‘La tertúlia proscrita’

Charles Mingus: centenari d’un dels més grans del jazz

  • Se'n reediten les memòries: salvatges, radicals i commovedores · Una vida de lluita contra el racisme, consagrada al jazz en cos i ànima

VilaWeb
Charles Mingus actua a Manhattan, Nova York, en els actes del bicentenari, 1976 (fotografia: Tom Marcello / Wikimedia Commons / CC BY-SA 2.0).
Xavier Montanyà
16.10.2022 - 21:40

Charles Mingus és el contrabaixista i compositor més important de l’època daurada del jazz. Va ser un geni amb fama de molt rigorós i malcarat, únic i brillant, màgic i temperamental. Un dels més grans. Juntament amb Miles Davis i Thelonious Monk, a qui anomenaven les tres M, van revolucionar els escenaris i la manera d’entendre la música, tocar i compondre. Van ser una bomba que capgirà l’escena musical dels clubs i els concerts als EUA i a Europa. Encara ho són. Al voltant dels tres músics llegendaris hi ha encara molt de misteri, el traç dels enigmes humans i intel·lectuals que els forjà com a tres dels més grans genis de l’art del segle XX.

Tots eren grans estrelles. Mingus potser era el més discret per fora, tal com sol ser el rol del contrabaixista en una banda i a la vida. Però, per dins, era un volcà. “Mingus era una altra cosa. Un veritable geni. L’adorava”, declarà un dia el seu col·lega Miles Davis, amb qui va coincidir, juntament amb Charlie Parker, en molts escenaris de la costa oest als anys quaranta. “Era una persona boja i brillant”, insistia. “No va fer res a mitges. Si havia de fer el ridícul, ho feia més bé que ningú. Potser Mingus estava com una cabra, però també es va avançar al seu temps.”

Charlie Parker, Thelonious Monk, Charles Mingus i Roy Haynes al Mintons Playhouse, Nova York, 1946.

Miles i Mingus van aprendre i van tocar amb gent com ara Lionel Hampton, Billie Holiday, Duke Ellington, Max Roach, Art Tatum i Dizzy Gillespie. Però per ells el més gran era Charlie Parker, “Bird”, un dels inventors del bebop, l’estil sorprenent i innovador que va trencar amb el swing. Mingus hi dedica paràgrafs memorables a les seves memòries, i no solament sobre el personatge, sinó també sobre la fascinació que exercia sobre tots ells per la seva habilitat trencadora i avantguardista.

Charlie Parker va ser l’innovador més gran. I ho sabia. Hi ha una anècdota llegendària: el saxofonista era a París per a gravar un disc. Eren temps en què la seva vida estava més orientada (o desorientada) per les drogues que no pas pel rellotge. Va arribar molt tard a l’estudi de gravació. Els músics estaven emprenyats. Un, dos, un, dos, tres, quatre… Es van posar a tocar. Tot d’una, Parker es va llançar amb un solo que va deixar tothom bocabadat. Era la millor composició que havia sortit del seu saxo aquells darrers temps. Però va parar en sec. I va desar l’instrument. Tot l’estudi va protestar. “No puc continuar perquè això ho toco demà”, va respondre. I se’n va tornar a perdre’s per París.

No hi ha cap manera millor d’endinsar-se en el misteri i iniciar-se en l’esperit que impulsava aquells artistes que escoltant la seva música i llegint les seves paraules. Eren sincers i directes. Gent que havia nascut en els estrats suburbials de la societat blanca, que va patir violència d’ençà de la infantesa i privacions i racisme tota la vida. A tot això s’hi van enfrontar amb les armes dels seus instruments i l’explosió de sentiments i idees que els permetia el jazz, un gènere que tots tres, seguint els seus ídols, Charlie Parker i Duke Ellington, van revolucionar amb el seu talent i la seva vida.

Coberta de l’autobiografia de Mingus, ‘Menos que un perro. El mundo que compuse’.

Menys que un gos

Libros del Kultrum reedita amb motiu del centenari del naixement de Charles Mingus (Nogales, Arizona, 22 d’abril de 1922-Cuernavaca, Mèxic, 5 de gener de 1979) les seves famoses memòries: Beneath The Underdog. His word as composed by Mingus (1971) –en castellà, Menos que un perro. El mundo que compuse. Una versió revisada i ampliada amb tres texts inèdits, entre els quals hi ha “Una carta oberta a Miles Davis” (1955) i el text revelador i impactant “Què és un compositor de jazz?” (1971), un extracte brillant d’allò que Mingus pensava sobre la música, el jazz i la composició.

És en aquest text, escrit per a la tapa del disc Let my children hear music, on expressa més clarament què va ser per ell patir la discriminació i el racisme que imperava a l’Amèrica on va néixer. En el disc, Mingus va poder incloure, finalment, una peça que havia compost el 1939, trenta anys abans. Una anormalitat que havia esdevingut una norma tràgica en la vida dels músics negres. En aquest paràgraf hi ha l’essència de la seva força creativa.

“Si hagués nascut en un país diferent o hagués nascut blanc, estic segur que hauria pogut expressar les meves idees molt abans”, reflexiona Mingus. “Potser no haurien estat tan bones perquè, quan les persones neixen lliures… En realitat, no ho puc afirmar, però tinc la sensació que si la vida t’ha estat fàcil, la capacitat de lluita i d’iniciativa potser no tenen la mateixa intensitat que en el cas d’una persona que s’ha vist obligada a lluitar i, per tant, té molt més a explicar.”

Mingus i el seu contrabaix llegendari (fotografia: likesuccess.com).

El brutal i implacable Charles Mingus

L’autobiografia del contrabaixista no és un relat cronològic clàssic. Sembla que ha triat els aspectes que més l’han marcat per anar saltant en el temps i explicar-nos moments de la seva vida i la seva carrera, tot al voltant de reminiscències molt subjectives de fets reals, amb reflexions, conclusions sorprenents, autoanàlisi –sovint turmentada– i tot plegat no exempt d’episodis brutals divertits o tràgics, sempre provocatius en qüestions de dones i amor, sexe (durant un temps curt va fer de proxeneta), èpoques de desequilibri mental i, sobretot, música, música i música: concerts, composicions, clubs, modes, companys, la crítica, les fans, la solitud, l’aïllament, la misèria, però també l’èxit, la fama i el triomf esporàdics i contundents.

És el relat d’una època i d’una generació destil·lat per l’experiència vital de Charles Mingus, un home insubornable, extravagant, geni pur, sentimental, poètic, contradictori, lliure i independent i, per això mateix, amb moments tràgics i desgraciats. És un relat que diu molt sobre la psicologia de la societat americana d’aquells temps i, sobretot, de la lluita contra el racisme i la discriminació duta a terme pels negres, una lluita en què un dels fronts d’avantguarda eren els músics de jazz.

Res en la seva vida no va ser convencional. De bon començament, va haver de lluitar molt per ser ell mateix i tenir una vida pròpia tal com li dictaven l’ànima i els sentiments, encara que s’escapessin del seu control. El petit Charlie Mingus va néixer l’any 1922 en una base de l’exèrcit americà a Arizona. La seva mare era filla d’un anglès i d’una xinesa. Es va morir sis mesos després d’haver-lo parit. El seu pare, el sergent Mingus, era fill d’un granger negre i una dona sueca. La família es va traslladar a Watts, un suburbi de Los Angeles. De ben petit es va inclinar per la música, influït per la seva madrastra, que el portava a actes litúrgics en què, així com molts dels músics de la seva generació, va començar a intuir ritmes i sentiments africans.

Un dels grans entre els grans del jazz.

Aquesta peculiar barreja multiètnica d’orígens va definir la seva vida. Va patir racisme en uns quants sentits. Els blancs li deien negre i els negres li deien xinès. Ell es definia com a negre, i ho patia, però en qüestions d’amistats, companys, amor i sexe, no va fer mai cap mena de distinció. Com en la música, la seva curiositat d’experimentar i innovar era infinita.

“Sóc Charles Mingus”, escrivia als anys seixanta. “Sóc mulat, sóc de pell groga… mig groga… a penes groga, no sóc prou blanc per deixar de passar per negre, ni prou pàl·lid perquè em diguin blanc. Sóc Charles Mingus: per mi, no tinc color… Charles Mingus és un músic, un músic mestís que toca amb bellesa, que toca amb lletjor, que toca amb amor, que toca masculinament, que toca femeninament, que toca música, que toca tots els sons, forts, suaus, sons que no se senten, sons, sons, sons…”

Mingus va compondre obres d’una bellesa inesperada, tocava com els àngels i, quan s’inspirava, treballava de valent i era molt dur. En el fons, per molta gent, el seu caràcter va ser un maldecap. Per la seva volatilitat i mala llet, cosa que no era gaire divertida. A més d’un li va trencar la cara en un rampell de mal humor. Quan Dizzy Gillespie, a principi dels seixanta, va fer una paròdia de campanya presidencial, va nomenar Duke Ellington secretari d’estat; Miles Davis, cap de la CIA; Max Roach, ministre de Defensa; Malcolm X, fiscal general, i Charlie Mingus, ministre de la Pau: “Perquè et volarà mig cap més de pressa que ningú que conegui.”

I val la pena de tornar-li a cedir la paraula a Miles Davis, tan políticament incorrecte i directe com Mingus: “No es deixava acollonir per ningú. I jo ho admirava. Molta gent no podia suportar-lo, però tenien por de dir-li-ho a la cara. Jo no callava. No m’espantava que fos un ganàpia. Era un gat agradable i gentil que no faria mal a ningú, si no li buscaven les pessigolles. Aleshores, compte! També tenia un do per a l’autodestrucció que rivalitzava amb el de qualsevol estrella del rock.”

John Foster, Charles Mingus, Roy Brooks i Charles McPherson, el 1972 (fotografia: Christian Rose / Fastimage Courtesy).

La forja d’un músic

En aquesta autobiografia, que va acabar d’escriure vuit anys abans de morir-se, Mingus fa un retrat aspre i realista de la seva vida, no exempt de cruesa i, alhora, de sentit de l’humor. Hi ha pàgines redactades com seqüències de pel·lícula, amb diàlegs brutals. Es veu en imatges. D’ençà dels traumes de la infantesa, la violència del seu pare i la religiositat de la seva madrastra, i els primers amors innocents, amb el xoc brutal contra els prejudicis racistes, el jove Mingus es va aferrar a la música com si fos la millor manera d’evitar el naufragi: “La meva música és l’evidència que la voluntat de la meva ànima sobreviurà a la sepultura de la meva esperma, la meva metàtesi o nou revestiment de l’ànima eterna.”

L’ambient dels carrers violents del suburbi negre de Los Angeles on va aprendre a defensar-se gràcies a les ensenyances d’uns amics japonesos, les primeres feines d’enllustrador de sabates o repartidor de correus i els primers clubs on va tocar i els mestres de música que va tenir són una radiografia perfecta de la vida i les dificultats per a sobreviure en el seu estrat social. Commou la seva devoció pel swing i el jazz, la descoberta de tot un món que va explorar tota la vida, entre baralles de bar, l’ambient bohemi i pobre dels músics i, evidentment, el sexe, activitat per la qual sentia tanta devoció com per la música, perquè també el feia sentir lliure.

Les seves aventures sexuals són explicades d’una manera tan gràfica i políticament incorrecta que recorda Charles Bukowsky. És especialment curiosa la breu etapa de proxeneta, assessorat, entre més gent, per Billie Holiday. Sembla que les prostitutes que, a més, se l’estimaven, treballaven per ajudar-lo més que no pas perquè necessitessin la seva minsa experiència i protecció. “Segons els meus càlculs”, li confessa un amic proxeneta ric, “un bon músic de jazz ha de convertir-se al proxenetisme per ser lliure i conservar una ànima recta”. Mingus ho va provar, però va durar poc en aquest ofici. Tot i això, aquella feina li va permetre d’aterrar a Nova York, ciutat de la qual també fa una radiografia potent de l’època, sobretot de l’ambient musical dels clubs de Harlem, la màfia i el racisme i discriminació omnipresents.

Partitura original d’una de les seves obres.

Un teòric de la música

Mingus va passar-se tota la vida polint el seu talent musical com si, alhora, polís la seva ànima. Escoltant, estudiant, escrivint i tocant. En el llibre descobrim, també, que era un bon teòric musical. En un dels texts originals afegits en aquesta edició en castellà, n’hi ha un que reflexiona sobre què és un compositor de jazz. Ironies de la vida, aquest text, escrit per a la tapa del disc Let my children hear music (1971), li va valdre una nominació als premis Grammy, distinció que no va assolir mai per la seva música.

“Quan el músic de jazz, sigui quin sigui l’instrument que toqui, comença una improvisació, esdevé un compositor”, diu. “N’hi ha de moltes menes, però el millor era Charlie Parker perquè va inventar nous patrons rítmics i nous conceptes melòdics.”

Segueixen uns paràgrafs dignes d’una classe de música, en què compara la clàssica i el jazz, exposa allò que per ell és el jazz i cap on podria continuar evolucionant, tot plegat amb la història de la música sempre molt present, cosa que no és senzilla: “És com si la gent vingués a Manhattan i actués com si encara fos plena d’arbres, prats i indis en compte de formigó i edificis alts.”

El text inclou un desig contundent: “Que els meus fills tinguin música! Que escoltin música en viu. No soroll. Els meus fills! Fes el que et plagui amb els teus!” Així s’acaba una de les grans autobiografies de la història del jazz. Charles Mingus es va morir a Cuernavaca, Mèxic, el 5 de gener de 1979. Hi havia anat per rebre tractament alternatiu per a la malaltia de l’ELA. El seu cos va ser incinerat i les cendres escampades al riu Ganges, a l’Índia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any