Pigo Catholic Cemetery
850 West Marine Corps Dr, Hagåtña
Mapa a Google

És molt possible que no sapigueu situar amb exactitud en el mapa l’illa de Guam, al Pacífic occidental: és la que hi ha a sota de tot de l’arxipèlag de les Mariannes, a la Micronèsia, a mig camí entre Hawaii i les Filipines, i amb el Japó al nord. Amb 541 km² i una població de gairebé 170.000 habitants, és un territori no incorporat dels Estats Units d’Amèrica. Això significa, per exemple, que els seus ciutadans no poden participar en les eleccions nord-americanes, però sí que en tenen la nacionalitat i disposen d’un delegat sense dret de vot a la Cambra de Representants de Washington. Aquesta vinculació amb els EUA, que hi mantenen una important base militar com a cap de pont per a intervenir a l’Àsia, va situar Guam l’estiu del 2017 en el punt de mira del règim de Corea del Nord, que en l’enèsim estirabot de Kim Jong-un va amenaçar de llançar-hi míssils de mitjà i llarg abast.

La relació estreta dels EUA amb aquesta illa perduda enmig de l’oceà va començar el 1898, com una conseqüència més de la desfeta colonial espanyola. Perquè, en els acords de París d’aquell any que tancaven la guerra hispano-nord-americana, la monarquia espanyola no sols va perdre Cuba, Puerto Rico i les Filipines, sinó també l’illa de Guam, que havia estat incorporada a les possessions d’ultramar hispàniques d’ençà de feia més de tres-cents anys arran del pas per la regió de les naus de l’explorador Fernão de Magalhães el 1521.

Una de les primeres decisions de la nova administració naval americana establerta a Guam va ser l’expulsió el 1899 dels missioners espanyols de l’orde dels agustins recol·lectes, que dos anys després foren substituïts per caputxins arribats de les illes circumdants per donar servei a la important població catòlica local, formada essencialment per chamorros. La situació va canviar una mica el 1907, quan a Roma es va decidir d’unir Guam amb la resta de les illes Mariannes –que Espanya havia venut a Alemanya el mateix 1899– en un sol territori eclesiàstic, sota la dependència de la província caputxina del Rin-Westfàlia. Però l’oposició tant dels fidels de Guam com del govern dels EUA a l’entrada de frares alemanys a l’illa va obligar el Vaticà a fer marxa enrere i crear, el 1911, un vicariat apostòlic exclusiu per a Guam que es va vincular a la província caputxina de Catalunya.

El primer que hi va arribar va ser Francesc Xavier Vilà i Mateu, nat amb el nom de Ricard a Arenys (Maresme) el 9 de maig de 1851 i iniciat en la vida caputxina a la ciutat guatemalenca d’Antigua (1869). Després d’haver estudiat teologia a Tolosa de Llenguadoc i de ser ordenat prevere a l’Equador (1875), va esdevenir de fet el primer provincial de la província catalana restaurada (1900-1906). I quan, pels volts de la seixantena, fou destinat al convent del seu Arenys natal, semblava que posava fi al periple vital per mig món. Però encara restava una última i definitiva destinació, la més remota de totes: el primer d’octubre de 1911 Vilà i Mateu era consagrat, a la catedral de Barcelona, bisbe d’Adraa i vicari apostòlic de Guam. Va arribar a l’illa al començament de l’any següent i va convertir l’església de la capital, Hagåtña, en la catedral. Tenia molts projectes en ment per a la missió, sobretot la instrucció cultural del jovent, l’evangelització i la construcció d’edificacions de tota mena, però la mort se’l va endur sobtadament al principi de gener del 1913.

El seu substitut va ser Agustí Bernaus i Serra, nat el 1893 a Artesa de Segre (Noguera) i arribat a Guam el 1914. Fins a quatre caputxins més de la província catalana van anar destinats a l’illa: fra Dídac de Barcelona, fra Ezequiel de Mataró, fra Gualter de Campos i fra Tomàs de Barcelona. La missió catalana a Guam, amb tot, va ser curta en efectius i en el temps, atès que a Catalunya hi va haver dificultats per a trobar-ne candidats. Per això, el 1914 mateix, Roma va optar per transferir el vicariat apostòlic a una província més forta numèricament, la de Navarra, i va enviar el bisbe Bernaus a Bluefields, a la costa atlàntica de Nicaragua, on es va convertir en el primer vicari apostòlic de la zona fins a la mort, el 1930.

I una mica més: Fra Miquel d’Esplugues (1870-1934), en un article a la revista Estudis Franciscans en ocasió de la mort del pare Xavier d’Arenys, deia que, tot i la seva consagració episcopal, mai no va deixar de ser un arenyenc de cap a peus: “Ell hauria volgut acabar els seus dies a Arenys, en el seu convent, en l’ambient arenyenc. Però Déu ho va disposar ben distintament. Gairebé gosaré dir que, a Guam, més que un bisbe, s’hi ha mort un arenyenc.” Malgrat ser el primer bisbe catòlic enterrat a la llunyana illa del Pacífic, actualment no se sap ben bé on reposa el seu cos. En una consulta a Owen Baltazar Perez Bollinger, administrador dels cementiris catòlics de Guam, tan sols pot confirmar que és en un lloc indeterminat del cementiri de Pigo d’Hagåtña, perquè juntament amb la catedral i molts monuments més va ser bombardat durant la Segona Guerra Mundial. “Al final del conflicte –explica–, el cementiri va ser aplanat per poder reprendre-hi els enterraments. Els sepultats abans de la guerra no es van tocar de lloc, però damunt seu es van començar a enterrar més cossos. Malauradament, els primers ja no es poden localitzar ni se’n conserven les làpides.”

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.