Els cinc envits pendents abans de tornar del tot a la normalitat

Arriba l’estiu, els indicadors tornen a poc a poc als mínims de fa un any, la vaccinació avança. És qüestió de setmanes que les UCI i els hospitals es descongestionin i la saturació assistencial sempre ha estat una de les brúixoles principals per a guiar les restriccions. Una volta descongestionats els hospitals i havent protegit les franges d’edat més vulnerables, què impedirà que tornem immediatament a la normalitat?

Abans no puguem tractar el coronavirus com una grip més, hi ha cinc grans envits pendents. L’equilibri en la retirada de restriccions, la incògnita sobre la protecció dels joves, la incògnita sobre les noves variants, la incògnita sobre la durada de la immunitat que atorguen els vaccins i la vaccinació a la resta del món. I les coses aniran més lentes que no ens pensem, segons els experts.

La retirada de restriccions: com el joc d’estirar la corda

Amb la vaccinació, la xifra de morts per covid ha baixat en picat, i fa dies que les UCI també es buiden considerablement. Fins ara, sense vaccinació, l’efecte de les noves variants havia causat que els contagiats s’agreugessin més de pressa i passessin més temps a les UCI, cosa que dificultava molt que es buidessin. Amb la reducció dràstica de nous pacients, aquest efecte acumulatiu que s’arrossegava d’ençà del novembre (del setembre a les Illes) ja no es produeix.

Aviat començarà la vaccinació dels més grans de quaranta anys. Però, d’una banda, la protecció no és del tot ferma fins passades un parell de setmanes o tres d’haver rebut la segona dosi, depenent del vaccí. I d’una altra banda, més avall dels quaranta la gent també s’infecta i també pot emmalaltir greument. Encara que fins ara el percentatge hagi estat molt menor que a les franges d’edat més avançades, hi ha una obvietat que cal tenir en compte: la quantitat de joves infectats que acaben necessitant atenció hospitalària no depèn tan sols de l’edat, sinó de la quantitat de joves que s’infecten.

Retirar de cop totes les restriccions augmentaria el denominador de menors de cinquanta anys (o quaranta) susceptibles d’emmalaltir, i en menor mesura d’emmalaltir greument. Això, sumat al petit percentatge de gent vulnerable que no s’ha volgut (o no s’ha pogut) vaccinar i al petit percentatge de casos en què el vaccí no evita una malaltia greu, pot arribar a ser un problema si arran d’una relaxació excessiva de mesures hi ha “un tsunami de casos”, explica la investigadora del BIOCOMSC, Clara Prats.

Prats ho explica molt bé amb una metàfora. “És com jugar a estirar la corda: a una banda, l’equip del control, a l’altra, el del descontrol.” A l’equip del descontrol tenim absència absoluta de restriccions, la vella normalitat. A l’equip del control, la vaccinació i les restriccions. El retorn a la normalitat, explica, s’haurà de fer amb prou prudència i progressivitat per evitar noves crisis hospitalàries que, sens dubte, poden produir-se encara que la vaccinació vagi a velocitat de creuer.

La protecció dels joves i les noves variants

Tant Prats com el metge i investigador Salvador Macip indiquen que un dels principals objectius és vigilar si guanya força cap variant més agressiva amb els joves. Expliquen que al Regne Unit, un dels estats amb la vaccinació més avançada, hi ha molts més joves ingressats que no pas abans. Macip diu que encara no és clar si l’explicació és tan sols que la mitjana d’edat ha baixat per la vaccinació; si és arran del fet que la variant índia, que ara ja representa el 75% dels contagis britànics, potser causa una malaltia més greu als joves; o bé que s’ha accelerat la transmissibilitat del virus i, això, sumat a la rebaixa de restriccions, ha augmentat, com dèiem, el denominador de malalts potencials.

Tot i això, mentre la cosa no s’aclareixi, tant ell com Prats recomanen calma. Segons Macip, el pròxim gran debat, que ja s’ha començat a obrir aquests dies, serà la vaccinació de nens i joves. A parer seu, els EUA s’equivoquen de començar a vaccinar els nens petits a les escoles, perquè “és prioritari tenir més ben protegides les franges més sensibles per a les UCI i els ingressos”.

La setmana passada, l’Agència Europea de Medicaments va avalar que els adolescents entre dotze anys i setze puguin rebre el vaccí de Pfizer, i el nou conseller d’Educació, Josep González Cambray, ja ha dit que al Principat els vaccinarien als instituts. Però la conveniència de vaccinar adolescents no és clara. Hi ha experts que avisen que ara com ara no és pertinent, perquè hi ha unes altres prioritats.

La vaccinació a la resta del món i la durada de la immunitat

Una d’aquestes prioritats que apunten bona part dels experts és atacar globalment la pandèmia, i no pas cadascú de manera focalitzada. L’Organització Mundial de la Salut ha remarcat la necessitat de prioritzar la vaccinació dels països més pobres per davant dels nens. Macip fa molt d’èmfasi en aquesta qüestió: cal tenir present que això és una pandèmia i que “per més bones que siguin les dades al teu país, res no assegura que no tornin a empitjorar si el virus campa lliure en una altra banda del món”.

Els experts també diuen que encara no se sap si n’hi ha prou vaccinant els adults perquè la corba es doblegui tota sola, per assolir la immunitat de grup. L’epidemiòleg i catedràtic de Salut Pública a la Universitat d’Elx, Ildefonso Hernández, també ho veu així. “El 70% per a aconseguir la immunitat de grup és un percentatge que s’ha dit, però no és clar”, diu. Macip diu que veient què ha passat al Regne Unit, on fa poc més d’una setmana que han arribat al 70% de primeres dosis en població adulta, potser és millor parlar del 80% o del 85%.

L’assoliment d’un percentatge és un objectiu més aviat difús, convenen, sobretot tenint en compte que la celeritat amb què els vaccins s’han desenvolupat només ha permès de comprovar que són efectius a curt termini. Però, fins quan ho seran? Dues de les companyies en què la Unió Europea ha basat la seva campanya de vaccinació, Pfizer i Moderna, ja han assegurat que caldrà una tercera dosi del seu vaccí. Macip mateix diu que ens hem de mentalitzar que “potser són necessàries noves campanyes de vaccinació“. I això, és clar, té conseqüències en el joc d’estirar la corda.

En quins indicadors ens hem de fixar, d’ara endavant?

Tots tres experts coincideixen que si la incidència acumulada continua essent alta massa temps, ens hauria de preocupar. Prats hi afegeix que també seria alarmant un augment gaire explosiu de la velocitat de propagació (Rt), ço és que passés a 1,5 o 2 punts en cosa de pocs dies, perquè seria simptomàtic d’un problema probablement generalitzat. Quant a la pressió assistencial, la investigadora opina que petites pujades d’hospitalitzacions, si són puntuals, no haurien de preocupar, perquè és raonable que es deguin a brots focalitzats o a persones vulnerables sense la vaccinació completa.

Segons Prats, ara ens haurem de fixar més en una combinació entre la incidència del virus seccionada per franges d’edat, el ritme de vaccinació en aquestes franges (a més del temps que ha passat d’ençà de les dosis), i la seqüenciació de les noves variants, en què s’hauran de dedicar molts esforços. Hernández ho emfasitza molt, això últim: “La seqüenciació haurà de ser contínua més enllà de la situació dels indicadors del virus”, diu. Cap dels tres no és pessimista, i tots constaten que anem en la bona direcció i amb pas ferm. Però alerten que és un risc que aquest estiu les coses es desboquin. “Amb totes les prediccions que hem fet amb el SARS-CoV-2 hem fallat”, diu Hernández. “No vull amargar la vida a la gent, però això no s’ha acabat.” I no s’acabarà de cop i volta.