El mural que encapçala aquestes ratlles és preciós, record i lloança del vestit tradicional, les faldetes, que les iaies de Fraga han dut fins fa ben poc. Encara se’n pot veure alguna per la ciutat vella, pels carrers estrets per on trobaràs també cares i cossos que hi han vingut de llocs llunyans i uns altres que ja hi han nascut, a Fraga. Gent àrab, musulmana o no; subsahariana; búlgara, gitana o no…, que no s’hi està de manera estacional sinó que hi ha arrelat. Ha comprat i llogat cases del barri vell i hi viu permanentment. Alguns migrants s’hi han traslladat des dels pobles veïns, com també ho han fet tants franjolins nadius. Fraga ja és una ciutat mitjaneta, ofereix cada volta més oportunitats i més serveis, ja no es va tant a Lleida com abans. Es nota fins en la descurança. El mural, d’autoria desconeguda (no s’hi veu cap rastre de signatura), es va desfent, escrostonant.

Com el franjolí, com el català que s’hi parla, a Fraga, a la Franja, a les comarques aragocatalanes? Sí, pot ser una bona imatge, el mural, dels usos del passat quan convé a les institucions (no crec que sigui un grafit qualsevol, és massa estilitzat, s’ha fet amb permís per dir-ho així). Si és l’ajuntament qui l’ha deixat fer i fins l’ha impulsat, que el restauri. D’una manera no sé si semblant però que hi va en paral·lel en aquests moments del present, també la llengua catalana de les comarques de la Franja necessita una urgent intervenció pública.

De ser el lloc del domini lingüístic on més s’enraona l’idioma va passant a ser un dels que any rere any ho deixa de fer amb la mateixa intensitat. Que és on més es parla(va) vol dir que s’hi ha fet servir sempre en totes les activitats diàries dels parlants pel seu compte: a casa, a la feina, al carrer, a les botigues, als cafès i al ball, a les trobades… No a l’escola, ni a l’església. No cal dir que tampoc en la premsa, la ràdio i la tele. Sempre n’he estat orgullosa, com a indígena d’aquelles terres. La gent l’ha mantinguda, i de quina manera. Però, és clar, tot això vol dir també que ho ha fet sense llegir-la ni escriure-la. Glòria dels illetrats, he pensat alguna vegada (excuseu-me la tirada èpica).

Notícia: gràcies al Whatsapp, la gent de Saidí, que és lloc franjolí que conec una mica bé, hi escriu en català, va decidir que no ho faria en espanyol. Un català fonètic i ple de barbarismes lingüístics, però vaja, si el comparo amb tants whatsapps que rebo de Barcelona, què us diré…

La democràcia present no va portar el català a les escoles de la Franja, i això que parlem de quan els migrants eren subsaharians, homes sols que s’hi estaven sense els fills, quan hi havia poquíssims xiquets forans a escola. Ara hi una bona colla de criatures de parles diverses. Només s’hi fa ensenyament del català (no en català) de manera optativa, un hora per setmana, i no sempre. Diuen que la Diputació General d’Aragó vol fer les coses diferents. A veure.

De moment, és interessant el programa d’enguany del fòrum  Cinga, de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, a Fraga, que presideix Pep Labat. El títol remarca clar una idea: ‘La llengua catalana, també un patrimoni aragonès’. La jornada es farà al palau Montcada dissabte que ve. Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, parlarà de ‘Patrimoni lingüístic: la importància dels béns intangibles’; Nacho Sorolla, sociòleg, de ‘La substitució lingüística emergent del català al Baix Cinca’ i Javier Giralt, també de la Universitat de Saragossa, de ‘Com fer possible la normalitat del català a la Franja’. La cloenda anirà a càrrec de la conselleria de Cultura de la DGA.

Cal que tot plegat rutlli millor per als parlants, que encara no han esdevingut plenament actius en la seva llengua i que són sotmesos a una pressió enorme del sentit cultural uniformador de la democràcia present. Que ha anat fent passos enrere en aquest terreny –el català d’Aragó– com en tants d’altres. Per dir-ho més clar i per experiència: s’ha reculat molt, dirien els meus pares si encara hi fossin. I no perquè fossin pancatalanistes, que ni tan sols entendrien l’expressió a la primera, sinó, raonaven, per pur sentit comú, per la fortuna de les coses compartides amb els veïns.

Se’n pot parlar més, molt més, s’hi pot sembrar (més) zitzània. No m’hi compteu. Només compta ser civilitzats, informats, cultivats, ara. No assemellar-se a l’ombra maixanta del rebuig d’un mateix, d’allò que és propi.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb