‘Nosaltres els representants de les Províncies Unides a Sud-amèrica, reunits en congrés general, invocant l’Etern que presideix l’univers, en nom i per l’autoritat dels pobles que representem, protestant al Cel, a les nacions i als homes del globus la justícia que regla els nostres vots: declarem solemnement a la faç de la terra que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes províncies de trencar els vincles violents que ens lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets que ens van prendre i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Ferran VII, els seus successors i la metròpoli [espanyola].’ Així comença la declaració d’independència de l’Argentina, proclamada a la casa de Francisca Bazán de Laguna de San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1816.

Aquesta acta ‘d’emancipació solemne del poder despòtic dels reis d’Espanya’, signada fa exactament dos-cents anys, va representar el punt final d’un camí que havia començat una dècada abans amb l’anomenada ‘Reconquista’ de Buenos Aires i que havia cristal·litzat en la Revolució de Maig del 1810 al virregnat del Riu de la Plata, establert per la monarquia hispànica a l’extrem sud del continent americà. En els estadis més primerencs del procés d’independència, alguns catalans hi van tenir una participació més que significativa. Dos noms, principalment, han entrat en la llista de ‘libertadores’ de l’Argentina: els comerciants Domènec Matheu (Mataró, 1765 – Buenos Aires, 1831) i Joan Larreu (Balaguer, 1782 – Buenos Aires, 1847).

Miquelets contra els anglesos

La llavor de la separació de les províncies del Riu de la Plata respecte de Madrid es va plantar al començament del segle XVIII a milers de quilòmetres a l’est, en ple estret de Gibraltar. Amb la victòria de l’armada anglesa sobre l’espanyola en la famosa batalla de Trafalgar, el 1805, la Gran Bretanya es va disposar a aprofitar la seva superioritat naval per a mirar de blocar les costes hispano-americanes. Tan sols un any després, un estol anglès comandat pel general Beresford es va plantar a Buenos Aires, una ocupació que no va acabar de reeixir per la resistència dels habitants de la ciutat, mobilitzats pel virrei borbònic Jacques de Liniers. En aquell episodi, conegut en la historiografia argentina com la ‘Reconquista’, fou determinant la participació d’un nombrós grup de voluntaris catalans provinent de Montevideo, a l’altra riba del riu de la Plata. L’anomenada Companyia de Minyons, formada per un centenar i mig de catalans, era finançada pel comerciant Miquel Antoni Vilardebò i comandada per Rafael Bofarull, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac i Jaume Ferrer, i va tenir un paper molt destacat en les operacions militars que van significar la derrota anglesa: el 10 d’agost de 1806, els ‘miñones catalanes’ van expulsar l’invasor del parc del Retiro i, en l’ofensiva final del 12 d’agost, van ésser els primers a ocupar la plaça Major de Buenos Aires (l’actual plaça de Mayo).

minyones

Malgrat que la victòria sobre els anglesos va ésser clara, la situació es va mantenir precària a la ciutat, abandonada a la seva sort per la monarquia hispànica. La sensació d’indefensió respecte de la metròpoli, sumida en el conflicte napoleònic, va empènyer els catalans que van participar en la reconquesta a formar cossos de voluntaris estables, a mena de sometents: van néixer els Voluntaris Urbans de Catalunya, integrats segons el document fundacional per ‘catalanes, valencianos, aragoneses e individuos de las Islas Baleares’. La sol·licitud de creació al virrei De Liniers fou signada, entre més, per Jaume Llavallol i Riu (Barcelona, 1760 – Buenos Aires, 1838), comerciant establert al Riu de la Plata, capità dels minyons i pare de Felipe Llavallol, futur governador de Buenos Aires i ministre d’Hisenda argentí.

Les ‘guerrilles catalanes’, com les designava el general i sisè president argentí Bartolomé Mitre, van ésser també decisives en el segon i últim intent d’ocupació anglesa de Buenos Aires, el 1807, un episodi conegut com la ‘Defensa’. Tant en aquest atac com en l’anterior, els catalans es van inspirar en el mètode d’organització i de lluita dels miquelets, un cos d’infanteria lleugera que s’havia destacat en la guerra dels Segadors (1640-1652) i en la de Successió (1705-1715) per la seva gran mobilitat, la rapidesa en les accions i l’aprofitament del terreny. Dos carrers de la capital argentina, al costat de l’avinguda del Libertador, recorden actualment els cossos de ‘miñones’ i ‘migueletes’.

Entre els voluntaris catalans que van participar en aquells primers moments d’afirmació localista, hi trobem ja com a oficials Domènec Matheu i Joan Larreu, que poc després es destacarien també en la causa independentista i es convertirien en veritables herois nacionals de l’Argentina.

La Revolució de Maig

Les invasions angleses del 1806 i el 1807 van demostrar la crisi de l’aparell colonial espanyol en el virregnat del Riu de la Plata. I no sols això: la victòria de les milícies locals, juntament amb l’ocupació napoleònica de la península Ibèrica a partir del 1808, van fer prendre consciència a les elits criolles i burgeses de Buenos Aires de la seva capacitat militar i la seva autonomia respecte de la corona espanyola. Una emancipació de Madrid que es va consolidar políticament amb la formació d’una assemblea ciutadana per a l’elecció d’una primera junta provisional governativa que va expulsar del poder el nou virrei napoleònic i els seus funcionaris. En el decurs d’una setmana, del 18 al 25 de maig de 1810, es va produir l’anomenada Revolució de Maig, el pas previ a la secessió definitiva de l’Argentina, avui fa dos segles. Aquell primer govern de la revolució liberal argentina era integrat per nou membres, set criolls i dos catalans: Domingo Matheu i Juan Larrea, com són coneguts al país americà.

prxceres_argentina_taringa.jpg_6399300.jpg_6399300

A l’acta de la primera junta no es va proclamar la independència formal, sinó que encara s’expressava fidelitat a Ferran VII, el rei imposat per Napoleó I, i ‘guardar puntualment les lleis del regne’, però els mesos i anys següents es van caracteritzar per l’agitació, l’efervescència política i les topades armades entre els partidaris del poder monàrquic i els independentistes, defensors de la creació d’estats americans desvinculats d’Espanya. Dos cafès de Buenos Aires van ésser els epicentres d’aquests dos corrents oposats, durant els primers passos del segle XIX: el Café de Marco, que acollia sobretot els reialistes (partidaris del virregnat), i el Café de los Catalanes, un dels més veterans de la ciutat i seu del bàndol patriota (rupturistes i liberals).

En el turbulent període entre el 1810 i el 1816, Matheu va arribar a ésser president de la junta governamental durant alguns dels moments més crítics en la lluita contra la reacció de l’exèrcit espanyol, mentre que Larreu esdevingué president de la cambra legislativa constituïda el 1813 i un dels encarregats de redactar la primera constitució democràtica del país. Va signar, entre més lleis transcendentals per a la vida argentina, la que abolia els títols de noblesa, la que prohibia la tortura, la que declarava festa cívica el Vint-i-cinc de Maig (el sol de maig és al centre de la bandera argentina) i la que va aprovar l’himne nacional, amb lletra de l’escriptor i polític Vicent López i Planes (1785-1856), d’origen valencià, i música del català Blai Parera i Moret (1776-1840).

Gràcies a la seva acció política, però també a les seves decivises aportacions econòmiques, Matheu i Larreu van ajudar a apuntalar un nou estat que, amb les invasions angleses com a germen i la Revolució de Maig com a detonant, va néixer oficialment el 9 de juliol de 1916 a San Miguel de Tucumán, amb el nom de Províncies Unides del Riu de la Plata.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb