Tinc un cosí andalús –dels molts que tinc– que de tant en tant em demana per tot això del procés i la independència. Fa poc que se’m queixava que no em podia seguir gaire els piulets i articles perquè és massa mandrós per anar a cal Google Translate, de manera que l’altre dia li vaig enviar un parell de vídeos en espanyol perquè se situés: els de les entrevistes a Raül Romeva i David Fernàndez a la Sexta. Me’n va donar les gràcies i em va escriure:

«Jo sóc partidari al cent per cent que un poble tingui la llibertat de decidir, de manera que estic totalment d’acord amb la defensa de la independència. Si s’ha de votar perquè Catalunya sigui independent, em sembla perfecte, digui què digui la constitució. Fins i tot estic d’acord amb la desobediència.

Per aquí això no és benvist, vés a saber per quines raons i quantes. Molts consideren que Catalunya pertany a Espanya i no se’n parli més. Trobo que demostren una gran intolerància. Tot aquest odi i animadversió cap a Catalunya que es respira per aquí no fa sinó empitjorar la vostra perspectiva de la resta de l’estat. L’altre dia vaig llegir un article de Suso de Toro que crec que explica perfectament per on van les coses. Quan surt el tema a la feina o a qualsevol conversa sempre dic el mateix: llibertat per a votar i per a decidir. És el mínim!

Petons,»

El bescanvi de correus el devia fer pensar sobre la qüestió, perquè l’endemà em va tornar a escriure:

«Avui he temptejat gent de la feina sobre el tema i han sortit un fotimer de preguntes. Hi ha gent de tota mena: el que diu que els catalans se’n vagin a fer la mà (fatxes que al final acaben coincidint amb la independència, ja veus quines coses); qui diu que us penseu que Espanya us roba i és en Pujol qui us ha fet creure la mentida mentre ell s’enduia els calés. N’hi ha que coincideixen amb el dret de decidir, uns que diuen que aneu enganyats i no us expliquen la veritat i uns altres que creuen que hauríem de votar tots.

N’han sortit algunes preguntes: Votem tots o voten només els empadronats a Catalunya? Per què? Suposem que el resultat de la votació a Catalunya és un 55% a favor i un 45% en contra: no s’agafaria pels pèls, la independència? En cas d’independència, Espanya pagaria les pensions dels catalans?

I ara una pregunta que et faig de cosí a cosina, de sang a sang: quin sentiment tan profund és aquest que tens per a anhelar la independència? Et sents diferent de mi? Jo em sento andalús. Però de gent millor i de pitjor, n’hi deu haver tanta aquí com allà. O és només una qüestió política? Dóna’m una raó convincent.»

Tot just ara li he respost:

«Cosinet,

No em sento diferent de tu. Com a persones humanes ens deuen preocupar coses força similars. Però tu et sents andalús (així m’agrada!) i jo, catalana. I això no vol dir ni que t’estimi menys ni que renegui dels meus ascendents ni de la meva sang. N’estic ben orgullosa, de la meva família andalusa!

Però quan parlem de sentiments passa que sovint són viscerals i no necessàriament s’han d’entendre amb la raó. I durant aquests últims anys Catalunya s’ha anat carregant de raons. El problema, no el tenim amb els espanyols –que, com dius, hi ha de tot. El tenim amb el govern, amb aquest Reino de España que fa segles que ens nega l’existència i ens colla. Ara no és moda recórrer a arguments històrics, però no cal que et parli de Felip V ni del decret de Nova Planta. No cal que et digui que aquí hi havia un poble amb unes lleis i una llengua que li van ser arrabassades. Tampoc no cal que et parli de com va patir la cultura catalana durant la guerra i el franquisme i com se’ns va tornar a negar la llengua i la identitat (i, guaita, encara resistim!). Tampoc no és moda fer servir aquest argument, perquè volem fer un país on no hi hagi discriminació per raó de llengua i tenim un munt de castellanoparlants independentistes. Però, si et sóc sincera, va ser una de les primeres raons per les quals em vaig fer ‘indepe’: perquè és l’única manera que la nostra llengua no desaparegui. I una llengua és una manera d’entendre el món. I ja que hi som: com t’imagines que se sent un nen o un adolescent que cada estiu, quan va de vacances a Andalusia, sent com li van dient ‘el catalán’ i ‘por qué habláis en catalán entre vosotros?’, i que si ‘los catalanes’ per aquí i ‘los catalanes’ per allà? No, no parlem en català per molestar: és la llengua en què pensem i somiem, la materna, la més profunda, inconscient i natural.

M’he desviat una mica del tema… Anem als comentaris dels teus companys de feina. Sobre els fatxes, res a dir, amb els antidemocràtics no es pot dialogar. Justament és aquesta l’actitud del govern espanyol. Sobre en Pujol, poca cosa a dir i res a defensar, vergonya i terrabastall. A alguns sectors de l’estat els ha interessat d’explotar que l’argument ‘indepe’ era el de ‘Espanya ens roba’ per presentar-nos com una colla d’insolidaris i egoistes. A mi em sembla òbvia la solidaritat territorial i la redistribució econòmica, però sense perjudicis, i el dèficit fiscal és una realitat. Concretament, una realitat de més de 15.000 milions. I si parlem de dèficit, no passem per alt el de les infrastructures: les inversions de l’estat han caigut en picat d’uns anys ençà. T’he explicat mai les meves odissees turmentoses amb la Renfe? Finalment: no sé qui pot dir que anem enganyats, però ho trobo insultant. Algú pot creure que dos milions i mig de persones puguin viure enganyades, de debò?

Sobre les preguntes sorgides que em fas. La independència de Catalunya l’han de votar els catalans, que són la població afectada i interessada. No té sentit que es voti a tot l’estat. De fet, no s’ha fet mai enlloc. Fa unes setmanes, al referèndum de Grècia van votar els grecs. A ningú no se li va acudir que haguessin de votar tots els europeus. Al referèndum d’Escòcia, van ser els escocesos i només els escocesos els qui van votar sobre si independitzar-se del Regne Unit o no. I així ‘in aeternum’.

Sobre el resultat de la votació que planteges: no se m’acut de dir sinó que és així com funciona en democràcia. En tot cas, la decisió és important per a totes dues bandes. No seria encara més agafat pels pèls un 45% en contra de la independència? És una minoria massa ajustada per a decidir una cosa tan important, no trobes? Un 51% és massa just per a marxar d’Espanya però un 49% no ho és per a quedar-s’hi? Si es volen majories qualificades, s’han d’exigir a totes dues bandes; si no, uns vots valdrien més que uns altres, i la democràcia no va així.

Finalment, em demanes si Espanya hauria de pagar les pensions dels catalans. No, de manera que no cal que patiu per això. El sistema de pensions espanyol és de repartiment, que vol dir que les cotitzacions dels qui treballen es van repartint entre els jubilats de cada moment. No es guarden els diners del contribuent per pagar la pensió quan es jubili. De manera que Espanya no haurà de pagar cap pensió a cap català, sinó que ens les pagarem nosaltres.

No sé si he resolt tots els teus dubtes, però ja saps on sóc si en tens més. A veure quants de la feina en pots convèncer! Tinc moltes ganes de baixar a veure-us. Hem de fer un altre sopar d’aquells de pernil salat i passar-nos les hores xerrant (i ‘alcahueteando’) a glops d’aigua fins que surti el sol.

Un petó,
Bel

PD: De propina, et passo l’enllaç a una entrevista a Gabriel Rufián, de qui et parlava en un altre mail. »

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb