[Actualització: Clara Ponsatí, nova consellera d’Ensenyament – 14/07/2017]

L’economista Clara Ponsatí dirigeix actualment l’Escola d’Economia i Finances a la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i també és un dels nous membres del secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). A les darreres eleccions catalanes del 27-S va ser suplent de la candidatura de Junts pel Sí. Ponsatí també ha estat catedràtica a més universitats de prestigi, com ara la Georgetown, dels Estats Units. VilaWeb s’hi ha posat en contacte perquè ens parli del seu nou càrrec a l’ANC, de la posició que té en el debat sobre el referèndum unilateral d’independència i de com es veu el Brexit des d’Escòcia. Hem dialogat amb Ponsatí, que viu a cavall entre Escòcia i Catalunya, per correu electrònic.

—Sou membre del secretariat de l’Assemblea. Primeres impressions? Us sembla bé que l’ANC consulti les bases sobre el RUI?
—I tant! Hem convocat una consulta per saber si els socis estan d’acord que l’ANC promogui la proposta de referèndum. Aquesta iniciativa suscita un gran debat, a les xarxes, a les assemblees territorials i sectorials, als mitjans… La gent té ganes de discutir i de participar, és molt estimulant i il·lusionador.

—Quina opinió us mereix Jordi Sánchez? Vos anàveu en la candidatura oposada.
—El reglament electoral de l’ANC és una mica enrevessat, i això va causar alguns malentesos. Però no hi havia candidatures oposades. Els socis votaven candidatures individuals. En Jordi Sánchez és una persona amb un instint polític de primera; fila prim i fa molt bona feina.

Acabo d'arribar al secretariat nacional de l'ANC, sóc nova i encara vaig aprenent com funciona tot plegat. Treballaré especialment en activitats d'incidència internacional

—Quina és la vostra feina, exactament, a l’ANC. A què us dediqueu?
—Acabo d’arribar-hi, al secretariat nacional, sóc nova i encara vaig aprenent com funciona tot plegat. Treballaré especialment en activitats d’incidència internacional, i en allò que em demanin.

—En el debat sobre el RUI, quina posició preneu?
—Hi ha dues condicions necessàries (i gairebé suficients) per assolir la independència: la primera, un mandat majoritari, explícit i inqüestionable, expressat a les urnes. La segona, la unitat d’acció de les forces polítiques disposades a demanar i obeir aquest mandat. Malgrat que dolgui reconèixer-ho, el resultat del 27-S no va donar-nos el mandat majoritari que necessitem. I és ben evident que les forces polítiques independentistes no troben el camí de la unitat. Això l’independentisme ho paga car; les eleccions del 26 de juny seran una patacada. Proposar un referèndum d’autodeterminació podria ser el desllorigador.

Malgrat que dolgui reconèixer-ho, el resultat del 27-S no va donar-nos el mandat majoritari que necessitem. I és ben evident que les forces polítiques independentistes no troben el camí de la unitat

—Valoreu-me l’actual full de ruta. Punts a favor i punts en contra.
—El full de ruta proposa fer moltes coses en molt poc temps: estructures d’estat, procés constituent, eleccions constituents, desconnexió… Es poden fer tantes coses en tan poc temps, i sense ser independents? Com bastirem estructures d’estat sense ser un estat, sense pressupost i sota l’extorsió dia a dia del FLA? Per què cal fer un procés constituent abans de la desconnexió? Això no s’entén. Amb tots els respectes, em sembla que hi ha una mica de comèdia, amb això. I què vol dir això de la desconnexió? Té contingut o no? Com que sento polítics que diuen ja l’hem feta, la desconnexió…

—El full de ruta actual preveu una DUI?
—No és pas clar; la resposta depèn de qui te l’expliqui, i del dia que te l’explica. Sense referèndum, això desembocarà en unes altres eleccions autonòmiques. Què passaria després d’aquestes eleccions? Qualsevol cosa menys la independència.

—Abat Ninet proposa abans de fer el RUI, fer una DUI. Paluzie opta per la llei de transitorietat. Com ho veieu? Cal DUI abans de RUI, o no?
—Em sembla una mica la discussió de l’ou i la gallina. Cal desplegar els recursos jurídics i les estratègies polítiques que relliguin el referèndum d’autodeterminació amb la declaració d’independència. Hi ha gent molt preparada al govern i al parlamenti molts professionals que poden ajudar-los, i tenim una gran capacitat de mobilització popular. Això ho podem fer ben fet.

Sense referèndum, això desembocarà en unes altres eleccions autonòmiques. Què passaria després d'aquestes eleccions? Qualsevol cosa menys la independència

—El referèndum hauria d’incloure l’opció del sí-no com a opció?
—No. El referèndum ha de proposar una pregunta clara sobre la independència, amb resposta binària. Afegir-hi una tercera resposta no serviria per a prendre una decisió.

—Segons Elisenda Paluzie, el RUI es podria fer per Sant Jordi de l’any vinent. Ho veieu possible?
—Estic d’acord que no ens podem adormir, però no m’atreviria a posar-hi data tan taxativament. Hi ha molts aspectes tècnics que cal estudiar i preparar seriosament, i un munt de contingències polítiques incertes que poden tenir conseqüències sobre els ritmes.

—Quin és el termini de l’actual full de ruta? 2017? 2018? Ho sabeu? Quina importància doneu al factor temps?
—Els famosos divuit mesos hauran passat a final del 2017, i ningú dels que van pactar aquest termini no ha proposat cap pròrroga. Ja ho veurem. Jo crec més en els compromisos sobre el què, que en compromisos sobre el quan. Però això no pot ser etern.

—Aquí fem un referèndum unilateral, sense pactar, i hi aniran a votar quatre.
—Si el govern de Catalunya ens convoca a votar, amb una pregunta clara, i un compromís explícit d’obeir la decisió majoritària, jo no estaria tan segura que els votants del ‘no’ no hi aniran. En tot cas, els que hi vagin decidiran. La feina serà convertir el consens sobre el ‘dret de decidir’ en consens sobre el ‘deure de decidir’.

De cap manera el 9-N va ser un RUI. Tothom sabia que el resultat no obligava el govern. Si no, ja seriem independents.

—Diferències entre el 9-N i la RUI. Molta gent opina que el RUI ja s’ha fet: va ser el 9-N.
—De cap manera. El 9-N va ser una gran mobilització. Aquell dia ens vam expressar, però no vam decidir res. Tothom sabia que el resultat no obligava el govern. Si no, ja seriem independents.

—És necessari que organitzem el referèndum amb governs estrangers, o podem fer-lo sols?
—És important que hi hagi observadors internacionals que avalin la legitimitat del procediment.

—Qui hauria d’haver-hi, a les meses? Voluntaris? Funcionaris? Membres dels governs i organismes internacionals estrangers?
—Jo diria que s’ha d’organitzar amb els mateixos procediments que unes eleccions ordinàries. Amb meses organitzades pel govern, constituïdes per ciutadans triats per sorteig. Els observadors internacionals serien això, observadors.

—M’agradaria que poguéssiu comentar aquesta entrevista a Hèctor López Bofill aquí a VilaWeb. Bofill és contrari al RUI.
—Posats a fer metàfores a mi m’agrada més pensar que som una riuada que cada moment troba via cap avall. López Bofill explica molt bé que per fer una DUI cal el control del territori. Però potser no valora prou que, en el nostre cas, aquest control és inviable sense en un mandat democràtic inapel·lable, que la comunitat internacional reconegui sense discussió, i per això cal fer i guanyar un referèndum. Si m’ho permeteu, voldria comentar també les opinions d’alguns altres articulistes que qüestionen la idea del referèndum perquè, diuen, és una proposta de ‘pit i collons‘ dels ‘que tenen pressa’. Bé, si no tenim prou força per a fer un referèndum, tampoc no en tenim, encara menys, per a declarar la independència sense fer-lo. Aclarim-ho. La proposta de referèndum ens confronta a tots plegats amb les nostres pors. Mesurem les nostres forces i capacitats, i decidim. Si aquesta iniciativa no prospera, almenys clarificarà el panorama.

—El RUI és una fugida endavant. Sense solucionar el desacord entre JxSí i CUP, no serveix de res.
—Ja veurem què passa amb la CUP. A mi em fan patir més les diferències entre els dos grans partits de JxSí.

—Hem d’esperar que Madrid acordi el referèndum. Fer-lo de manera unilateral és un error. A Escòcia van aconseguir-lo acordat. Aquí també hem de poder.
—Madrid no acordarà mai res si nosaltres no demostrem, amb els fets, que el farem encara que ells no hi donin el vist-i-plau.

Les institucions de Catalunya, el govern i el parlament, han de demostrar de forma creïble la seva determinació, i per ser creïbles cal estar disposats a una confrontació de legitimitats

—Sou experta en processos de negociació. En quin punt ens trobem, ara, si els actors són Catalunya i Espanya?
—És un procés de negociació asimètric. Durant dècades una part, Espanya, ha pogut imposar sempre les seves propostes i l’altra, Catalunya, les ha acceptades. Els governs de Catalunya anaven guanyant engrunes, i les acceptaven per no incórrer en el cost d’un conflicte. Però hem arribat a un punt que la proposta d’Espanya és buida, no deixa gens de marge. Les institucions de Catalunya, el govern i el parlament, han de demostrar de manera creïble la seva determinació, i per ser creïbles cal estar disposats a una confrontació de legitimitats.

—M’agradaria canviar de tema. Ara treballeu a Escòcia. Aneu i veniu. Com valoreu la campanya del Brexit? Què votaríeu si fóssiu britànica?
—Jo votaria stay (no sortir). Ara, cal entendre que el vot pel Brexit no és només un vot xenòfob nostàlgic de l’imperi. Les crítiques a la Unió hi troben ressò també perquè els britànics tenen uns instints democràtics profunds i una visió molt crítica contra els abusos de burocràcia i l’excés d’interferències sobre la iniciativa privada. I és per això que als europeus del continent ens convé que els britànics continuïn a la Unió.

—El Brexit i el procés català. Ens afecta de cap manera, o això són beneiteries?
—És un procés democràtic que ningú no ha qüestionat. Tots els europeus acceptem que els britànics decidiran. Ni el govern espanyol ni cap altre no nega aquest dret de decidir. I si el resultat fos el Brexit, veuríem com Brussel·les s’hi adaptaria. Però, sigui quin sigui el resultat, ningú no ens deslliura del nostre deure de decidir.

—Què hi feu, exactament, a Escòcia?
—Ocupo una càtedra a Universitat de St. Andrews. Faig docència i recerca, i hi dirigeixo l’Escola d’Economia i Finances.

—Vau ser expulsada de Washington per pressions diplomàtiques espanyoles. No els va agradar que expresséssiu lliurement la vostra opinió sobre la independència. Ara sou a Escòcia. Cap problema?
—A Washington ocupava la Càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown. És una posició finançada per Endesa, que s’atorga per concurs entre el professorat de l’estat espanyol. L’ambaixada i el govern espanyols van fer pressions a la universitat per interrompre el meu contracte, i se’n van sortir. Va ser trist que les autoritats acadèmiques de Georgetown no mostressin més fermesa enfront d’una violació tan flagrant de la llibertat de càtedra, però va ser una lliçó: vaig aprendre de pressa i en pròpia carn que entre l’establishment internacional no hi tindrem amics que aixequin la veu per ajudar-nos mentre no tinguem un estat. Ni els governs ni les elits dels estats democràtics del món no es mullaran obertament per nosaltres. Ara, a Escòcia, la meva llibertat de càtedra és garantida.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb