’ha submergit en els bons llibres d’història colonial per a oferir-nos en la ficció de la seva crònica dels fets un relat que no deixa de cap manera indiferent el lector.

Una història quotidiana de la colonització

A Camarada Papá Gauz entrecreua dues línies argumentals amb un segle de diferència. Les peripècies de Dabilly, un jove francès del 1880 que ho abandona tot per viure l’aventura colonial africana a Costa de Vori, i la descripció del món postcolonial que surt del cap d’un nen d’origen africà nascut a Amsterdam que ha adoptat al peu de la lletra el llenguatge marxista-leninista dels seus pares. El nen negre en el món dels blancs fa un viatge a les seves arrels africanes i descobreix la cultura dels seus avantpassats i la petjada del colonialisme francès original, d’un segle abans, encarnat en la novel·la pel jove Dabilly i els seus companys pioners colonials.

L’encreuament de totes dues trajectòries sobre un mateix món en evolució, amb tots els tòpics ideològics i culturals que defineixen dues èpoques allunyades d’un segle, origina contrasts interessants i aporta nous elements per a reflexionar sobre el colonialisme i el postcolonialisme. En definitiva, sobre el nostre món més recent i present. L’arrel i l’embrió de la novel·la parteix del rigor històric sense edulcorar. “La història és un miratge, com a màxim un resum burlesc d’un temps i del seu humor”, escriu Gauz en la dedicatòria del llibre.

Mercat de Kong, al nord de Costa de Vori.

La colònia abans de ser colònia

Ens situem a l’època pre-colonial, en què a les platges de Costa de Vori van anar arribant comerciants que establiren factories i forts per a comprar i vendre productes als africans, negociaren amb els caps i reis locals, signaren tractats comercials i territorials insòlits i s’endinsaren cada dia una mica més a l’ignot interior del país, allò que Joseph Conrad anomenà “el cor de les tenebres”.

Descobrim com era aquell món brutal a través dels ulls i les experiències del jove Dabilly, que arriba a Grand-Bassam, capital colonial d’una Costa de Vori que encara no s’hi havia constituït com a colònia. No ho va ser oficialment fins el 10 de març de 1893. Durant aquells anys previs al control oficial del país per l’administració francesa i el seu exèrcit, el territori era en mans d’unes quantes firmes comercials instal·lades a la costa, com ara la Companyia Francesa de Kong, d’Arthur Verdier, ben present i protagonista del llibre que, a més de disputar-se els negocis amb els comerciants anglesos, s’endinsava tímidament i dificultosament a l’interior del país, gairebé tot per explorar. La base dels seus negocis més importants eren l’explotació d’or i fusta. Amb l’or tenien la competència dels anglesos, que ja havien sotmès els aixanti de Kumasi, l’actual Ghana. També hi ha el rerefons del comerç amb “fusta d’eben”, un eufemisme per a dissimular el tràfic d’esclaus.

Factoria de la Companyia Francesa de Kong.

Dabilly, l’explorador comissionista

L’expedició de Dabilly per a obrir rutes comercials a l’interior resulta força interessant. La narració de Gauz posa de manifest la topada dels francesos amb els “salvatges” i la realitat humana, cultural, geogràfica, gastronòmica, espiritual, sanitària, natural i meteorològica que van haver d’afrontar. És un mosaic de vivències, llegendes, creences i experiències vitals que ens aporten una crònica entre la realitat i la ficció molt ben documentada i veraç.

Val a dir que, en primer lloc, Gauz ens ha explicat la vida a l’estat francès, els antecedents familiars i l’educació que ha rebut el jove francès a la metròpoli. Del rerefons cultural del protagonista, l’autor en fa un punt de partida per a entendre i aprendre d’un món nou que, tot i ser, tal com diem avui, exòtic i estrany, té uns codis de comprensió molt diferents però equiparables als que tenia de jove i de nen, abans de viatjar a “la fi del món”.

El relat republicà francès, amb tota l’esplendor de la seva pretesa superioritat, havia magnificat en els seus relats les anomenades “missions” en terres africanes com les de Brazza, Gentil i Dybowsky. La imatge habitual dels negres era “d’éssers inhumans, sanguinaris, diabòlics, antropòfags, pèrfids, primitius, que competien en salvatgisme amb les bèsties en paratges misteriosos infestats de misterioses malalties fulminants”.

Negròfils i negròfobs

L’església era un dels fronts colonitzadors per a imposar la cultura dels blancs.

Per contra, sembla que pel protagonista el xoc quotidià amb aquella realitat l’ajuda a pensar de manera una mica diferent de la oficial. A descobrir uns altres éssers humans. Per ell, que ja d’entrada està d’acord amb els polítics una mica civilitzats i d’esquerres de l’època, l’Àfrica és inimaginable i no pot fer por. Quan hi arribi i faci les primeres coneixences entre els blancs, descobrirà que els colons es divideixen en dues categories. Els negròfobs, que pensen que el negre és un ignorant que no comprèn res sense una puntada de peu al cul. I els negròfils, que pensen que el negre és com un nen gran que cal educar amb la justícia i la fermesa d’un pare.

Són dues categories que em sembla que han transcendit un segle perquè avui encara són ben vigents, tant en el món de polítics i empresaris com en el dels missioners i les ONG. En el fons, això mateix, si fa no fa. Tots diuen que els volen ajudar i han fet d’aquesta “missió” una forma de vida que sempre els resulta més o menys beneficiosa econòmicament o socialment, a costa del seu cínic afany altruista i bonista.

El coneixement de les llegendes o narracions populars sobre la vida africana s’intercala amb les vivències dels comerciants i la descripció dels pensaments i la manera de ser i actuar dels pobles negres que els envolten. Siguin les paraules o estratègies negociadores d’un vell rei d’una regió amb tota la seva cort i lleis, l’esperit de molts dels treballadors al servei dels blancs, molts d’ells lligats, o algunes de les nissagues de poder més antigues d’aquell racó de l’Àfrica.

Les malalties tropicals mortals, com ara la malària i la disenteria, a què els francesos estaven constantment exposats, i el concepte de l’hospitalitat, la guerra o la vida sexual i familiar dels africans desperten enormement la curiositat del jove Dabilly. Ell, malgrat ser en el bàndol dels éssers superiors i intel·ligents, no deixa de sorprendre’s i interessar-se per la cultura i les creences dels seus treballadors i futurs dominats.

Perquè, en essència, els blancs i els negres no són tan diferents. Els uns fan ofrenes d’animals als seus avantpassats i fetitxes, i els altres van matar el fill d’un déu per a beure’s la seva sang el setè dia de cada setmana.

Habitants de Kong, encreuament de cultures i rutes comercials.

El nen marxista-leninista

D’Amsterdam a París en tren i després en avió fins a Abidjan, el petit comunista conscienciat, amb trets d’un còmic fanatisme naïf, ens va enlluernant amb la visió del món simplificada i reduïda que ha entès de les conviccions polítiques marxistes dels seus pares revolucionaris, admiradors de l’albanès Enver Hoxa, Mao, Marx i Lenin. Conceptes tòpics com “lluita de classes”, “burgesia col·laboracionista”, “el gran salt endavant”, o “el poble sobirà” són emprats pel nen per entendre un món que desconeix. Com en el cas del viatger Dabilly un segle abans, el xaval penetrarà en un univers que no es pot explicar amb els conceptes preconcebuts a les famílies i escoles europees.

La sàtira és evident, brillant i, alhora, una mica patètica perquè ens presenta el pobre nen com una víctima d’un llenguatge i una ideologia que li impedeix d’entendre el món pel seu compte. “‘L’Àfrica sempre m’ha fet por’, pensa ell. ‘A més de la sang vessada durant la colonització, Camarada Papà parla sempre de l’infern de la colonització. Estic començant a creure que a l’Àfrica només hi ha diables i bojos…'”

Per contra, descobrirà moltes coses noves. A diferència dels boscs disciplinats que coneix dels parcs d’Amsterdam, ací hi ha selva, la natura en estat pur amb unes lleis d’ordenació desconegudes. I un món equilibrat i ordenat d’una altra manera, amb gent que l’estima i el tracta de tu a tu. Amb alguna sorpresa final sobre els seus orígens i la seva identitat africana, perquè néixer és reunir-se amb els familiars d’un altre temps i un altre lloc.

Efectivament, tal com deia abans, en aquesta obra hi ha ressons de Conrad, com també n’hi pot haver dels relats de la vida de Stanley o de Livingstone. O del genial El fantasma del Rey Leopoldo, d’Adam Hochschild. O, potser, també d El sueño del celta, de Mario Vargas Llosa.

Sobre la vida, el funcionament empresarial i la història real que es va coure en aquells anys de comerç i esclavatge a les costes africanes, em sembla imprescindible de recomanar, per si algú vol ampliar el context general, el llibre Traficants d’ànimes (Pòrtic, 2015), de Gustau Nerín, premi Carles Rahola d’assaig.

Negociacions entre els caps africans i els comerciants francesos.

Cada home és una raça

La seva visió del món, la crítica al colonialisme i al racisme i la immersió en l’essència profunda dels éssers humans són qüestions que Gauz aborda amb brillantor, sinceritat i humor. Una visió humanista que és en la línia d’una idea expressada pel moçambiquès Mia Couto: “Cada home és una raça.”

Avui, a l’estat francès, els valors republicans i de la Il·lustració són més en la ment de Gauz que en la de la dreta i l’extrema dreta francesa de la senyora Le Penn o d’Éric Zemmour.

El llibre està dedicat al filòsof i assagista martiniquès i surrealista René Mesnil, “nascut negre, partit comunista”, guanyador del premi Franz Fannon 1999 per l’obra Antilles déjà jadis, i col·laborador d’Aimé Césaire, ideòleg del concepte de negritud.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies