Anna, companya:

Et recordo un migdia a la plaça del Raspall. Tu havies fet un dinar de feina, i jo també, al Resolís. Tots dos immersos en les nostres respectives trinxeres del moment (jo en la música, tu en el parlament), després de dinar ens vam trobar fent una cigarreta al sol de la plaça. I vam fer veure que la vida entre lluites era fàcil, i vam xerrar de coses sense importància. No sé si recordes aquell migdia, jo el recordo molt bé.

Perquè cada moment passat entre bambolines, a l’ombra de les mil i una lluites que ens ocupen i preocupen, també han valgut la pena. També hem après a riure i somriure a la línia del front. Perquè si lluitar és bonic, compartir la batalla és millor encara. Com aquell migdia al sol de la vila de Gràcia.

És aquell sol del migdia, aquells cinc minuts que no estaven escrits, aquell entreacte inesperat, que ara ens nega el teu exili. Un concert de festa major, a Barcelona, a València o a Sallent. Són aquestes les pàgines que ara no ens deixen escriure però que ens tornarem a guanyar.

No vull escriure’t d’això que ara ens ocupa, d’aquest estat feixista que anem fent caure i que escup metralla franquista mentre agonitza, moribund. Vull escriure’t del dia que tornis, perquè aquell dia tornarà una petita part de totes nosaltres. I el dia que tornis, companya, tornarem als casals, als ateneus i a les assemblees, tornarem als carrers. I ho celebrarem, un altre cop al sol la plaça del Raspall, sigui l’hora que sigui, perquè qualsevol nit pot sortir el sol. Això, tu ja ho saps.

Fa uns dies vam ser a Sallent, cantant per tu. Em va semblar, entre les espurnes del gegant maqui, que tu també hi eres. Sé que ho vas veure, sé que hi vas ser. Gràcies per tant, per donar sentit a tantes paraules.

De tu hem après tantes coses, tantes dignitats guanyades, tantes pors vençudes. Ens has embadalit mil vegades, amb la teva fortalesa generosa, amb la teva rebel·lia indomable i serena. Amb el poder de les dones valentes i la força de la tribu sencera.

Ens has ensenyat a farcir els mots, a carregar-los i a disparar-los amb consciència.

Ens has ensenyat com lluiten les dones.

Fins aviat, companya.
Arnau Aymerich

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb