Enric Casasses

A Enric Casassses, fer setanta anys li prova i el confinament del 2020, també: l’any passat va ser reconegut amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I tot i ser un any complicat, amb el confinament i la covid-19, la impossibilitat de fer recitals i romandre més a casa el va portar a revisar llibretes antigues i manuscrits, que guarda d’ençà dels primers poemes, de la dècada dels setanta, fins avui. Les seves llibretes són mítiques –unes, pels dibuixos i composicions gràfiques que contenen, unes altres, perquè s’havien perdut i es van tornar a trobar accidentalment. La intenció, que ja havia anunciat el 2011 –a la pàgina 181 del llibre bes nagana–, era d’aplegar en un sol volum tots els poemes llargs escrits entre el 1977 i el 2020. Llargs vol dir, en general, que continguin més de cent versos. I, durant aquest temps, va recuperar llibres, manuscrits i va revisar bona part del material que desava. D’aquest treball de fixar i aplegar els seus poemes llargs n’ha nascut Soliloquis de nyigui-nyogui, que ara publica Edicions 62.

El volum, de més de cinc-centes planes, aplega setze poemes llargs que travessen quaranta anys de trajectòria, un fet gens corrent, diu l’editor de l’obra, Jordi Cornudella: “N’ha fet molts i n’ha fet sempre”, del primer llibre que va publicar, La cosa aquella, al poema A pes de braços, escrit el 2020, que fins ara solament es podia trobar en una gravació de YouTube del CCCB.

Enric Casasses amb l’editor Jordi Cornudella.

Els poemes llargs d’Enric Casasses sovint són de molt més de cent versos i, tal com explica Cornudella, tenen la gràcia i l’interès de contenir una història: “Són poemes d’algú que explica una història molt llarga en vers. La major part són molt arrelades a la vida immediata. Històries que ens permeten de reconèixer paisatges humans, sentimentals o no, pels quals hem transitat o hem estat molt a la vora. Alhora, aquests poemes llargs estiren moltes vegades el fil del pensament, és poesia filosòfica. De poesia narrativa n’hi ha molta, però de poetes que hagin fet tants poemes llargs i que, a més, tinguin aquesta capacitat de tibar el fil del pensament, idees sobre com és fet el món i com hauria de ser fet, tampoc no n’hi ha gaires. Aquesta és una de les grans aportacions d’Enric Casasses a la nostra tradició poètica i literària. Aportació d’un pensament fort i fortament arrelat a la idea de la llibertat més radical.”

Introduint els poemes llargs, que ha ordenat tal com van ser escrits, Casasses comença amb uns aclariments sobre el procés de treball i alguns dels poemes que s’hi inclouen. També aclareix que incorpora els diacrítics, tot fent un elogi a Pompeu Fabra: “un dels lingüistes més intel·ligents i avançats del segle vint, pompeu fabra, era enginyer, li agradava la precisió clara i neta, però també tenia una sòlida base filosòfica i més pròpiament metafísica que fa que la seva tria dels diacrítics accentuï sóc, accentuï és i accentuï són, i accentuï dóna del verb donar i vénen del verb venir, i em semblaria una traïció, un retrocés i una complicació renunciar-hi, seria una metafísica baixada de pantalons.”

I el fet que en aquest text no incorpori les majúscules té una lectura política. Ho aclareix ell mateix: “Les minúscules radicals, que són en el pròleg i en l’últim poema, les mantindré mentre no s’acabi aquesta repressió política d’empresonar gent per la cara, diguem-ho així, jo només escriuré en minúscules.”

Precisament, en motiu del quart aniversari de l’1-O –la publicació del llibre coincideix amb l’efemèride–, li hem demanar que reciti per als lectors de VilaWeb un poema combatiu, que no és un poema llarg, però que és dels que ha escrit d’aleshores ençà:

La importància de Víctor Compta

El llibre és dedicat al traductor i intel·lectual Víctor Compta, que es va morir el 2018. Tots dos es van conèixer a la dècada dels setanta estudiant ciències exactes a la universitat. Diu Casasses que Compta no tan sols va ser un gran amic de joventut, sinó que també el considera un mestre: “És un personatge importantíssim en la meva trajectòria vital i literària. Teníem vint anys i vam descobrir plegats l’Ubú Rei de l’Alfred Jarry i aquesta mena d’escriptors que no només ens influïen pel que fa a la literatura sinó també d’una manera vital, ens parlaven de com es viu i de com va la cosa. La literatura és vida. Vam anar molt a fons. I en Víctor em va portar a traduir en Max Jacob. Érem patafísics i érem dadàs, encara que semblés contradictori.”

“Sempre he parlat de l’Àngel Carmona com a mestre, però sense el Víctor no sé pas on seria. Durant un viatge a París, vam anar a buscar el Col·legi de Patafísica. Va ser un viatge al·lucinant. Després ell es va casar i se’n va anar a viure a Menorca, i jo me n’hi vaig anar amb ell, per muntar la revista Druïda.”

“El mètode d’en Víctor va ser agafar Rayuela del Cortázar, que aleshores era una novetat per nosaltres, i seguir la relació de cites d’escriptors, pintors, músics de jazz, etc, que contenia. En Víctor va pensar que aquest llibre farcit de cites li faria d’universitat. Però quan va arribar al Doctor Faustroll de l’Alfred Jarry, va deixar Rayuela i va seguir la llista que contenia aquest llibre d’en Jarry, que comença amb un desnonament i la llista és l’inventari que fa un funcionari dels llibres que hi ha a la casa.”

“Les primeres coses que vaig publicar van ser amb ell, amb fotocòpies. Vam fer un llibre fantasma que es diu La bragueta encallada, en vam fer cent exemplars que veníem per les terrasses del costat de la universitat. I la revista Druïda va ser la gran aventura que vam fer plegats. Allò va ser molt fort i va durar temps. Tot es movia en circuïts undergrounds i contraculturals. En Víctor va fer unes primeres cinc revistes 0, 00, 000… i fins a cinc zeros, que eren un plec de folis fotocopiats, fets enquadernar una mica bé, la coberta amb una mica més de gruix, en blanc i negre…”

“Un cop acabat això dels números zeros del Druïda, en Víctor es va casar i se’n va anar a viure a Menorca. I va decidir que, per fer una merda de revista per acabar endeutat amb la casa de fotocòpies, tant per tant, valia la pena d’embrancar-se amb una impremta bona i amb quantitats més fortes. En Víctor tenia la teoria que com més diners devies, més crèdit et donaven. I va començar a fer underground de luxe.”

“Cada número era un cas únic. En format de capsa de guants, va decidir que la numeració dels números de la revista seria la d’una partida de dòmino que en Víctor havia fet amb el seu fill petit. Primer el doble sis, després el sis cinc… I per aconseguir tenir crèdit i encarregar el paper bo, va anar a veure en Brossa, que va quedar seduït amb la numeració del joc de dòmino i li va facilitar el contacte amb en Tàpies, perquè la idea d’en Víctor era de fer una exposició de pintures d’artistes dels Països Catalans a Menorca. En Tàpies ens va cedir una peça a tant per cent i un cop vam tenir en Tàpies, aquest va arrossegar-ne més: en Cuixart i més joves com l’Ocaña, en Nazario… Vam preparar una exposició que no cabia en cap sala de Menorca. I la vam repartir entre Maó, Ciutadella i es Mercadal. D’entrada, no es va vendre res, però ja teníem una mica de crèdit. Això era abans del 1980, perquè en el tercer número de Druïda vaig publicar La cosa aquella, tot el poema escrit en plomí. Va passar completament desapercebut. La primera crítica la va fer, molts anys després, en Carles Hac Mor.”

Tres peces inèdites i un descobriment

Un dels grans encerts de publicar Soliloquis de nyigui-nyogui és el fet que conté llibres sencers i poemes llargs que fa dècades que no són a l’abast dels lectors, exceptuant en algunes biblioteques. És el cas de La cosa aquella, Plaça Raspall i Desfà els grumolls.

Revisant manuscrits i notes, no ha tingut la temptació de reescriure els poemes, a la manera de Carner, tot i que, en algun moment, n’ha tocat alguna cosa. En canvi, sí que ha fet un procés que es podria dir a la inversa, el de recuperar alguns fragments descartats en el seu moment. Casasses escriu a mà i després pica a l’ordinador –abans, a màquina– els poemes manuscrits. I explica: “Coses escrites de primera mà i després picades, després hi he de tornar a passar per forçar-me a no fer aquelles correccions que he fet al picar. Passa de llarg, em dic, això ja estava bé.”

El llibre conté tres peces inèdites. La primera, vinculada al llibre La cosa aquella. Hi explica Casasses, al text aclaridor –citem textualment i mantenim les minúscules–: “amb la cosa aquella, que era la primera cosa llarga i així seguida que escrivia –parlo del 1977, fa més de quaranta anys–, em vaig embolicar molt: després d’haver-ne redactat tot el primer raig, ho vaig voler posar en net i mentre ho recopiava alguna volta m’embalava i hi afegia coses noves i alguna altra volta m’adonava que m’allunyava massa del meu fil, que em sortien coses que se n’anaven a unes altres bandes, en fi, que vaig sacrificar fragments, en vaig refer uns altres, ho vaig reordenar i tornar a reordenar tot, fins que me’n va quedar una còpia neta, que és la que ha servit per a les tres edicions en llibre que se n’han fet. un dels fragments descartats era prou llarg, tota una escena, una escena que d’alguna manera per mi era, i és, important, i el vaig guardar.”

El segon inèdit prové de Plaça Raspall, era un fragment que feia referència a un altre gran amic d’Enric Casasses, Jordi Pope, que en aquell moment el poeta va decidir de no incloure i que ara, en canvi, li sembla important que vegi la llum. El tercer inèdit és el primer capítol d’una novel·la que no va tenir continuïtat, Novel·la de referències, i que ara Casasses ha tancat.

Sobre Novel·la de referències explica: “Hi va haver un moment que, a mitjan anys vuitanta, la plaga de l’heroïna era molt forta, arribava a totes les capes de la societat. N’hi havia molts, més que no ara. Aquí és l’única vegada que m’he inventat uns personatges i una situació completament fictícia: un grup de gent una mica de classe alta, que pren un vi blanc mentre es passa unes diapositives que mostren el món del cavall, de la Mina, els carrers de Ciutat Vella, la violència… I les converses que tenen entre ells aquests refinats. En un moment donat, arriba una persona del carrer, que arriba la seva història… Era realment un començament.”

Estances i paisatges

En la vida d’Enric Casasses també s’han fet mítiques algunes estades i estances, com el pis de la plaça del Raspall del barri de Gràcia de Barcelona, l’estada que va fer a Berlín o el paisatge del Montgrí, el llibre de la Víctor Català, a la família i a un parlar. Tot això, com que és un llibre ordenat cronològicament, també s’hi nota.

“A La cosa aquella era una època que vivíem a la Creueta del Coll i hi apareix, però el món del Montgrí de la Víctor, de Solitud, també hi és. A vegades començo un poema sense saber què faré, però a Plaça Raspall abans de començar em vaig proposar de retratar aquest paisatge de quatre carrers, la plaça i el bar. Berlín hi surt poc, perquè en aquella època vaig traduir en William Blake, vaig escriure UH, que és tot un poema, però que entra en una altra categoria de poemes llargs, i vaig escriure Canadis fosforescents, que és una estructura de poemes amb prosa i no l’he afegit, tot i que també es podria considerar un poema llarg.”

No fa filigranes, fa catedrals

L’editor, Jordi Cornudella, visiblement content, allunya Casasses del nyigui-nyogui que s’autoatorga el poeta i en canta les excel·lències: “L’Enric Casasses no és algú molt virtuós que sap fer cantar la llengua i que sap fer filigranes, no, les seves construccions són plenes de filigranes, però són catedrals, edificis construïts amb una solidesa enorme i això és indiscutible.”

Podeu comprar Soliloquis de nyigui-nyogui a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.