13.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 14.04.2018 - 08:07
Barcelona, 11 d’abril de 2018
Benvolgut Oriol:
Avui he vist la Neus, la teva dona i he conegut el teu pare. Ha estat a l’acte que hem celebrat a l’auditori de Lletres de la Universitat Autònoma, on tu hi has estat un munt de cops però que avui no haguessis reconegut perquè era ple fins a dalt de tot, amb gent dempeus pels passadissos i, pel que m’han dit, amb una muntanya de gent a fora sense poder entrar. Un èxit. Ah, per cert, felicitats per l’aniversari…
No t’explico l’acte, perquè sé que en Josep Maria Solé i Sabaté, que el tenia al costat i amb qui espero anar-te a veure aviat, m’ha dit que ho pensava fer. Ni tampoc les misèries de tanta gent que han volgut, primer, impedir-lo i, després, empetitir-lo. I no ho han aconseguit, ha ha, que ridículs que arriben a ser! Si que t’explicaré algunes impressions d’aquella estona, que em sembla que t’interessaran.
En primer lloc, la gent. Caram, com t’estima la gent, Oriol. Hi havia moltes cares conegudes, molts i molts que s’han identificat com antics alumnes que havien vingut expressament a l’Autònoma per participar en l’acte. I col·legues teus, no tots, com et pots imaginar, però molts. T’hauria emocionat, segur. A mi, personalment, m’ha emocionat quan l’Antoni Simon, el cátedro d’Història Moderna que sempre ha estat on havia de ser, un home seriós, digne, sempre sistemàtic i analític, s’ha aturat al final i ha estat a punt de plorar. T’imagines el Simon a punt de plorar? Oi que sona increïble? Doncs t’ho pots ben creure, jo el tenia a tres metres i ho he vist claríssim.
Hem parlat tota l’estona de tu i a mi això no m’ha acabat de convèncer, semblava que te n’haguessis anat a l’altre barri. De fet, ara hi ets, a un altre barri, però d’aquest en tornaràs i tots volem que sigui ben aviat, no com l’altre, del que no es torna. Bé, no divago, et deia que hem parlat de tu. T’hauria fet molta vergonya, perquè n’hem parlat molt bé. Jo no he pogut evitar de dir en públic un parell de maleses, més que res per riure tots plegats una mica, i perquè no volia que aquell homenatge fos un funeral. Tu ets un home amb sentit de l’humor, encara que de vegades et convenen una mica les pessigolles per fer-te somriure. Ah, i no voldria ser un bocamoll, però en Solé Sabaté ha revelat que encara que t’agrada jugar a futbol, no ho acabes de fer gaire bé. Deu ser enveja…
Et deia al principi que a l’acte hi havia el teu pare. Estava content de veure com tanta gent t’estima. Content i emocionat, els ulls li brillaven d’una manera intensa, entre aquestes dues aigües. I també hi era la Neus, entre el públic, a cap lloc destacat, perquè no ha volgut en cap moment que l’assenyaléssim des de la tribuna. De fet, jo no l’he vista fins al final. No t’ho havia dit mai, però tens una gran companya, Oriol, que ho sàpigues.
Abans d’acabar volia compartir amb tu una reflexió sobre tot el que passa que ve motivada per un comentari teu de fa anys. Un dia, no crec que te’n recordis, parlàvem del presentisme, d’aquella temptació tan típica dels historiadors –i dels qui no ho són, també– d’analitzar els fets del passat només des dels ulls del present i entendre aleshores que els fets històrics es produeixen per una concatenació inevitable d’actes. La Història, doncs, seria només el relat d’una transformació inevitable cap al present. Ni tu ni jo no hi creiem, en aquesta mena d’idealisme antiquat. El que fem en el present serà part del passat i pel fet que una cosa passi després d’una altra no vol dir que l’una i l’altra siguin inevitables. No m’empatollo, amb tot això vull dir que nosaltres hem de fer el que considerem just avui, amb totes les nostres forces d’avui, sigui quin sigui el futur, perquè l’única manera que el futur sigui just és que ens comportem dignament en el present. Buf, no semblo jo…
Se t’enyora, Oriol. Molts petons, t’esperem. Ens veurem aviat, preferiblement a Catalunya, però si no, passaré per Estremera.
El teu amic,
Enric Calpena
