Martí Ventolrà, el mite blau-grana que també va triomfar com a ‘azulgrana’

Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Martí Crespo
03.06.2022 - 21:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Atlante FC
C. Indiana 255, Cd. de los Deportes, Benito Juárez, Ciutat de Mèxic
Mapa a Google

A la web oficial del Futbol Club Barcelona hi ha un apartat dedicat específicament a les llegendes del Barça. La secció comença pel suís Joan Gamper, fundador del club, president cinc vegades i també primera figura blau-grana –amb “una mitjana golejadora totalment impensable actualment”–; i s’acaba, és clar, amb l’argentí Leo Messi, “el millor jugador de futbol de tots els temps i l’home rècord del FC Barcelona”. Entre tots dos desfilen una setantena més de noms llegendaris, la meitat amb fotografia en color i l’altra meitat en blanc-i-negre. És entre aquests últims que apareix un barceloní de soca-rel, Martí Ventolrà i Fort (1906-1977), “considerat un dels millors extrems de la història del Barça” i “una de les principals figures de la dècada del 1930”.

Aquest “jugador carismàtic” i popular entre els culers pel seu “inconfusible mocador lligat al cap” va deixar marca al Barça, tal com es pot comprovar, però també a l’Espanyol. Perquè, després d’haver debutat ben jove al Fort-pienc i al Catalunya de les Corts, ​​Ventolrà va fitxar el 1924 primer pel club periquito, amb el qual va aconseguir un Campionat de Catalunya i una Copa d’Espanya fins el 1930. Amb el Barça, on va aterrar el 1933 després d’una etapa breu al Sevilla i d’haver rebutjat una oferta milionària de l’Huracán argentí, s’hi va estar tres temporades, en què va guanyar dos Campionats de Catalunya i una Lliga Mediterrània i va participar, amb quatre gols, en el primer 5-0 del Barça contra el Madrid, el 21 d’abril de 1935. En paral·lel a tot això, va ser cridat sovint per jugar amb les seleccions catalana i espanyola. L’any 1937, quan ja havia esclatat la guerra a casa nostra, Ventolrà va participar en una ronda estiuenca del Barça amb l’objectiu de recaptar fons per Mèxic. I ja no en va tornar.

En la decisió de restar a Amèrica, a més de les motivacions polítiques pels seus ideals republicans i catalanistes, també hi va ajudar un afer sentimental: Ventolrà havia conegut a Ciutat de Mèxic la neboda de Lázaro Cárdenas, el president de la República mexicana, amb qui es va acabar casant. Tot i acostar-se a la quarantena d’anys, a Mèxic la seva trajectòria esportiva no sols no es va aturar, sinó que fins i tot va augmentar. A la capital fou contractat per l’Atlante, un club modest de base obrera que, curiosament, també porta els colors blau i grana a la samarreta. Al número 4 de La Nostra Revista, una publicació en català fundada a l’exili per Avel·lí Artís, el 15 d’abril de 1946 hi podem llegir:

“Avui, a Mèxic, com a les Corts fa deu, dotze i quinze anys, les capcinades de Vantolrà són el terror dels porters contraris. Vantolrà juga a l’Atlante. Li diuen el maestro i el catalán. De catalanes n’hi ha d’altres: Munlloc, Sangenís… però de maestro només n’hi ha un en tot Mèxic. Sovint –avui com ahir– una jugada seva decideix un partit. Les seves facultats són encara extraordinàries en un home de quaranta anys. El que manca de joventut i d’agilitat, ho compensa amb escreix amb els seus coneixements i la seva experiència. L’Atlante és el club més popular de Mèxic. El seu uniforme és idèntic al del Barcelona. I la presència de Vantolrà sota una samarreta blau-grana fa que la immensa majoria dels catalans exiliats siguin atlantistes. Mai no hauríem cregut que els colors d’una samarreta tinguessin aquesta força evocativa.”

Amb l’Atlante FC, del 1937 al 1949, va guanyar dues lligues, una Copa i una Supercopa. Per això també consta en l’apartat de màximes figures del club azulgrana, gràcies sobretot als vuitanta-un gols que hi va marcar. La seva efectivitat golejadora també a Mèxic fins i tot va quedar immortalitzada al tram final del film Los nietos de Don Venancio (1946), dirigit per Joaquín Pardavé i protagonitzat, entre més, per Prudencia Grifell i Rafael Banquells.

I una mica més: Amb Josefina Rangel Cárdenas, Martí Ventolrà va tenir quatre fills. Un d’ells, en José, nascut el 30 de març de 1943, va seguir els passos del pare i es va convertir en un defensa destacat amb el Deportivo Toluca i va arribar a ser internacional amb Mèxic al Mundial del 1970. Els Ventolrà, de fet, són l’únic cas en la història del futbol en què, sumant-hi pare i fill, han defensat la samarreta de tres seleccions: la catalana, l’espanyola i la mexicana. O quatre, si comptem el pas efímer de Martí Ventolrà per la del País Basc el 1938.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes