Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Com canvien les tornes, Vicent, tan de sobte. Fa quinze anys, en una de les rondes per Catalunya després del tancament d’Euskaldunon Egunkaria, la periodista Txell Bonet em va entrevistar per la ràdio Ona Catalana. Bonet és la parella de Jordi Cuixart, president empresonat d’Òmnium, i dijous passat vaig tornar-hi a coincidir en una taula rodona que vaig ser convidat a moderar i en la qual ella participava.

En el transcurs d’aquests quinze anys, Bonet ha passat de presentadora a presentada, de preguntar a respondre, d’oferir solidaritat a rebre’n. Al costat de Bonet, Laura Masvidal completava la delegació catalana en la taula de represaliats. Per part del País Basc, hi van assistir Bel Pozueta i Edurne Goikoetxea, mares de dos presos d’Altsasu. Finalment, per als aclariments jurídics hi era Amaia Izko, un penalista de la nova generació. L’endemà la taula es va repetir a Gasteiz.

La sala era a vessar, com no s’havia vist en molt de temps, perquè ja era hora de tornar tota la solidaritat que durant dècades ens heu mostrat els catalans. Com deia el títol del debat, els presos d’Altsasu i Catalunya són dues cares de la mateixa repressió; tant és així que la mateixa jutgessa Lamela de l’Audiència Nacional espanyola és qui porta les instruccions tant del cas d’Altsasu com del procés català.

No era la primera vegada que les participants es reunien, i aviat la complicitat natural entre elles es va propagar entre els assistents. Hi ha gran resistència a solucionar per mitjà del diàleg els problemes que puguin aparèixer en els aparells d’estat. Mentre persisteixi aquesta tendència, la solidaritat entre els qui la sofrim serà simplement imprescindible.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
No sé si algú en el govern de l’estat espanyol es va pensar que això de donar curs a l’extrema dreta i d’autoritzar el deep state a prendre el poder, per assalt, havia de ser una gran idea. Si ho pensaven, em sembla que ja han de començar a deixar de pensar-ho. Com en el conte del geni de l’ampolla, el problema és que, quan els deixen eixir, ja no hi ha manera de fer-los tornar a entrar.

El govern de Pedro Sánchez pateix ara, en pell pròpia, la tàctica que fa mesos que l’independentisme aguanta. Informacions interessades, dossiers increïbles i ‘coses’ (no crec que en puguem dir ‘mitjans’) que filtren amb un extrem interès polític informacions que apunten de manera directa a algú concret amb la intenció de tombar-lo.

En poques setmanes, de fet, el ministre de cultura, Huertas, i la de la sanitat, Montón ja han abandonat el govern i ara hi ha dos ministres més a la picota: Duque pel xalet a Xàbia i Delgado pels àudios de les converses amb Villarejo, epicentre de les clavegueres de l’estat espanyol. Fins i tot el mateix Pedro Sánchez ha tingut problemes amb la seva tesi doctoral.

L’atac és sistemàtic i no es deturarà. Sembla que Sánchez ha decidit de posar-hi un fre preventiu no fent dimitir més de dos ministres (si no, potser no n’hi restaria cap). Però a les clavegueres hi ha dossiers de tota mena sobre tothom. I normalment primer treuen els més suaus.

Ben Emmerson sosté la teoria que a l’estat espanyol el deep state franquista ha donat un cop d’estat i ha pres el poder real conjugant els poders constitucionals del rei, els jutges, els policies i els militars. Emmerson afirma que ho van fer per evitar la independència de Catalunya, especialment després del discurs del rei del dia 3 d’octubre. Però, de nou, una vegada solts, ja res no els aturarà. El PSOE ho experimenta en carn pròpia ara i crec que per als nostres dos països aquesta és una situació irritant però alhora interessant. Perquè converteix la ruptura en allò que els juristes anomenen ‘causa justa’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb