Ara fa deu mesos aprofitàvem el frescal esclat de les Barbaríssimes per repassar l’estat de la qüestió de l’assessorament lingüístic via Twitter. Però si la història és cíclica, les xarxes socials són bipolars: el sentit de l’humor ha cedit el podi a l’admonició. Deu ser un efecte col·lateral de l’efervescència Any Fabra, perquè sobreeixim de voluntaris corregint castellanismes (certs i presumptes) ‘a pleret’, que no diria el Mestre. La cara més visible de la fuetada lingüística és en Simhopermeteu, Josep M. Virgili per als profans. Amb una constància admirable, aquest catedràtic emèrit d’institut ha bastit una assessoria personal amb un plantejament nou, gairebé diria heroic. A diferència de les esmentades, que parteixen d’errades aparegudes als mitjans (seria la versió 3.0 del corrector de diari), ell en cerca entre els piulaires normals i corrents. Ja no es tracta d’apuntar al creador de models, el periodisme, sinó d’anar directament a l’usuari a rectificar-li la badada. Si és ortogràfica, amb l’escriptura correcta; si és lèxica, proposant el mot o expressió pertinent. Una feinada ingent, inabastable.

Entre els factors que poden explicar l’èxit esclatant d’en Permeteu (el to sempre didàctic, el seu hàbit de seguir tothom qui el segueix, la dèria nacional per la cosa lingüística…), crec que no el menys important és l’anomenada ‘ceguesa del parlant’: quan pensa en l’objecte ‘llengua’, el parlant normal (és a dir, vós que em llegiu) només veu parauletes. Mots. Vocables. Per a ell, el seu propi idioma són uns quants milers de termes i prou. La sintaxi, la fonètica i la morfologia, els fonaments sobre els quals se sustenta aquest paisatge verbal, no existeixen. Sap construir i entonar oracions a la perfecció però no sap com ho fa. Els universals lingüístics, per dir-ho en terminologia chomskiana, són invisibles. D’aquí, doncs, que per al parlant corrent el gran repte sigui l’ortografia i el gran papu els barbarismes. I d’aquí que, per regla general, la gent estigui tan satisfeta que la corregeixin, si més no amb els modes amables d’aquest Virgili pel purgatori (és un home d’allò més educat i cortès): perquè creuen que amb cada apòstrof ben posat, amb cada terminació correcta, amb cada mot bellsonant, la seva vestimenta lingüística, per esfilagarsada que estigui, fa més goig.

Metodològicament parlant, l’assessor vocacional no representa cap novetat (més enllà de fer-ho de manera no retribuïda). Al contrari, segueix una tradició més vella que l’anar a peu. S’han emès o escrit seccions d’aquestes (‘El català correcte. Passa’l’) en diaris, ràdios i televisions. A can Puyal mateix en feien una fa uns quants anys que només va durar un parell de temporades. Poseu-vos una mà al cor i digueu-me quants mots i expressions recordeu haver corregit o incorporat sentint allò de ‘en català no es diu aixins sinó aixans’. M’hi jugo un pèsol que si avui teniu un vocabulari futbolístic més genuí i afinat és de sentir-lo precisament a en Puyal durant la retransmissió, no pas a la pindoleta de la mitja part. Perquè, i ja sé que ara m’odiareu però cal que ho sapigueu, la majoria de correccions seran estèrils. Les teories de l’aprenentatge deixen clar que els idiomes s’aprenen per imitació i de forma conjunta, tot creant connexions entre les diverses àrees que hi intervenen. Un idioma és un codi extremament complex. Massa llarg per detallar-ho aquí, però si teniu la paciència de repassar els TL d’alguns beneficiaris dels virgilians consells ho comprovareu fàcilment: ‘Avui he escoltat en Pellicer dir “barco” al TN Migdia’ (quants milions de vegades no hem explicat la diferència entre ‘sentir’ i ‘escoltar’?); una mica com aquella tieta que us pregunta per enèsima vegada si ‘és “tenir que” o “haver de”? És que no me’n recordo mai…’ La correcció a pèl és una garantia quasi segura de reiteració de l’error (i si no l’ha demanada, encara més). De fet, la prova la teniu en vosaltres mateixos: fa dècades que institucions públiques i privades us ruixen amb flits de llengua correcta però cada dia dubteu més de la qualitat del vostre idiolecte (legítimament, perquè la contaminació ambiental ens castellanitza la parla amb molta més efectivitat que no pas la reparen les campanyes).

Però encara aniré més lluny. Al meu parer, l’estratègia correctiva és contraproduent. Per dos motius. Primer, perquè encega amb el miratge de la falsa millora: el corregit dóna les gràcies al prescriptor per la parauleta nova sense adonar-se dels calcs sintàctics o morfològics que perpetra (i encara sort que no en podem sentir la pronúncia, com la d’un locutor de ràdio que aquest estiu no ha parat de dir el nom del motociclista Toni Bou amb les dues O ben tancades, com si fos d’Almendralejo). ‘Visiteu aquest compte tan útil. A mi em va molt bé. En ell trobo sempre la solució a les meves faltes’, engalta el corregit agraït. I es queda tan ample (ah, a tu tampoc t’ha grinyolat res? Ho veus que no tan sols de vocabulari viu la llengua?). Com si el pacient que ha acudit a urgències se’n tornés ben xiroi cap a casona amb una mica de iode al colze i el seu tumor perfectament intacte. I pobre de tu que l’hi facis notar, que defensarà a peu i a cavall els dos dits d’esparadrap que li han plantat. El càncer, com que va per dintre, no el veu*.

I segon, perquè a còpia d’evidenciar errades es reforça la impressió massa estesa que el català és un idioma difícil, que tots el parlem malament i l’escrivim pitjor i, sobretot, que no hi ha manera d’arreglar-ho. El dubte permanent, l’ombra constant que tot està mal dit. Si feu un cop d’ull als comentaris dels Dants que en Virgili mira de rescatar de l’infern veureu que molts asseguren parlar i escriure fatal; encarnen allò que va dir en Solà al parlament: no pot ser que el parlant hagi de sospitar i desconfiar constantment de la llengua que parla, perquè això és malaltís i li impedeix tenir una relació serena amb el seu codi expressiu. N’hi ha una que s’excusa: ‘quan tinc pressa tiro de corrector.’ I, recordant que s’adreça al mestre, afegeix: ‘Com es diu “corrector”?’ Si això no és paranoia… Afegim-hi que l’assessor vocacional té tirada al morrofortisme i resulta que qualsevol mot ja és susceptible de ser un castellanisme. Viviu amb l’ai al cor permanent. Els filòlegs ho sabem prou bé: quantes vegades no ens han confessat, els nostres interlocutors, que parlant amb nosaltres s’esforcen a fer-ho millor perquè s’avergonyeixen de com ho fan habitualment?

La qüestió no és gens senzilla, òbviament: si denuncies les relliscades crees inseguretat i desànim; si no les denuncies, s’escampen. La interferència continuada i creixent al llarg del segle XX, molt més accentuada, devastadora, que en temps d’en Fabra, ha arrossegat el català a un estat francament fràgil. Els professionals fa temps que ho debatem, i encara no hi ha acord sobre l’estratègia més adequada per afrontar-ho. Necessitem temps, i alhora el temps ens va en contra. Mentre no ens aclarim, però, poder valdria la pena ser més honestos amb la gent i aplicar el model capellanesc, d’eficàcia comprovada. Que has escrit unes risses? Llegeix tres rodoredes, dos bauçàs i un joanfrancescmira. Que se t’ha escapat prendre el pèl en comptes de ‘aixecar la camisa’? Mira cinc capítols del Doctor Caparrós i un parell de benetijornets. Material de qualitat, escrit i oral. I de passada, si m’ho permeteu, mestre, vigileu que no us pugin els tweets al cap, que el dia que vau carregar contra ‘atemptat‘ se us en va anar la flapa. D’això… com es diu ‘flapa’?)

[*PS: Un aspecte concomitant, de gran importància, que amb més espai podria desenvolupar: quan t’arrogues el rol de corrector has d’estar molt segur de les propostes que fas. Perquè si la vesses corres el risc d’agreujar encara més la desorientació dels qui hi creuen].  

Carta de rèplica de Josep Maria Virgili a Pau Vidal

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb