25.06.2025 - 21:40
El batlle Jaume Collboni ha tingut ara l’ocurrència –perquè és ben bé una ocurrència– de qualificar Barcelona de ciutat “hispanoamericana”. La cosa, dita així, podria semblar innocent, però convé examinar-la una mica més de prop. Perquè resulta que el senyor Collboni, que es declara tan progressista ell –cosa que sempre m’ha fet una certa gràcia en els polítics, aquesta necessitat de proclamar-se moderns–, resulta que ha anat a pescar precisament en les aigües més tèrboles de la tradició imperialista espanyola.
Això de “Hispanoamèrica” –val la pena que ho sapiguem– no és cap invenció innocent. Ben al contrari: és un concepte que va nàixer amb la intenció ben clara de mantenir la tutela cultural espanyola sobre uns territoris que havien tingut la impertinència de fer-se independents a colps de sabre.
La genealogia del terme –n’hi ha prou de repassar la història– és ben instructiva i no deixa espai a cap dubte. Ningú no parlava d’Hispanoamèrica quan Buenos Aires o Managua eren ciutats perfectament espanyoles. Allò era Espanya i punt i els habitants –per dir-ho en els termes de la constitució de Cadis–, “espanyols dels dos hemisferis”. El terme, la utilització política del terme va aparèixer quan Espanya perdia els darrers vestigis de l’imperi. I no fou cap casualitat això: Hispanoamèrica era aleshores una operació de màrqueting avant la lettre –per dir-ho amb llenguatge d’ara. Com que no podien mantenir l’imperi polític, almenys mantindrien l’imperi cultural. Però imperi, al capdavall.
El “moviment hispanoamericanista” –que així es deia, sense complexos–pretenia proclamar l’existència d’una presumpta germanor harmònica entre els pobles d’Amèrica i la metròpoli, però –alto!– sempre amb Espanya com a tutora natural del conjunt, no pas com una més. Era, en definitiva, la manera de dir als antics colonitzats: “Ja sou independents, d’acord, no tenim cap més remei que acceptar-ho, però encara necessiteu que us guiem cap a la civilització.” Transparent. Tan transparent com reaccionari.
A mi del PSOE ja no em sorprèn res. I encara menys d’un batlle que és on és perquè el PP va decidir que Espanya importava més que la voluntat popular. Però ara es veu que el batlle socialista i progressista de Barcelona –d’aquesta Barcelona que és això que és precisament perquè és catalana– fa seua aquesta retòrica neocolonial i reaccionària. I, què voleu que us diga, jo?, trobe que tot plegat és massa descarat ja, gens edificant.
PS1. Avui celebrem a Palma l’assemblea de lectors de VilaWeb que inclourà la presentació del llibre de Josep Nualart Casulleras Tres dies d’agost. L’acte, obert a tothom, serà a les 19.00 a Ca n’Alcover (carrer de Sant Alonso, 24). Aquests dies també farem actes a Perpinyà, Terrassa, València i Paiporta. Vegeu-ne els detalls.
PS2. Tot això que ha passat aquestes darreres hores al Llevant ens continua desconcertant, de manera que he fet aquesta Pissarreta mirant d’explicar les claus d’uns esdeveniments que han anat tan ràpids que gairebé no ens han deixat temps de reaccionar.
PS3. Més Compromís ha partit peres amb Sumar, perquè aquesta formació –dins la qual va participar a les eleccions espanyoles– no va voler demanar la compareixença de Pedro Sánchez en la comissió d’investigació de la gota freda. Esperança Camps ha parlat amb la diputada de Més Compromís a Madrid, Àgueda Micó: “Volem tenir les mans lliures per a exigir al Partit Socialista que actue contra la corrupció”
PS4. Justament avui Sumar podria tenir un altre daltabaix, si Més per Mallorca també abandona el grup parlamentari a Madrid. Martí Gelabert en parla en aquest article.
PS5. El músic alguerès Davide Casu torna a l’escena amb un disc nou, que duu el títol de Res i tot i és íntegrament en català. Clara Ardévol hi ha parlat i ha fet aquest reportatge: “Cant en l’alguerès que parlem al carrer, amb la sua dignitat”.
PS6. VilaWeb és –i en dies com avui no crec que això ho puga negar ningú– l’exemple més reeixit que el nostre país ha tingut mai de diari nacional. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tracta tot el nostre territori com una nació que no necessita ningú més per a explicar-se davant el món. Ja és un esforç de trenta anys del qual estem orgullosos, però que encara necessita el suport dels lectors. Moltes gràcies als qui ja en sou subscriptors, i als qui no ho sou us demane que us ho penseu i que ens ajudeu, anant a aquesta pàgina, per fer-vos-en o per fer un donatiu únic i sense cap més compromís.
