Fábrica Condal, la reina de les màscares del Carnaval de Rio

Fábrica Condal
Rua Marechal Floriano Peixoto, 2370. Covanca, São Gonçalo, Brasil
Mapa a Google

El Carnaval de Rio de Janeiro fa uns quants anys que arrossega tota mena d’entrebancs. A causa de la pandèmia de la covid-19, per exemple, el del 2021 es va haver de cancel·lar i el d’enguany s’ha pogut mantenir pels pèls, però traslladant-lo a una data ben estranya, just després de Setmana Santa. Per acabar-ho d’adobar, abans de l’esclat del coronavirus, el 2019, l’accés a la presidència del Brasil de l’ultradretà Jair Bolsonaro i l’empresonament temporal de l’ex-president Luiz Inácio Lula da Silva ja havien enrarit força l’ambient de festa i celebració que sol envoltar el carnaval més famós i vistós del món.

En aquest panorama de circumstàncies, encara hi podríem sumar un element més: al començament del 2019, com una mena de presagi de tot el que s’acostava, va desaparèixer definitivament i discretament la principal fàbrica de màscares carioca. La Condal, com es deia, va tancar portes després de més de sis dècades creant tendència amb les seves caretes de fantasia i, sobretot, de famosos. Perquè, com les figuretes de l’empresa Caganer.com, que cada Nadal prenen el pols de l’actualitat amb caganers dedicats als personatges i personalitats més destacats de l’any, les màscares de la Condal també es convertien sovint en el termòmetre polític i social del Brasil: el 2008, per exemple, van omplir els carrers de Rio amb la cara d’Obama, i el 2018 amb la de la presidenta destituïda Dilma Rousseff. Però en el top de vendes de la casa, durant molts anys hi va haver la imatge d’Ossama bin Laden, el cap de la xarxa al-Qaida.

Tal com es pot deduir pel nom, l’origen de l’empresa cal cercar-lo vuit mil quilòmetres a l’est, a Barcelona. D’allà era Armand Vallès (1924-2007), un jove artista plàstic de família burgesa que va tenir ben clar, en plena dictadura, que preferia els pinzells als fusells: per a evitar d’anar a l’exèrcit, cap al 1950, s’ho va fer venir bé per aconseguir una beca de belles arts a París, on ràpidament es va deixar captivar per la vida bohèmia al costat d’Antoni Tàpies, Pablo Picasso, Modest Cuixart o Jean-Paul Sartre. Malgrat les reticències familiars, es va centrar en l’art i a la capital francesa, amb la seva companya Celita Huch, es va dedicar a fabricar souvenirs amb ferro forjat que ell modelava i ella pintava.

Al cap de cinc anys, ja tornats a la fosca Barcelona franquista, la parella va somniar una altra destinació més lluminosa: Veneçuela. Quan ja ho tenien tot preparat per embarcar-se, Vallès va rebre una oferta de feina d’uns alemanys al Brasil per a encarregar-se de dissenyar nines en una fàbrica de joguines a São Gonçalo, prop de Rio. Van canviar de rumb, doncs, i malgrat que el negoci va fer fallida al cap de poc temps, Vallès i Huch van romandre al país. D’entrada se’n van sortir fent records per a turistes, però després de viure els seus primers carnavals carioques, van detectar un important nínxol de mercat en aquella gran festa de disbauxa: hi havia moltes disfresses i fantasies, sí, però cap màscara. El 1958, doncs, fundaven el seu propi negoci, la Fábrica Condal Comércio e Indústria, amb seu al barri de Covanca de São Gonçalo.

Durant les primeres dècades, dels seus motlles artesanals van sortir principalment pallassos, bruixes, monstres i animals. I a partir del 1984, arran de la caiguda de la dictadura militar, van començar a fer-se un lloc destacat al Brasil amb màscares de polítics i famosos del país i de més enllà. Per la seva iniciativa i èxit empresarials, Armand Vallès va obtenir els títols de Cidadão Gonçalense i Carioca Honorário, en reconeixement a la seva contribució al Carnaval de Rio, en concret, i a tot el Brasil, en general. La fàbrica, tot i el creixement de la producció, no es va moure mai de la mateixa nau, però sí que hi va haver canvis al capdavant del negoci. Quan a Celita Huch li van diagnosticar un càncer, una neboda seva, Olga Gibert Huch, infermera de professió, va deixar marit i fills a Barcelona per anar-la a cuidar. I, en un nou tomb de guió, a la mort de la tieta va decidir de quedar-se al Brasil al costat de l’Armand, perdudament enamorada d’aquell home ple de vida i d’enginy trenta anys més gran que ella. Van compartir vida i negoci durant quasi quinze anys, fins a la mort de Vallès el 18 de juliol de 2007.

En compte de plegar, l’Olga va prendre la decisió d’agafar les regnes de la Condal, amb l’ajuda del seu fill petit en la part comercial i del jove artista català Sergi Arbusà com a dissenyador de les màscares, amb pics de producció anuals de fins a mig milió d’unitats. No va ser fins el 2017, afectada per la crítica situació econòmica, política i social al Brasil, que l’Olga va fer un pas al costat i en va cedir el control a un jove artista plàstic brasiler, Gabriel Barros, que només va aguantar un any. El gener de 2019, coincidint amb l’arribada de Jair Bolsonaro a la presidència del país, tancava per sempre més la fàbrica de somnis d’un home lliure.

I una mica més: Sergi Arbusà, que va dissenyar màscares per a la Condal quan Olga Gibert va agafar el negoci, va fundar el mateix 2007 el col·lectiu artístic Penique Productions, amb un peu a Barcelona i un altre a Rio. S’ha especialitzat en la creació d’instal·lacions inflables i efímeres en relació amb l’arquitectura per tot el planeta.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat