Atol de Clipperton, oceà Pacífic
Mapa a Google

De les nombrosíssimes i exòtiques possessions d’ultramar franceses escampades per totes les latituds, la més singular en molts sentits és Clipperton, un atol de tan sols sis quilòmetres quadrats enclavat entre la Polinèsia i la costa sud-occidental de Mèxic. La singularitat d’aquest territori es deu tant a les coordenades geogràfiques –del tot aïllat al mig de l’oceà Pacífic– com a la forma que té –amb una llacuna central d’aigua estancada–, a més d’una història més que curiosa que no té parangó amb la resta de dependències marítimes franceses. Perquè si aquest illot enmig del no-res depèn de París, és únicament per un arbitratge internacional sol·licitat al rei Víctor Manuel III d’Itàlia pels governs de Mèxic i de França al principi del segle XX, que es va decantar el 1931 força sospitosament en favor de l’estat europeu.

No sols Mèxic i França s’havien fixat en aquest minúscul i remot atol del Pacífic. Des que va ésser descobert per l’explorador espanyol Álvaro de Saavedra Cerón el 1528, en ruta des de Nova Espanya cap a les Filipines, hi havien mostrat interès tant els navegants francesos Charles de Chassiron i Michel-Joseph du Bocage, que el 1711 el van batejar com a illa de la Passió, com el bucaner anglès John Clipperton, que combatent els espanyols en aquell mateix moment podria haver utilitzat l’illa de refugi, malgrat les tempestes fortes que la solen afectar. Un segle més tard, arran de la cursa per a trobar fosfats i guano desencadenada per les grans potències mundials, tant els EUA com la Gran Bretanya hi van establir fàbriques extractives amb petits contingents de treballadors temporers.

La decisió de l’emperador Napoleó III, el 17 de novembre de 1858, d’annexar Clipperton a la colònia francesa de Tahití en va marcar el futur, atès que des d’aleshores les reclamacions de Mèxic, com a estat més pròxim, van augmentar fins al punt d’enviar-hi un destacament, amb governadors militars al capdavant. El 12 de març de 1906, per exemple, el sotstinent mexicà Ramón Arnaud Vignon trepitjava per primera vegada aquell territori llunyà al capdavant d’onze soldats i les seves famílies. Curiosament, els pares del nou governador –nascut el 1879 a Orizaba (Veracruz)– tenien tots dos arrels franceses i occitanes (de la Barceloneta de Provença, en concret), i potser per això va mirar de convèncer els seus superiors que no l’hi enviessin, convençut que la disputa territorial s’havia de resoldre per la via diplomàtica i no pas per la força. Per a reforçar la petició, Ramón Arnaud va expressar la intenció que tenia de casar-se i formar una família a la seva ciutat natal. Dit i fet, justament al Grand Hotel de France d’Orizaba, el 28 de juny de 1908, va contraure matrimoni amb una noia local de família acomodada com la seva, Alicia Rovira Gómez, filla d’un comerciant català pròsper emigrat a Mèxic.

Acatant resignadament les ordres rebudes, poc després s’establien a Clipperton, on van néixer els primers dos fills, en Ramón (1909) i l’Alicia (1911). El 1912, en ple esclat de la revolució mexicana, van tornar temporalment a Orizaba, on van tenir l’Olga Arnaud Rovira, i el 7 de gener de 1914 s’embarcaven de nou cap a Clipperton juntament amb el tinent Secundino Ángel Cardona i un grapat de soldats amb les seves dones i criatures. La vida a Clipperton fins aleshores havia estat quasi paradisíaca en comparació amb la situació a Mèxic, on la lluita revolucionària s’estenia per tot el país, i Europa, on la Primera Guerra Mundial causava estralls. Però, indirectament, els habitants de la petita illa en van començar a patir, i molt, les conseqüències, perquè tot d’una es van quedar sense vaixells que els portessin provisions o noves del continent.

Per això, el 29 de maig de 1915, quan des de l’illa es va divisar el pas d’un vaixell a l’horitzó, el capità Arnaud no va dubtar gens de pujar a una embarcació rudimentària que tenien per mirar de contactar-hi i demanar auxili. Amb ell anaven els soldats Cardona, Irra i Lara, mentre des de l’únic roquissar de l’atol, on s’havia aixecat un petit far, els altres feien tota mena de senyals. La llanxa va bolcar abans de poder arribar al vaixell, que va passar de llarg, i els quatre tripulants van perdre la vida a l’oceà. A Clipperton quedaven les dones amb els fills i un sol home, Victoriano Álvarez, el soldat encarregat del far i que no s’havia endinsat a la mar amb els seus companys perquè aquell dia estava malalt.

Començava un infern. La manca de superiors i l’aïllament absolut van convertir Álvarez en un sàdic tirà, que durant dos anys llargs va amenaçar les dones i criatures i en va abusar. Només es veia amb cor d’encarar-s’hi l’Alicia, que el 18 de juliol de 1917 va decidir, conxorxada amb la resta de noies, matar el maltractador. Casualitats de la vida, aquell mateix dia el vaixell Yorktown, de la marina nord-americana, va detectar gent a Clipperton i s’hi va acostar. Al quadern de bord, el capità va deixar constància de la mort de Victoriano Álvarez i també de l’aspecte d’Alicia Rovira: “Té vint-i-nou anys, però sembla que en tingui quaranta.” Pocs dies després, els supervivents desembarcaven al port de Salina Cruz, on van ser rebuts pel pare de l’Alicia, Fèlix Rovira, que durant tot aquell temps havia insistit infructuosament al govern mexicà perquè els anés a rescatar.

La recepció del nou govern constitucionalista mexicà no va ser tan càlida. Malgrat que Alicia Rovira va ésser rebuda pel president Venustiano Carranza, a qui va poder relatar els fets i va demanar –amb poc èxit– una pensió per als orfes de l’illa, poc després va ser enviada a judici juntament amb la dona del tinent Cardona, Tirsa Rendón, per l’assassinat de Victoriano Álvarez. Al final d’un llarg procés, totes dues van ser declarades innocents perquè havien actuat en defensa pròpia. Alicia Rovira, extenuada i amb quatre fills a càrrec, es va morir el 20 de gener de 1924 a trenta-quatre anys.

I una mica més: Ramón Arnaud Rovira (1909-1997), primer fill de Ramón Arnaud i Alicia Rovira, va poder tornar a la seva illa natal el 1980 convidat per l’expedició de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau. D’aquella visita, que va aprofitar per erigir una creu en record del seu pare, se’n va fer el reportatge Clipperton: Île de la solitude. Una filla seva, María Teresa Arnaud, va publicar, així mateix, La tragedia de Clipperton (1982). I una néta seva, Gabriela Arnaud, juntament amb la seva filla Gabriela Guzmán Arnaud, és al darrere de la iniciativa Clipperton Honor i Glòria, impulsada en part des de Barcelona.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.