‘La tertúlia proscrita’

Isabel Pons, un pont artístic entre Barcelona i Rio

  • Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Martí Crespo
03.02.2023 - 21:50

Museu do Senado
Palácio do Congresso, Praça dos Três Poderes, Brasília
Mapa a Google

L’assalt ultradretà del 8 de gener a la Praça dos Três Poderes de Brasília tenia l’objectiu de destruir els fonaments de la democràcia brasilera, però al final de la invasió de les seus executives i judicials del país l’únic rastre de destrucció va ser el d’un bon nombre d’obres d’art que s’hi exposen. El Museu del Senat, responsable de les peces, feia balanç pocs dies després de les obres malmeses i vandalitzades i anunciava un pla de restauració i higienització per a tornar-les a exposar. En la llista, no hi apareixien els cinc gravats que consten al catàleg del museu de la gravadora, il·lustradora i pintora Isabel Pons i Iranzo (Barcelona, 28 de gener de 1912-Rio de Janeiro, 3 de juny de 2002), una artista molt reconeguda al Brasil i poc coneguda a Catalunya.

Hi té a veure, en el desconeixement al seu país de naixement, el fet que el gros de la seva producció artística fos a Rio de Janeiro, on va arribar per una doble carambola cap al 1945. Abans, a Catalunya, com a filla i néta d’antiquaris s’havia interessat de seguida per l’art i de ben jove va cursar estudis artístics a l’Escola Industrial de Sabadell i de dibuix i pintura a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Més tard, va treballar a l’estudi del pintor Carlos Vázquez i es va introduir al Cercle Artístic de Barcelona. Entre els seus primers treballs, són destacables les il·lustracions d’alguns poemes de Federico García Lorca. Malgrat que era vídua d’un mariner de guerra republicà, durant els primers anys del franquisme va esquivar la repressió i va poder fer algunes exposicions de pintura en galeries de Barcelona. No va poder, en canvi, esquivar la grisor del país sota la dictadura. De manera que, amb l’ajuda del cònsol honorari suec, es va embarcar cap a Estocolm.

Suècia no seria la destinació definitiva, perquè al cap de poc va posar rumb cap a l’Argentina. Però l’escala a Rio de Janeiro la va impactar de tal manera que s’hi va quedar a viure per sempre més. I va ser l’etapa brasilera, alliberada de les influències europees i enamorada del gravat, la que li va aportar més reconeixement, tant en el terreny artístic com en el de la docència. El 1957, de fet, va començar a ensenyar a l’Escola d’Arts Visuals del Parque Lage i el 1959 es va integrar a l’estudi de gravat del Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro, amb Rossini Pérez i Johnny Friedlaender. Entre totes dues dates, per cert, es va naturalitzar brasilera.

La seva implicació amb les entitats artístiques del país no va sinó augmentar, integrada en la Comissió Nacional de Belles Arts (1964-1967) o participant en exposicions com la Biennal de São Paulo, de la qual es va endur el premi de gravat el 1961. La relació amb la seva Barcelona natal es va espaiar en el temps, però no es va trencar del tot: així, entre el centenar d’exposicions individuals a galeries dels cinc continents, el mateix 1961 va passar per la Syra de Barcelona, el 1975 per Dau al Set, el 1981 per la Pedrera i el 1995 va portar a la Pia Almoina una mostra representativa de la seva obra.

Una obra, val a dir, que a més dels principals museus i institucions culturals de Rio de Janeiro i el Brasil, també s’exposa actualment en desenes de ciutats de tot el món. A Catalunya, amb tot, les mostres són escasses: sembla que sols en tenen peces al Museu de Montserrat i al Museu d’Història de la Ciutat de Girona. I al Reial Cercle Artístic de Barcelona, una institució que ja havia freqüentat en l’època formativa i de la qual va ser nomenada acadèmica el 1975, va decidir de donar-hi algunes peces seves per deixar constància del seu interès i amor per Barcelona.

I una mica més: Entre les facetes artístiques d’Isabel Pons, també hi ha la de figurinista i decoradora per a ballet i teatre. Va ser en aquest àmbit, curiosament, que va aconseguir el màxim reconeixement cinematogràfic col·laborant en el film musical Orfeu negre (1959), de Marcel Camus, que va guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes (1959) i l’Oscar al millor film de llengua estrangera (1960).

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

VilaWeb
VilaWeb
Gravat 'Hino Nacional brasileiro' (1968).
Pintura del Carnaval de Rio.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any