Mereixeria aquests dies una relectura d’aquesta obra mestra del pensament contemporani que és La Mémoire collective, de Maurice Halbawchs, publicada pòstumament el 1950, cinc anys després de la seva mort al camp de concentració de Buchenwald. Un dels aspectes que convé de ressaltar del llibre és la manera com ens adverteix fins a quin punt pot resultar absurd de parlar de ‘memòria històrica’, car la memòria és just el fenomen contrari de la història. La història és història del passat; en canvi, la memòria consisteix a negar la naturalesa passada del passat, car recordar és precisament ‘tenir present’.

Halwachs trasllada a la teoria sociològica la filosofia de la memòria de Henri Bergson. En certa manera, sosté que la selecció que fa la memòria no s’enfoca al passat, ans al present i sobre tot al futur. És a dir, són els requeriments de l’acció present i la preparació del actes que cal executar, els que trien què ha de ser recordat i què s’oblida, com si la situació passada que s’evoca llancés alguna llum sobre la situació actual i mostrés el camí per a sortir-ne. Parlar de memòria és fer-ho del mecanisme que selecciona, entre totes les històries possibles, les que s’adeqüen més bé als interessos pràctics del present i les que, per tant, cal rescatar de la història per donar sentit al present i justificar el camí vers l’avenir que es desitja.

Això implica, per exemple, que la memòria oficial recorda coses però, per damunt de tot, n’oblida moltes més, totes aquelles que no li convenen. És així que la memòria de les institucions és una maquinària colossal d’oblidar, un dispositiu extraordinari amnèsic que esborra tots aquells elements que poden considerar-se superflus, disfuncionals o contraindicats en relació amb les metes ideològiques per a assolir. George Orwell ho va entendre bé. Ja sabeu: ‘Qui controla el passat controla el present. Qui controla el present controla el passat’.

Ve a tomb aquesta referència a les teories sobre la memòria de Bergson i Halbwachs per tota la polèmica desfermada per la intenció de l’Ajuntament de Barcelona de muntar una exposició davant del Born amb estàtues de Franco. No vull entrar en la polèmica sobre l’oportunitat de l’exposició, però em permeto de fer notar a les nostres autoritats que, si realment volen fer justícia als milers de morts, desapareguts, empresonats i torturats pel franquisme, haurien d’impulsar una cosa que trobem a tots els països i totes les ciutats que han aguantat el feixisme i que és un museu de la resistència. Perquè, què recorda les víctimes del franquisme a Barcelona? Res, tret del mausoleu a Montjuïc i el monument als 1.717 afusellats al Camp de la Bota, res. És curiós, oi? Una flama eterna en honor dels màrtirs de la llibertat de 1714 i una làpida apartada per als de 1952.

Caldria pensar si no tindrien raó els partidaris de mantenir el monument franquista al bell mig del pas de l’Ebre per Tortosa. Al capdavall, quina era l’alternativa? Doncs era llevar-l’hi, que no hi hagués res, un buit. Posats a triar, era millor que quedés dreçant-se el monument franquista, perquè si més no sabrem i recordarem que allà hi va haver una guerra, una batalla, un riu ensangonat…, i que allà perviuen els morts, entre ells els milers d’homes que van caure defensant la República i les llibertats de Catalunya. Si el monument desapareix, el record d’allò desapareixeria amb ell i els morts d’aleshores moririen per sempre.

Ja que no n’hi ha una altra, defensem la memòria del franquisme, perquè la de l’antifranquisme no existeix. Qualsevol memòria, fins i tot la seva, serà sempre millor que l’oblit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb