Congressos (8)

  • Un nou article de la sèrie "No patiu per mi", en què Carme Junyent ens explica com els restaurants són un punt de trobada durant els congressos i unes altres activitats

Carme Junyent
07.08.2023 - 21:40
Actualització: 03.09.2023 - 11:11
VilaWeb
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

En la meva feina, una de les ocasions per a anar a restaurants són els congressos, jornades i unes altres activitats que reuneixen acadèmics per intercanviar coneixements. El Pep Nadal, de la Universitat de Girona, fa anys que organitza als inicis de l’estiu unes jornades memorables amb periodicitat biennal. Jo hi vaig sempre que puc. Són les meves vacances. Grans ponents, bon ambient i el Pep, que sempre cerca amb il·lusió el lloc on es farà el sopar de clausura. Tot plegat acaba sempre amb noves coneixences, projectes de col·laboració i una sensació de germanor que fa que sempre hi vulguis tornar. Suposo que el sopar que més recordo és el que vam fer al restaurant Maràngels, de Sant Gregori, i no tan sols per l’excel·lent menjar que serveixen. Allà hi vaig conèixer personalment el lingüista australià Joseph Lo Bianco, i d’allà en va sortir una amistat que encara dura. Un d’aquells cops a la vida en què conèixer algú que admires no és una decepció sinó tot el contrari.

Però els congressos no són tan sols de lingüística. L’any que va començar el Mobile World Congress a Barcelona, els raros havíem triat el restaurant coreà Seoul que és a l’avinguda de Gaudí. Ens vam trobar una taula llarga de coreans i, fora d’aquella, nosaltres érem els únics clients. Suposo que si ens hi trobéssim ara de seguida hauríem entès què passava, però el febrer del 2006 no teníem ni la més remota idea de què era el Mobile ni de les conseqüències que tenia en la vida quotidiana. Els coreans estaven certament engrescats i a cada moment s’aixecaven per brindar. Nosaltres ens preguntàvem què devien celebrar i vam arribar a pensar en un casament, però no hi havia nuvis. El cas és que, primer tímidament i cada cop més engrescats, quan s’aixecaven ens convidaven a nosaltres a seguir-los el joc, i així ho vam fer. Quan ells brindaven, nosaltres brindàvem amb ells. Al final, el líder de l’esdeveniment es va acostar a la nostra taula i ens va explicar que celebraven l’èxit que havien tingut al Mobile. Ells van marxar, nosaltres vam aprofitar el silenci per tenir una breu conversa i vam demanar el compte: ho teníem tot pagat. Ni tan sols els vam poder donar les gràcies perquè ja se n’havien anat.

L’any 2017, en col·laboració amb la Universitat d’Indiana i la Universitat de Vic-Central de Catalunya, el GELA va organitzar el I Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades. En aquest cas, vam organitzar un dinar post-congrés amb els membres dels comitès científic i tècnic. Vam anar al restaurant Fogo, el brasiler que portava l’amic/cuiner de Dani Alves i que l’acompanyava el dia que el futbolista va agredir brutalment una noia (no sé si haig de dir presumptament). Aquell noi tenia molt bones idees sobre el fet de cuinar i com la bona cuina havia d’arribar a totes les classes socials i la seva cuina era realment excepcional. Tots els que hi vam ser conservem un gran record d’aquell dia i sempre hem enyorat aquell restaurant, l’amabilitat de l’equip i tot el que vam compartir. Tant de bo aquell noi s’hagués dedicat més a la cuina i menys a acompanyar els amics a les discoteques.

La nostàlgia d’aquell dinar va fer que volguéssim repetir l’experiència quan la tercera edició del congrés es va fer a Girona i Perpinyà i aquesta vegada vam triar el Ferrer de Tall, de Vilanova de Sau. Mentre escric aquests articles sempre penso que a la Maria Nicolau no li agradaran gens perquè ella preconitza una cuina amb arrels i jo ja he explicat que, en qüestions de menjar, d’arrels no en tinc gaires. Amb ella ens hem anat trobant a Catalunya Ràdio aquesta temporada i jo sempre li deia que no podia fer cas dels seus consells perquè, des que els nanos van marxar de casa, jo, per exemple, no he tornat a comprar carn i, en general, no cuino. Només em faig amanides i poca cosa més. “A casa menjo fred”, li vaig dir un dia i em va dir: “Això ho faré servir.” El cas és que ella és una cuinera excel·lent amb idees ben arrelades i ha resultat que, a més a més, és una gran comunicadora que ens ajuda a entendre el fet de cuinar i com, segons com ho fem, ens col·loquem en una banda o una altra de gairebé tot: de la identitat, del canvi climàtic, de la lluita de classes. Una gran pensadora que, ja a les acaballes de la seva activitat com a cuinera al restaurant, va fer que tots gaudíssim de l’originalitat d’allò que és essencial en la cuina i que superéssim el dol per aquell Fogo que tant ens havia unit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any