L’estrella vilafranquina que va brillar a París i Mèxic

  • Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Fotografia: Richard Berezosa / Wikimedia
Martí Crespo
02.12.2022 - 21:40
Actualització: 04.12.2022 - 18:14

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Catedral de Cuernavaca
Miguel Hidalgo 17, Cuernavaca, Mèxic
Mapa a Google

El Casal de Vilafranca no va voler passar per alt, el 25 d’octubre passat, el centenari d’una artista local que va adquirir notorietat internacional. Amb un petit acte al teatre on Rosa Maria Coscolín i Figueras havia actuat el 2 de febrer de 1958 en una visita a Vilafranca del Penedès, l’entitat va voler homenatjar i recordar una de les cantants catalanes més conegudes a mitjan segle XX. L’homenatge i record, de fet, es podria haver fet un mes i escaig després, atès que té dues partides de naixement…

Aquest desgavell de partida podria servir ben bé de metàfora de la seva infantesa, dura i tràgica a parts iguals, amb episodis de fam, abusos del pare i una bona part de la criança al costat d’una àvia. El gust per cantar, cal pensar, devia ser un bon antídot de la petita Rosa Maria contra els tràngols de la infantesa i, de fet, a quinze anys ja va aconseguir d’actuar mig d’amagat en un cabaret barceloní. Poc després adoptaria el cognom artístic del seu primer marit, el militar Guillermo Tejero Benito, que quan agafava la guitarra es feia dir Guillermo Lasso. I com a nom, en triaria un que semblava premonitori: Gloria.

Rosa Maria Coscolín i Figueras, ja convertida en Gloria Lasso, potser per deixar enrere definitivament aquell passat turbulent en plena grisor franquista, va optar per abandonar a la dècada del 1940 també la seva terra i anar a actuar, amb el marit, en locals de Madrid. A la capital espanyola va trobar feina de locutora a Radio Madrid i, gràcies a l’altaveu radiofònic i a l’empenta del compositor Fernando García Morcillo, va començar a col·leccionar els primers èxits amb cançons lleugeres, com ara “Bésame en la noche”, “María Dolores”, “Santa Cruz” i “Malvarrosa”. També eren seus temes ben populars aleshores com ara “Cuando la luna sale”, “Camino del cielo”, “Inútil es fingir” i “Solo tuya”.

El 1954 va decidir d’allunyar-se una mica més del seu passat i es va establir a París, on ben aviat va deixar de ser únicament una bona cantant de boleros per a convertir-se en un mite del music-hall. Amb versions en francès i castellà dels èxits internacionals del moment, Gloria Lasso va obtenir una fama rotunda a França amb temes com ara “Hola, qué tal” (1954), “Amour, castagnettes et tango” (1955) i “L’étranger au paradis” (1956), una adaptació de les “Danses polovtsianes” del compositor Aleksandr Borodín, que la va convertir en la primera artista del país a vendre un milió de discs. Però sobretot és recordada la cançó “Luna de miel“ (1959), una adaptació lliure del poeta madrileny Rafael de Penagos sobre un original de Mikis Theodorakis. I, al pic de la fama, Lasso va voler enregistrar –un any després d’haver actuat al casal de la seva Vilafranca natal– un parell de sardanes en català, “La Santa Espina” i “La sardana de la rosa”, amb música de Jaume Torrents i lletra del poeta Miquel Saperas.

En l’etapa parisenca, a més de rifar-se-la les millors orquestres del moment (com les de Franck Pourcel i Paul Mauriat), va col·laborar amb tots els grans cantants francesos i hi va acabar establint amistat: Charles Trenet li va escriure cançons, Charles Aznavour i Gilbert Bécaud n’hi van dedicar, Brassens hi va compartir llargues vetllades, Jacques Brel va ser un gran amic seu i Edith Piaf va ser-ne la consellera principal, fins el punt que li va aconsellar d’anar-se’n a Mèxic després d’un daltabaix sentimental i vital. En efecte, el periodista Jean Marcilly, un dels molts homes amb qui Lasso es va ajuntar al llarg de la vida, sembla que se li va acostar per la fama i es va aprofitar tant dels seus diners com d’una de les seves filles.

Piaf estava segura que a l’altra riba de l’Atlàntic la seva amiga podia continuar triomfant i Lasso, a la recerca de la pau interior després d’haver reviscut els abusos que havia patit de petita, es va deixar convèncer per emprendre l’enèsima fugida endavant de la seva vida. Era l’any 1963 quan va aterrar a Mèxic i va fixar la residència a Cuernavaca, al sud de la capital, on va anar reeditant els seus èxits musicals i enregistrant més versions. El 4 de desembre de 2005, a vuitanta-tres anys, es va morir amb estretors econòmiques malgrat els cent cinquanta milions de discs venuts en mig segle de vida artística. Les seves cendres reposen a la cripta de la catedral de Cuernavaca, amb un epitafi breu –i significatiu– tret d’una de les seves cançons: “Bon viatge.”

I una mica més: A Cuernavaca també recorden Gloria Lasso amb una placa instal·lada el gener del 2016 al Cine Morelos, l’últim escenari on va pujar la cantant tres setmanes abans de morir-se. I al poble on va néixer, Vilafranca del Penedès, un carrer d’urbanització recent porta el nom de la seva artista més internacional.

VilaWeb
VilaWeb

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes