Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Les fogueres de Sant Joan ens han arribat abans d’hora, Vicent. En les nostres muntanyes i carrers solen encendre’s dissabte, però el Tribunal de Navarra ens les va encendre dijous. Per a la majoria dels ciutadans i legisladors i experts, allò que els cinc condemnats van fer a la festa de Sant Fermí de l’any 2016 contra aquella dona indefensa és una violació, sense cap mena de dubte. En canvi, per als magistrats, va ser un abús sexual. Han decidit d’alliberar els acusats fins que no arribi la resolució sobre els recursos presentats al Tribunal Superior de Navarra, amb la condició que abonin una fiança de sis mil euros.

A tall de comparació, convé recordar que, en el cas Egunkaria, els qui vam tenir l’oportunitat d’evitar la presó sota fiança va ser a canvi del pagament de trenta mil euros.

Amb la primera sentència es va optar per una pena lleu que va causar molt de dolor perquè els magistrats ho van considerar abús mentre la gent esperava que es prengués per violació. Els carrers del nostre país van ser negats per una multitud fins llavors mai vista en matèria de violència masclista, i la resposta a la sentència va arribar molt lluny, fins a superar amb escreix les fronteres del nostre país. Juristes i grups feministes van saber valer-se de l’ocasió per fer tasca pedagògica i treure a la llum què pensaven sobre el cas. Com a conseqüència d’aquesta tasca, ara tots sabem millor què passa, i per què.

Atès l’èxit d’aquelles mobilitzacions, molts vàrem pensar llavors que els magistrats del Tribunal de Navarra serien molt cautelosos a l’hora de prendre decisions en un cas que per a gairebé tothom va ser violació, i encara més cautelosos els magistrats del Superior de Navarra que tindran la tasca d’examinar els recursos. Els piròmans de dijous han mostrat un camí equivocat, que haurà de ser redirigit pels qui se situïn per sobre d’ells en la jerarquia, si no volen que s’estengui l’incendi. Justícia.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Una de les tradicions més interessants de les moltes que es van crear als Països Catalans sota el franquisme és la Flama del Canigó. Al cim del Canigó, al cor de la Catalunya Nord, s’encén un foc que es reparteix arreu del país i serveix per a encendre les fogueres de Sant Joan. El foc és acompanyat a peu o amb vehicles de tota mena de vila a vila i de ciutat a ciutat, amb columnes que el van passant de mà en mà.

El costum va començar als cinquanta del segle passat i durant alguns anys la Guàrdia Civil va desplegar un fort dispositiu que intentava impedir que la flama entrés a Barcelona. Amb els anys tot es va normalitzar i avui dia visita el Parlament de Catalunya i després arriba a l’ajuntament, on van a recollir-la comitives de tots els barris. Això mateix passa en centenars de vils i ciutats, de Perpinyà, on la flama resideix tot l’any al Castellet, fins a Alacant i Guardamar, on la flama marca el sud del país i de la llengua.

He dit que tot es va normalitzar i, com tantes vegades els darrers mesos, m’he de menjar les meues paraules perquè ahir la Flama va viatjar també, per primera vegada, fora del país, cap a Ginebra, Brussel·les, Saint Andrews i Hamburg per encendre fogueres en honor del president Puigdemont, dels consellers Serret, Comín i Puig, de la consellera Ponsatí i de les polítiques exiliades a Suïssa, Anna Gabriel i Marta Rovira.

El gest ha estat molt bonic i l’esforç gran, perquè viatjar lluny amb un foc encès en la nostra societat d’ara és qualsevol cosa menys fàcil. Però ha valgut la pena. Ja que ells no poden participar de la festa, el país, aquesta entranya del país que és la llenya i la terra de la seua muntanya més emblemàtica, ha viatjat fins a ells perquè recorden que res no els podrà separar del país que és el seu. D’aquest país que els espera de tornada tan aviat com siga possible.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb