‘Christiania és la gran oportunitat que tenim de construir una societat des de zero, incorporant-hi les construccions ja existents. Amb una planta elèctrica pròpia, casa de banys, un polisportiu enorme on tots els qui cerquen la pau puguin fer-hi meditació i ioga, sales de teatre i espais per als qui van ebris i són massa paranoics o febles per participar en la cursa… Els qui senten el batec del cor no dubtaran sobre el propòsit de Christiania. És una part de la ciutat que ens havien amagat, però això s’ha acabat.’

Aquest fragment del text ‘Emigreu amb el bus 8’, publicat per l’activista i periodista danès Jacob Ludvigsen el 26 de setembre de 1971 a la revista Hovedbladet, pot ser considerat l’anunci públic de l’inici d’una utopia. El somni, aparentment abastable, consistia a convertir unes instal·lacions militars al centre de Copenhaguen en un territori lliure i autogestionat, sense cotxes, sense imposts i amb normes i lleis pròpies. Una petita ciutat lliure dins una ciutat no excessivament gran i també força lliure. Un paradís per als hippies, okupes i anarquistes que havia fabricat el Maig del 68.

Les utopies rarament es converteixen en realitat, però quan ho fan, passa com amb les victòries, que és molt complicat de mantenir-les. Amb alts i baixos i moltes vicissituds, Christiania ha sobreviscut fins als nostres dies. Però què en queda, gairebé mig segle després, de l’esperit llibertari inicial? Com poden conviure models de vida alternatius, tant individuals com col·lectius, amb la invasió diària de milers de turistes i l’existència del mercat tolerat de cànnabis més gran del món?

L’origen

Entre el 1967 i el 1971, els militars van abandonar les casernes de Bådsmandsstræde, que havien envellit i ja no eren funcionals. L’àrea va restar sota la supervisió d’uns quants soldats, que permetien que els sense-sostre fessin nit als antics edificis militars. Malgrat la manca d’habitatge i l’auge del moviment okupa, els primers que van enderrocar les tanques van ser els veïns del barri, que volien zones verdes i de joc per a la quitxalla. La policia havia destruït una zona que havien habilitat allà a la vora, Sofiegarden, i van decidir d’entrar a la zona militar.

De primer, hi entraven unes quantes hores amb els nens a jugar i en tornaven a sortir, també amb el vist-i-plau dels soldats. Però un bon dia van entrar-hi i ja no en van sortir. Així va néixer l’any 1971 la ciutat lliure de Christiania, l’experiència llibertària més important i duradora d’Europa. En el grup fundador, hi havia una cinquantena de persones, d’orígens i procedències diverses. Ben aviat van ser uns centenars i al cap dels anys la població es va estabilitzar en un miler de christianiencs, que s’organitzen i autogestionen mitjançant assemblees de barri i una assemblea general. Una assemblea financera s’ocupa de la complexa gestió dels recursos econòmics i de negociar amb les autoritats municipals.

Malgrat la preponderància del turisme aquests darrers anys, amb un milió de visitants anuals, a Christiania també hi ha activitat industrial, artesanal, comercial, cultural, sanitària, etc. Hi ha una llar d’infants, un forn, una sauna, una unitat d’escombriaires i recicladors, una fàbrica de bicicletes, una impremta, una ràdio lliure, una serralleria, un gran magatzem on es pot comprar gairebé de tot, un taller de restauració d’estufes antigues, un cinema, una sala de concerts i multitud de bars, restaurants i llocs d’espectacles.

Herba i rostoll

Les drogues toves, i més concretament la venda lliure de marihuana, són un tret distintiu de Christiania. És un tema controvertit, que ocupa hores de debat a les assemblees dels habitants de la comunitat, motiva posicions enfrontades, atreu milers de consumidors, belluga milions d’euros i ha causat disputes, intervencions policíaques i uns quants ferits i morts.

El carrer més conegut i concorregut de Christiania és Pusher Street (el carrer dels Camells); hi ha una quinzena de botigues i bars on venen tota mena de cànnabis, a l’estil dels coffee shops d’Amsterdam. L’oferta es complementa amb una vintena o trentena de paradetes al carrer, segons els dies, que també venen aquesta herba, a més de derivats i preparats. Una magdalena de marihuana hi costa uns cinc euros. Aquestes paradetes acostumaven a estar cobertes de teles negres i militars, i els venedors s’amagaven darrere de gorres i ulleres fosques, com a reacció humorística a una iniciativa del govern danès d’invisibilitzar el comerç de cànnabis. Però, de fa uns quants mesos, parades i paradistes tornen a anar descoberts.

La compra i la venda de marihuana és il·legal però consentida per les autoritats daneses, amb un pacte no escrit que estipula que, en canvi d’això, no hi haurà circulació de drogues dures al recinte. És un comerç que belluga molts milions d’euros lliures d’imposts cada any. Els defensors de la legalització, que a Christiania són molts, diuen que una de les conseqüències seria justament la regularització del comerç. Actualment, gran part del negoci no és pas a les mans de la comunitat, sinó que hi ha grups organitzats al darrere, sovint de caràcter criminal. Els Àngels de l’Infern són uns dels darrers que van provar de fer-lo seu.

A la primeria de Christiania, l’heroïna hi era permesa, fins que van començar a aparèixer morts per sobredosi i les condicions de salubritat de l’edifici que acollia els heroïnòmans, anomenat L’arc de la Pau, van degenerar massa. Dels vuitanta ençà, les drogues dures hi són expressament prohibides. En aquella època van aparèixer els primers membres de clubs de motoristes, com els Bullshit, relacionats amb la venda de cànnabis. Les batusses i els assassinats entre integrants de bandes rivals van fer que finalment els habitants de Christiania els fessin fora i els hi prohibissin l’entrada. La policia també hi ha fet ràtzies esporàdiques, coincidint amb l’arribada al poder de governs conservadors (2004), o quan hi ha hagut episodis de violència, com ara quan un home que duia la recaptació del dia va disparar contra dos policies que el volien identificar l’any 2016.

Fer el turista

M’agrada arribar a Christiania caminant des del port de Copenhaguen, el famós i turístic Nyhavn. Cal travessar el pont que porta al bonic barri de Christianshavn i allà la torre de l’església de Sant Salvador et marca una de les quatre entrades al recinte, entre l’ombra d’uns arbres i la primera façana pintada amb un mural. Christiania ocupa un espai no gaire gran, 34 hectàrees de terreny, que és l’equivalent de trenta camps de futbol, amb un llac i molt de verd. Hi viuen un miler de persones, més homes que no pas dones, amb majoria de joves i artistes, però també hi ha famílies i gent gran, professors universitaris i metges. La majoria són escandinaus, però també n’hi ha d’alguns altres països i una petita comunitat d’inuits de Grenlàndia.

Des que vaig descobrir aquest indret, el 2004, hi he tornat unes quantes vegades, atret per la curiositat, el bon ambient que s’hi respira i els múltiples grafits i murals que decoren la majoria de parets. I també perquè em recorda el meu feliç Amsterdam dels anys noranta. La darrera vegada va ser fa un parell de setmanes, un diumenge d’agost assolellat, barrejat amb una gernació de turistes, però també sorprenentment amb molts danesos joves. Després vam descobrir que anaven a un concert gratuït d’Emil Kruse i de Benal, tots coneguts cantants de hip-hop.

Una vegada a dins, de seguida em fixo en les primeres Christiania bikes, les famoses bicicletes de càrrega, amb un calaix davanter per a transportar nens i estris diversos. Creades l’any 1978 com una alternativa ecològica als cotxes, actualment s’exporten a tot el món i són lloades per la utilitat i el disseny. En canvi, enguany no veig o no trobo un cartell que recorda les principals normes de comportament dins el recinte, que a més de prohibir dur armes o consumir drogues dures, inclouen una prohibició impossible: fer fotografies. Només a la zona de Pusher Street és realment recomanable de no fer-ne, perquè la reacció dels venedors acostuma a ser poc amable.

Després de dinar al famós Nemoland, una parada de fruita que amb els anys s’ha convertit en un gran restaurant amb taules a l’aire lliure, un prat de gespa on la gent acumula ampolles de cervesa Christiania (quatre euros) i un escenari on actuaran els del hip-hop, ens allunyem de l’epicentre i caminem fins al llac, on hi ha algunes de les cases més boniques. L’arquitectura de Christiania és famosa per les construccions originals, majoritàriament de fusta i amb molts materials reciclats, amb forma de piràmide, de plàtan o de vaixell.

Com a tots els llocs turístics, allunyar-se del centre permet automàticament copsar molt millor l’ambient i veure els habitants ‘reals’ de l’indret mirant de fer vida normal. N’hi ha un que pinta una porta, una altra que arregla el jardí, el de més enllà que llegeix sota d’un arbre. Abans d’anar-me’n, en un espai on tothom és convidat a deixar allò que ja no utilitza i agafar allò que necessiti, ho aprofitem per deixar algunes joguines que no ens cabran a la maleta de tornada i l’Oriol es fira: uns pantalons curts del Barça de la seva talla. Després travessem un arc que anuncia que som a punt d’entrar a la Unió Europea i tornem a l’aparent normalitat dels carrers de Copenhaguen.

Un danès i un català

Tinc la sort de tenir uns quants amics que viuen a Copenhaguen i no em sé estar de demanar-los què en pensen, de Christiania. Per Eeg és un consultor amb qui ens coneixem de quan va venir a fer un Erasmus a Barcelona, fa més de vint-i-cinc anys, on va aprendre prou català per parlar-lo encara avui. Com molts danesos, sospito, té sentiments barrejats i contradictoris. Per una banda, en té el record de quan era estudiant a la Universitat d’Aarhus i Christiania era ‘un lloc mític, amb l’encant dels espais hippies, on es podia fumar obertament tabac divertit‘. Quan va acabar la carrera i es va instal·lar a Copenhaguen, li agradava anar-hi a córrer. Però per una altra banda és conscient que la venda de drogues, no sempre toves, és a les mans de bandes criminals. També considera que ‘els colons de Christiania recelen d’acollir nous habitants i tampoc no volen formar part de la societat que els envolta’. És un cercle difícil de quadrar, que com tantes altres coses a la vida té coses bones i coses que no ho són tant.

Josep Cayuelas-Mateu l’he conegut per feina aquests darrers anys. És arquitecte i travessa Christiania amb bicicleta gairebé cada dia, anant cap a la feina. Tot i que no en participi activament, celebra que Christiania encara existeixi, perquè el considera ‘un contrapunt saludable a l’estandardització global i al convencionalisme local, amb unes altres maneres d’organitzar-se en comunitat i de viure al marge del sistema, a la recerca de la utopia’. M’explica que més enllà del Pusher Street i la venda de drogues toves, els christianencs van ser pioners en l’ocupació d’edificis, l’experimentació amb nous models de convivència i la generació d’autèntica contracultura: ‘Van aconseguir d’establir un barri independent amb moneda, escola i servei postal propis, entre més proeses.’

Cayuelas recorda que quan el 2001 el govern danès va passar a mans conservadores, es va intentar afeblir Christiania a cops de ràtzia policíaca. Fins i tot es va arribar a convocar un concurs d’arquitectura per fer-hi nous habitatges i fer-ne fora els habitants il·legals, que finalment va quedar desert pel boicot dels estudis d’arquitectura danesos. Per ell, ‘malgrat la decadència, Christiania encara ofereix atractius als diferents públics: els que busquen el hygge al restaurant vegetarià històric, les famílies que visiten el mercat artesà de Nadal, assistents a concerts o clients del taller de serralleria regentat únicament per manyanes, tots entre una flaire cervesera de fons i enmig d’una boira baixa de porro de maria’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb